Sandra Montserrat: «La persecució al valencià de Vox i PP a Alacant em sembla xenòfoba»

per Raquel Andrés

Sandra Montserrat 

Societat

Sandra Montserrat: «La persecució al valencià de Vox i PP en Alacant em sembla xenòfoba»
Sandra Montserrat: «La persecució al valencià de Vox i PP en Alacant em sembla xenòfoba»

Sandra Montserrat (Barcelona, 1976) viu des dels 15 anys al País Valencià, concretament al sud. Doctorada en Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant, n'és professora titular des del 2008. També és membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Ens trobem a Elx, on resideix i des d’on té una perspectiva de la llengua molt diferent de la que es té a grans ciutats com ara València. A cada paraula supura la seua estima pel valencià amb un toc d’orgull -del bo-, amb el qual deixa clar que sí, que a les comarques del sud també es parla i es pot viure en valencià.

Reflexionem sobre la salut lingüística del valencià a Alacant, dels entrebancs que ha tingut, de les millores que s’han assolit en els últims anys i del camí que queda per recórrer.


Comencem per l’actualitat. Vox i PP han tornat a debatre a l’Ajuntament d’Alacant excloure la ciutat de l’àmbit de predomini lingüístic valencià. Com ho veu?

Això és demencial. El que és sorprenent és que ho van fer una volta, es rebutjà, i ho tornen a presentar. Això ja és persecució total cap a una llengua i cap a una cultura. A més, que és una cultura d’Alacant, clarament. La manta al coll no sé com es podria cantar en castellà; ‘la millor terreta del món’ tampoc sé com es podria dir... És una negació dels orígens i de la cultura viva que em sembla xenòfob.
 

Moltes persones diuen que és comprensible perquè a la ciutat d’Alacant no es parla valencià. És cert eixe tòpic? Com hem arribat a la situació actual?

La ciutat d’Alacant és un cas sorprenent de desaparició lingüística no total -perquè hi ha població que parla en valencià-. A partir dels anys 50, Alacant va rebre una immigració molt gran de molts llocs i una ciutat que havia sigut valencianoparlant, en molt pocs anys, es va convertir en una ciutat pràcticament castellanoparlant. Però no totalment. Que vulguen fer desaparéixer la cultura d’una zona tot i que encara queden valencianoparlants... Em fa la impressió que aquestes persones volen que Alacant siga Madrid, Granada o Múrcia.

A Alacant, amb totes les dificultats del món, pots viure en valencià.

Però Alacant és Alacant. Múrcia existeix i és meravellosa, Granada és fantàstica, Madrid és excepcional... Són ganes de no ser, de no tenir identitat. I Alacant té identitat. Clar que hi ha gent que parla en valencià a Alacant, i fins i tot gent que no parla en valencià, però se sent part d’eixa llengua. Això és molt típic d’algunes parts del País Valencià: gent que no domina la llengua o no la fa seua en el seu dia a dia, però sap que algunes paraules del seu propi parlar en castellà són valencianes i en cap cas voldrien que la llengua desaparegués.


Tinc la sensació que a la ciutat de València, per exemple, l’educació en valencià ha ajudat al fet que la llengua tinga més presència al carrer; però a Alacant, pareix que no acaba de veure’s. Coincideixes en aquesta percepció?

Crec que hi ha molt de desconeixement d’Alacant per part de València. Alacant té el Casal Tio Cuc, que és espectacular; grups en valencià de l’Alacantí fan molta vida a Alacant; i té una vida cultural en valencià bastant interessant. El que passa és que València s’ho ha endut tot. València és la referència del centre del nostre territori i la gent sempre ha buscat com a lloc on desenvolupar-se culturalment una ciutat més gran. Però això no vol dir que Alacant no siga un referent cultural valencià. Hi ha un moviment molt bonic, molt de família, molt de fer xarxa, que se n’està anant a la ciutat d’Alacant i que em sembla que es desconeix força a València. La gent que baixa del nord, es queden contents i sorpresos. I Elx, Monòver, Novelda, Crevillent... també són ciutats en moviment, amb un valencianisme molt interessant. És veritat que la situació no és bona. Tots els que vivim el valencià en valencià, sempre vivim en una situació difícil perquè som una llengua minoritzada, i com a bona minoria, es pateix i no es viu còmodament, es viu incòmodament. Però aquí, amb totes les dificultats del món, pots viure en valencià, no és una cultura que no existisca.

Casal Popular Tio Cuc 

L’actual Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià és del 1983. Han passat quasi 40 anys. Fa falta una nova llei? Quins entrebancs o febleses de la llei actual hauria de superar?

La LUEV es va quedar per desenvolupar. Es va desenvolupar en l’àmbit de l’educació, però no es va desenvolupar en la resta d’àmbits. Era una bona llei, però s’ha quedat curta; també perquè els governs que havien de desenvolupar-la no ho han fet. I perquè aquí hi ha hagut anys de governs on la llengua no interessava. Si en altres comunitats autònomes hagueren tingut els governs que hem tingut nosaltres, a veure si hagueren pogut fer tot el que fem nosaltres. Primer, s’ha de desenvolupar tota la llei i després, canviar el punt de l’exempció.


Té sentit actualment que existisca una exempció lingüística que minva els drets de la ciutadania?

L’exempció sí que és una molt mala part de la llei. Fa que hi haja zones que no tenen el valencià com a llengua d’escolarització i això és un gran problema. No entenc que no s’haja pogut reformular o derogar aquest fet. Entenc que els polítics sempre van amb molta cura de no tocar determinades coses perquè si canvies una llei, potser t’ix malament i no només et fa desaparéixer la llei anterior, sinó que te'n proposa una altra que és pitjor. És el que passa amb la reforma de la Constitució: alguns pensen que és millor no tocar-la perquè encara serà pitjor.

L’exempció és discriminatòria perquè els castellanoparlants no es poden integrar en el País Valencià lingüísticament i fa que no es vertebre el país.

Crec que la LUEV és una llei mal desenvolupada i amb un punt negre que és l’exempció, que és discriminatori perquè els castellanoparlants no es poden integrar en el País Valencià lingüísticament, cosa que fa que no es vertebre el país en les zones del sud. És una marginació. Jo tinc alumnes d’eixes zones que han estat exempts de valencià i quan arriben a la universitat estan en desavantatge respecte dels seus companys que saben valencià de l’escola. Ells mateixos ho diuen: “Com se m’ha donat l’oportunitat d’estar exempt?”. Lògicament, si ets xiquet, també agafaries l’exempció de matemàtiques si t’ho digueren!


Com valora l’anomenada Llei Celaá?

És tornar a la llei anterior a la llei Wert. Realment no li veig unes grans modificacions. Una altra cosa és que a l’hora d’aplicar-la es faça de determinada manera que siga més generosa amb les llengües minoritàries. Però no crec que hi haja una gran millora respecte a la llei anterior a la de Wert.


Però podria ajudar a superar els entrebancs que ha tingut, per exemple, la llei de Plurilingüisme al País Valencià?

Sí, podria. Ho dic en condicional perquè després, a l’hora de la veritat, hi ha altres elements que juguen en contra. És millor que la llei Wert, segur! Però cal veure com es desplega... no acabe de tindre-la del tot clara. Trobe que és, com sempre, una llei poc generosa.
 

En altres territoris, com al Principat, els polítics de dretes s’han expressat obertament en català de manera natural, mentre que al País Valencià els hem escoltat, inclús, demanant perdó per fer-ho. Per què ha passat això? Quines diries que són les causes?

Al País Valencià la llengua ha sigut arma política des d’abans de la democràcia. La política lingüística de Catalunya ha sigut molt forta, encara que ara s’adonen que la immersió a voltes no funciona. Jo vaig vindre de Catalunya als 15 anys, vaig fer l’escolarització allà i vaig fer immersió completa. Tot en català. No només és això, sinó que el gran mitjà de comunicació era en català. La convivència es basava en la idea de voler ser català, és a dir, totes les persones que vivien a Catalunya se sentien identificades amb Catalunya i amb tot el que hi venia enganxat, perquè els proporcionava una vida millor de veritat. La meua mare és de Guadalajara i a partir del moment que arriba a Catalunya, és de Guadalajara i catalana. Ella no va parlar mai català; de fet, la primera vegada que la vaig sentir parlar en català va ser al País Valencià. Ella no va necessitar el català mai a Catalunya, però se sentia catalana com la primera.

Ara, quan ha vingut al País Valencià, si li toquen la llengua, eixa que ella no havia parlat mai, se sent molt agredida perquè Catalunya, el català i tot el que va en el conjunt és la seua casa, i per tant, li toquen sa casa. Catalunya ha aconseguit que la llengua vaja lligada amb tot, que siga un conjunt: ofereix una bona vida que inclou també el català. Em fa la impressió que Compromís vol tirar cap a l’economia dient que ens tornen uns diners que ens han robat perquè s’ha de poder viure bé. Crec que és la idea de: “Jo vull ser valencià” i la llengua va en eixe 'pack', entra de manera naturalitzada, fins i tot sense que la necessites per viure el dia a dia.

Catalunya ha aconseguit que la llengua vaja lligada amb tot: ofereix una bona vida que inclou també el català.

A Catalunya, la llengua ha sigut una llengua de convivència, però lligada a una bona escolarització que et donava accés a tindre una vida millor. Totes les persones que he conegut que anaven d’altres llocs a Catalunya han tingut una vida millor. I al País Valencià no s’ha aconseguit perquè no tenim una vida millor: vivim més o menys de la mateixa manera, no som una societat que haja millorat la seua qualitat de vida. Tenim sol i platges i una impressió de viure en un lloc meravellós; sí, però no vivim bé, vivim arrapant, vivim en negre. I hem tingut molts governs que no han creat una idea de territori: som alicantinos o valencianos. No som valencians, som províncies desenganxades. Unificar la llengua en unes províncies desenganxades és molt difícil.

El País Valencià ha rebut pals des de sempre. Catalunya sempre ha tingut una burgesia que ha anat darrere de la llengua, que ha tingut diners, que els ha posat, va tindre una repressió franquista forta, però com la repressió franquista del País Valencià cap! Aquí es va acabar la guerra. Ha sigut una societat molt maltractada.


També hi ha hagut una estratègia política darrere d’eixe sentiment identitari de sentir-se alacantins però no valencians.

No hi ha hagut un pensar a tot el territori sencer, sinó crear petites províncies. Com més separats, menys idea de territori amb els teus cosins. Clar que és una estratègia.
 

Sandra Montserrat 

Quan parlem de la situació del valencià, ens centrem molt en el seu ensenyament en l’escola, que és fonamental. Però crec que és igualment important que la llengua isca de l’escola, que estiga al carrer, que s’utilitze. Què hem de fer per millorar la seua presència?

L’escola no ho és tot. De fet, a Catalunya ja s’està veient. Es pensaven que la immersió escolar ja era prou i van descuidar moltes altres coses, entre altres el carrer, i ara veuen les conseqüències. A la zona metropolitana de Catalunya el jovent no utilitza el català. Per tant, l’escola no ho és tot i això és important també per als professors: moltes voltes tota la pressió de salvar el valencià va cap a l’escola i l’escola no és el garant d’una llengua, és un element fonamental, però no ho és tot. Els mitjans de comunicació són fonamentals per al carrer. Des que va desaparéixer Canal Nou fins que ha aparegut À Punt, hi ha hagut un espai de temps en què no hi ha hagut tele en valencià i han aparegut altres canals, com Disney Channel, que s’han menjat eixa infància. Eixos xiquets veuen castellà, aprenen en castellà i reprodueixen el que veuen en castellà al carrer. Recuperem el carrer amb una bona programació infantil i juvenil.

Tota la pressió de salvar el valencià va cap a l’escola, però l’escola no ho és tot.

Una altra cosa és l’abandonament dels adolescents que no tenen una oferta lúdica en valencià, tot està en castellà. Els diners s’haurien de posar, segurament, en traduir els grans videojocs i no en una altra cosa... S’ha d’estudiar molt el món dels xiquets, que és la primera sociabilització, i el món dels adolescents; i posar diners. Una cosa que ha aconseguit Catalunya és que té molts casals amb moltes activitats que enganxen de seguida el jovent. Aquí, què pot acomboiar els xiquets? Les muixerangues, que ha sigut espontani; o els festivals de música, que atrauen i han funcionat molt bé... El treball associatiu al País Valencià ha sigut impressionant, i si hui estem aquí, és per les associacions i és el que s’hauria de desenvolupar per a captar xiquets i adolescents.


Una idea és l’Euskaraldia del País Basc, on es fomenta que els euskalduns visibilitzen que parlen l’èuscar o que els erdelduns volen que els parlen en èuscar.

Sempre s’ha d’estar atent a altres llengües minoritàries per a veure si les idees funcionen i copiar-les. Al País Basc ho fan molt bé, però també tenen diners i un govern molt concret. Tot va junt.


En aquest sentit, entenc que també és molt important la reciprocitat dels mitjans de comunicació públics. Fa cinc anys que tenim un govern favorable al País Valencià, però seguim igual. Per què?

No ho entenc. Jo estava el dia que volien tancar el repetidor de la Carrasqueta, sota la pluja... Que no es puga negociar això és una cosa inexplicable! No es pot suportar ja.
 

Parlem ara del que s’ha fet bé. Què ha millorat respecte a la llengua des del 2015?

Ha millorat tot. Després del PP, tot el que vinga és perfecte. Crec que ens hem sentit un poc més poderosos, més licitats, amb molt més suport i en molts casos amb molt bona representació. Què passa? Com que teníem tantes ganes d’eixir d’eixa situació, ve una part de decepció que a voltes amaga molta faena. La Llei de Plurilingüisme crec que no ha eixit bé, però sincerament, crec que hi ha hagut un esforç molt gran perquè isquera bé.

El govern és tripartit i això té les seues conseqüències, però s’ha de fer moltíssima feina encara i ha de ser valenta.

Certament, les persones que treballen en això no són les que manen totalment. El govern és tripartit i això té les seues conseqüències, però s’ha de fer moltíssima feina encara i ha de ser valenta. Per exemple, la derogació de la capacitació del valencià crec que ha sigut una errada molt gran i veurem les conseqüències d’ací a un temps. S’han intentat fer moltes coses i, o ens hem quedat en la meitat o hem fallat en alguns punts. Fer política és molt difícil i els que estem fent pedagogia, si no tenim unes lleis fortes davant de nosaltres... és molt difícil fer pedagogia. A voltes la sensació que em fa és que els polítics intenten fer la pedagogia i es queden una miqueta suaus; necessitem polítics que facen lleis molt contundents i que ens deixen fer la pedagogia a nosaltres. Compromís ha fet molta política social molt bona, com l’escolarització gratuïta dels xiquets de 0 a 2 anys, la millora de les infraestructures... però la llengua ha quedat en segon pla. Sempre som la segona part de tot i la llengua també és una política social.

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 400 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací