Emili Rodríguez-Bernabeu, 50 anys de literatura catalana des d’Alacant

per Lliris Picó

Emili Rodríguez-Bernabeu 

La Veu dels Llibres

Emili Rodríguez-Bernabeu
Emili Rodríguez-Bernabeu

Aquest mes de juny, enmig d’un desconfinament ple d’incerteses, Emili Rodríguez-Bernabeu (Alacant 1940), metge, poeta, assagista i crític literari, feia 80 anys. El febrer de 2018 publicava la seua Obra poètica completa i un any després l’Acadèmia Valenciana de la llengua li dedicava un breu cicle de conferències, juntament amb Gaspar Jaén, en la VIII Jornada sobre Escriptors Actuals en la qual s’homenatjava el desaparegut Lluís Alpera. I és que parlar de poesia al Sud, efectivament, és parlar d’aquests tres autors, que han estat referents imprescindibles dels escriptors de generacions posteriors amb una obra també ben consolidada a hores d’ara.

Tanmateix, l’obra literària de Rodríguez-Bernabeu no es limita únicament a la poesia, on la seua ciutat natal és un referent imprescindible, com per exemple en Alacant (1998), sinó que, a més a més, el seu interés per les comarques del sud i per la ciutat d’Alacant es fa palés en diversos articles, com ara “Introducció a l’obra poètica de Joan Valls”, “Maria Ibars Ibars, innovació i continuïtat”, en l’antologia Migjorn. Poesia Jove de les comarques del Sud Valencià, publicada l’any 1977 i el seu ben conegut assaig Alacant contra València, en el qual reflexiona sobre la consciència d’identitat nacional a les comarques del Sud. Alacant, és també l’escenari de la seua única novel·la: Naïve.
 

Vostè es va iniciar de ben jove en la poesia en la nostra llengua, pràcticament des de l’adolescència. Ens pot explicar d’on li ve l’interès i quins foren els seus primers referents?

He tractat de fer versos des de la infantesa. En arribar l'adolescència vaig trobar una contradicció entre el món que em proposaven i el món real que m'envoltava. Era un món bilingüe, amb una profunda diglòssia, en què la llengua pròpia havia estat rebutjada pel món oficial i, en general, per les elits socials alacantines. L'hostilitat era palesa arreu, sobretot a les institucions. Vaig decidir conèixer i cultivar la llengua menystinguda durant el batxillerat, en adonar-me de la seua entitat: no era un 'dialecte' del castellà, com deien, i era conreada literàriament des de temps antics. 

La llengua pròpia havia estat rebutjada pel món oficial i, en general, per les elits socials alacantines

Quan vaig anar a València per estudiar Medicina (1959) un company de curs em va introduir en la tertúlia literària que Xavier Casp feia tots el dimarts i per on passava tot el catalanisme literari del moment: Sanchis Guarner, Miquel Dolç, Tarradell, Enric Valor, Emili Beüt, Joan Valls, entre molts altres, també joves escriptors com Alfons Cucó, Joan Riera, Paco Codonyer... I el jutge Miquel Adlert Noguerol, és clar, que era l'amo de la casa on es feia la tertúlia. Joan Fuster ja s'havia allunyat del grup, encara que hi va pertànyer. Hi havia una hostilitat de Casp i Adlert contra Fuster i aquelles reunions van esdevenir una tribuna crítica de les activitats de Joan Fuster. I la gent se'n va  cansar. La tertúlia acabà desapareixent.

El protagonisme intel·lectual entre els joves era ja de Fuster, que protagonitzava una tertúlia pròpia al Centre Català del carrer la Pau de València. No obstant aquelles picabaralles, vaig publicar a l'Editorial Torre, que dirigia Xavier Casp, el meu primer poemari, Poemes de la fi (1964). La connexió amb la Universitat, amb l'Aula Ausiàs March, on vaig fer les meues primeres lectures de poemes, consolidava la meua voluntat literària. La publicació de Poetes Universitaris Valencians 1962 acabà d'aglutinar els joves poetes. Llavors, la deriva "blavera" de Casp i Adlert encara no s'havia produït i pense que la pèrdua de lideratge de Casp enfront de Joan Fuster, fou la causa de l'allunyament de Casp del catalanisme; i va caure en un blaverisme polític i literari que tractà inútilment i infructuosament de liderar.

Editoral Torre (1964)

Què significà la seua època d’estudiant de medicina a València en la seua obra literària i en el seu interès per la literatura catalana en general?

Reforçar les idees que ja tenia des dels meus estudis de batxillerat, comunicar amb intel·lectuals alacantins com Bernat Capó, Eusebi Ferràndiz, Vicent Gonzàlvez Montoro, Josevicente Mateo, entre altres, com l'advocat l'il·licità Antoni Bru i Gómez. És ben curiós que hi hagués aleshores una connexió subtil entre València i Alacant. Per vacances vaig fer una tertúlia literària amb Francesc Josep Cuartero Iborra, que més tard esdevindria catedràtic de grec a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb Antoni Seva Llinares, autor d'Alacant 30.000 pieds noirs, i Fèlix de Vera Ferre entre altres. És ben curiós que algunes obres literàries en català que vaig llegir aleshores eren propietat de Josevicente Mateo que escrivia en castellà i era de Jumilla. Va ser l'època de les discussions al setmanari La Marina entre Josevicente, escèptic observador del nostre País, i Miquel Adlert Noguerol, llavors abrandat catalanista valencià.

Des de l’any 77, moment en el qual va publicar l’antologia Migjorn, va començar a interessar-se també sobre l’obra de joves poetes que, com vostè, feien literatura des de les comarques del Sud. Ens ho pot explicar un poc (criteris, localització, etc)?

Migjorn. Poesia jove del sud del País Valencià va ser una rèplica a Carn Fresca, una antologia confegida per Amadeu Fabregat el 1974 on no incloïa cap autor del Sud. Aqueixa manca em va fer indagar per veure si vertaderament no hi havia cap autor a les contrades del Sud. I vaig escorcollar. I sí, hi havia autors, amb una minsa connexió entre ells; no sé ben bé com vaig començar a descabdellar l'embolic. Jo era ja aleshores a Alacant exercint la medicina. Antoni Bru i Gómez, d'Elx, probablement em va posar en contacte amb Gaspar Jaén i Andreu Morell; Joan Valls, amb Francesc Moisés i aquest amb Joan A. Carbonell i, potser amb Joan Antoni Climent; el Dr. Manuel Rodríguez Martínez, que era psiquiatra, amb el seu fill, Manuel Rodríguez-Castelló... Hi havia una relació d'amistat entre alguns, com per exemple entre Lluís Garrigós, Josep Mateo i Paco Seva, potser per algun lligam polític. Recorde que rebia amb freqüència la visita per separat de Gaspar Jaén i de Joan Vicent Hernández, ambdós tenien un gran interès per l'antologia i per la literatura catalana. Carmel Navarro aparegué com un fum cultural... Repassant ara l'antologia veig que no vaig explicar com es constituí el grup, només allò de "hi havia un entrellaçament subtil i vagarós que feia possible una convocatòria". Ben mirat tot va sorgir inesperadament, fou molt emocionant.

Alacant

Ens podria comparar la situació de la producció literària de les comarques del Sud d’aquells anys amb la que tenim en l’actualitat?

No podem comparar. En aquella època estava tot per fer. Només Eusebi Ferràndiz publicava alguns versos a La Marina i a Oriéntese, o jo mateix que li enviava articles a Vicent Gonzàlvez Montoro o a Josevicente Mateo per publicar en aquestes revistes o al diari Información o a La Verdad. A Alacant la Universitat no existia, ni era un embrió encara. Ara hi ha molts escriptors i un intercanvi d'idees adient, encara que la situació ha de millorar per ser satisfactòria.

S’ha parlat de la sincronicitat o de la sincronia entre la producció del poeta Lluís Alpera i la seua. No debades els dos van publicar l’obra poètica completa el mateix any. Tenien consciència de generació? Quina relació tenien amb els poetes de les comarques de més al nord?

Naturalment, teníem consciència de generació; la referència fou Poetes universitaris valencians 1962. Però d'aquella embranzida aviat només quedarem fent poesia Alpera i jo, i l'ombra llunyana, oculta, d'Emili Boïls. Isabel Clara Simó tractava també de retornar-hi i va publicar alguns poemes. Quant a la publicació de l'obra poètica completa, vaig coincidir en data amb Alpera per casualitat, sense cap connivència. Alpera i jo teníem una poètica absolutament divergent, només coincidíem en la visió cultural del país i la necessitat de fornir els actes literaris de la importància i dignitat degudes. La relació que vam tenir amb les comarques del nord no fou satisfactòria, la pretesa "nova poesia", abeurada en J.V. Foix, i que sorgia amb la publicació de Carn fresca d'Amadeu Fabregat, va "crucificar" Alpera. Jo aleshores era metge i tenia molt de treball i els projectils van xiular a prop sense fer blanc. No obstant això, gràcies a la meua intervenció com a jurat, Joan Navarro va guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre que acabava de crear-se (1973. Érem al jurat Maria Beneyto, Josep Maria Castellet, Francisco Brines, Jaume Vidal Alcover i jo). Algun dia contaré el que va passar.

Editat per l'Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert (2018)

Quant a consciència d’identitat nacional al Sud, pensa que hem avançat des que va escriure vostè Alacant contra València?

No hem avançat gens. Ara hi ha unes minories més formades, amb idees clares, amb voluntarismes valuosos i activitats visibles, però la política segueix en mans dels de sempre. En el món intel·lectual domina majoritàriament l'individualisme, la transacció, els guanys personals, l'arribisme en alguns casos... Així no construirem un país.

Acabem de passar per una emergència sanitària que no ens pensàvem que passaríem mai. Ara barrejaré una mica les seues dues professions. Com creu que influirà la pandèmia en la literatura en general i en particular en la nostra? Té notícia vostè d’alguns autors que n’estiguen escrivint, que estiguen convertint-la en temàtica de les seues obres?

La veritat és que no acabem de passar per una emergència sanitària, vivim en ella i probablement durarà molt més del que voldríem. No sé si hi ha autors que estiguen escrivint sobre la pandèmia, però sí puc dir-li que escriure sobre ella és molt arriscat: l'escriptor corre el perill de dir coses irrisòries, bajanades. Caldrà que tinga present la literatura catastrofista anterior i com ha estat la conducta actual de la gent, és complicat trobar un tema que emmarque un problema que és viscut com un somni.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací