«La rehabilitació del celler de Bombas Gens busca posar en valor l’espai mateix»

per Ana Bellido, Vicultura

Paloma Berrocal I Ramón Esteve 

Societat

| Ulisses Ortiz

El 1930, l’empresari Carlos Gens regentava el taller de la seua família. Després de crear la marca GEYDA amb el seu soci, Rafael Dalli, el negoci va anar adquirint notorietat i l’empresa es va veure en la necessitat d’aconseguir una seu més gran. Van trobar la ubicació ideal als afores de València, en l'actual avinguda de Burjassot. Els empresaris van manar construir un edifici que seria dels més moderns i innovadors de l’època.

Després d’anys d’esplendor, el negoci va decaure progressivament fins al tancament definitiu el 1991. El pitjor moment va arribar el 2014, quan l’edifici va patir un greu incendi. Mesos després, la Fundació Per Amor a l’Art va adquirir la vella fàbrica per a convertir-la en la seu de l’entitat, que conté un centre d'art, una àrea social i un centre per a l’estudi de malalties estranyes.

Amb la rehabilitació es va trobar un celler pertanyent a l’alqueria Casa Comeig, que formava part del llogaret dispers de l'antic camí de Marxalenes, a l’horta periurbana de València. De la restauració se’n van encarregar els arquitectes Ramón Esteve, Annabelle Selldorf i Eduardo de Miguel, i l’arqueòloga Paloma Berrocal. De la mà d’Esteve i Berrocal ens endinsem en la cava per a descobrir-ne tots els secrets.

@Frank Gómez

Quins són els orígens del celler?

Paloma Berrocal: A finals del 2015 vaig entrar a formar part de l’equip que treballava en la rehabilitació de Bombas Gens. Com que és un Bé de Rellevància Local, es necessitava un informe i la supervisió d’un arqueòleg. Eixe arqueòleg soc jo. En Bombas Gens existeix una gran quantitat de patrimoni, tant contemporani, és a dir, relacionat amb la fàbrica que va dissenyar Cayetano Borso di Carminati, com d’una època molt anterior. On està Bombas Gens ara hi havia un paisatge diferent, el paisatge de l’horta que envoltava la medina de València. Els paisatges mai estan nus, i l’horta té sèquies, camins i cases. Entre elles estan les alqueries, unes construccions molt grans que gestionaven grans trossos de parcel·les d’horta que pertanyien a grans senyors que tenien els palaus a la ciutat. Fora d'aquests tenien alqueries en què hem anat trobant cellers i almàsseres.

 

La de Bombas Gens és una d’elles...

P.B.: Sí, i a més té una característica especial, i és que és subterrània. Cap altra de les alqueries que envoltaven la ciutat tenia cellers subterranis. Gràcies a aquest fet es conserva, perquè damunt del celler ja no queden edificis. Es va enderrocar a principis dels anys 2000 per a fer un carrer nou, el del Doctor Machí. El celler data de finals del segle XV i de principis del XVI.

 

Vostés van formar part de l’equip que va rehabilitar l’edifici i concretament el celler. Què hi van trobar quan van arribar?

P.B.: Quan vam començar l'excavació, la sorpresa va ser que estava plena d'enderrocs que s’havien produït durant el segle XVII, quan es va reformar la casa de dalt. Entre les restes també hi havia una gran quantitat de taulells d’aquells que anomenem tardogòtics. N’hi havia centenars, alguns dels quals es poden veure al celler, ja que estan exposats de forma permanent. El celler en si mateix és una troballa fantàstica perquè està complet. No hi ha més casos així a València. Té sòl, parets, sostre, bancs correguts i, a més, conserva una balsa de decantat, que és molt important en aquests espais, i una de les alfàbies originals que es guardaven ací.

@ Ulisses Ortiz

Concretament, al celler, quines actuacions s’han realitzat?

Ramón Esteve: Sempre que intervinc partisc dels elements que existeixen i a partir d’ahí faig propostes. Tot el conjunt està fet amb eixa filosofia. La part de dalt és un espai expositiu. Vam llevar tot el que quedava de l’antiga alqueria i el primer que vam trobar va ser una peça incompleta [falta un tros del sostre]. Podríem haver-lo reconstruït, però crec que és molt interessant la connexió que es crea i que no existia originalment [entre la part de dalt del celler i la de baix]. Vam buscar una continuïtat entre allò nou i allò vell. S’ha reconstruït i restaurat amb elements propis. L’escala està refeta amb les rajoles que s’han recuperat d'ací. Quan s’han utilitzat morters, encara que siga amb cal, se’ls ha posat arena perquè els colors siguen els mateixos.

P.B.: Hi ha intervingut també un equip de restauradores, perquè primer s’ha de netejar el bé, consolidar l’espai, i en cas que siga necessari, restaurar. A més de la il·luminació, que sí que correspon a Ramón i crec que el resultat és molt encertat.

R.E.: La llum està projectada de forma indirecta amb l’objectiu de donar força i valor a allò que no en té: la ruïna.

 

Com va ser el procés de rehabilitació de l'espai?

P.B.: La Fundació Per Amor a l’Art necessitava un soterrani per a un garatge gran. Una bona part ocuparia l’espai del celler. Quan treballem zones en què hi ha programats garatges subterranis tots els elements patrimonials sempre solen perdre davant la nova construcció.

R.E.: Jo vaig pensar que la troballa del celler tenia molta importància i vam lluitar per convéncer-los. Va ser una decisió costosa.

P.B.: Va ser una decisió estupenda, perquè per primera vegada en moltíssim de temps a València han predominat la perdurabilitat i la valoració d’un bé històric i patrimonial respecte d’un ús de la nova construcció com és un garatge.

@Frank Gómez

S’ha dissenyat una sala perquè el públic puga contemplar totes les troballes. Com és?

R.E.: He dissenyat un espai per a posar en valor aquest celler. Vaig fer una gelosia per a atomitzar la llum i recrear un ambient intimista que fera que el punt d'atracció fora el celler. He jugat molt amb la materialitat, amb la llum i amb les formes, també amb el volum i els límits de l’espai. Davant una proposta com aquesta el que s’ha de fer és donar-li tot el valor que es puga. És un repte i ho hem aconseguit.

 

Què es troba un visitant en arribar?

R.E.: L’espai dona joc. S’entra per una passarel·la de vidre i es camina sobre una ruïna. El més interessant és que la peça que s’hi exposa està intacta. Baix de la passarel·la es veuen en horitzontal els taulells originals i poder caminar sobre ells sense deteriorar-los és interessant. La llum i la forma d’exposar crec que són les dues grans decisions que poden fer que aquest espai siga màgic.

 

Com reaccionen els visitants en entrar?

P.B.: Jo, que de vegades faig visites amb veïns, sempre experimente el mateix. Quan òbric la porta, la gent fa gestos d’admiració absoluta. A la gent de València i dels pobles del voltant, que és la que hi ve normalment, el fet de poder entrar a l’espai i sentir-se partícip de la història li dona una satisfacció molt gran perquè la connecta amb el que és, amb la seua identitat, la seua història i les seues arrels.

 

Quan es va construir la fàbrica en els anys 30 del segle passat ja fou un adalil de la modernitat de l’època. Hui en dia manté aquesta estètica?

R.E.: Clar. S’ha fet una intervenció avantguardista però contemporània perquè la forma d’abordar aquest projecte és totalment moderna. El fet de posar en valor una cosa amb un munt d’elements que estan ahí però no tenen presència i arribar a l’equilibri és un plantejament contemporani. La contemporaneïtat té a veure amb una forma de fer, no únicament amb un estil. Aquest és un edifici molt modern l’actuació del qual està plantejada sobre un edifici que en el seu dia també ho va ser.

@Alfonso Calza

Quin paper juga la Fundació Per Amor a l’Art en la conservació d’aquest patrimoni?

R.E.: És una sort que vinga la fundació amb la sensibilitat que ha tingut per a buscar-nos i que nosaltres puguem fer aquest treball. Això va ser el punt de partida.

P.B.: El que ha fet la Fundació Per Amor a l’Art i el treball de Ramón Esteve és una fita a la ciutat en el sentit que s’han recuperat uns elements que fins fa poc no es valoraven. De fet, ens vam trobar que la casa majestuosa que havia d’haver sobre el celler va ser enderrocada. Més de 600 anys d’història van ser ensorrats d’un colp de ploma. Afortunadament ací s’ha pogut salvar allò que no es veure durant l’enderrocament.

 

La publicació d'aquesta entrevista ha sigut possible gràcies a les més de 300 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací