Cayetano Bravo: «'Genealògic' parla del transcurs de la vida des del punt de vista d'un temps circular»

per Ulisses Ortiz

Cayetano Bravo Llaurador i fotògraf

Cultura

Cayetano Bravo amb la maqueta de 'Genealògic'
Cayetano Bravo amb la maqueta de 'Genealògic' | Ulisses Ortiz

Cayetano Bravo (Favara, 1973) és, sobretot, llaurador i fotògraf. Però també ha tastat altres pals artístics, com el teatre i la música. De fet, és integrant del mític grup Gramoxone i ha dissenyat el disc Repom de Toni de l’Hostal, amb el qual va estar nominat als últims Premis Ovidi de la música valenciana. Precisament, el disc és una de les recompenses que s’ofereixen en la campanya de micromecenatge que es troba ara mateix oberta per a finançar el que serà el seu primer fotollibre: Genealògic.

En Genealògic conflueix la seua vida dedicada al camp amb la fotografia. I no només per la diversitat de taronges, la nissaga familiar de llauradors o la resta de fotografies que hi apareixeran. També per la manera de parir-lo, deixant que les idees vagen madurant, fet quasi artesanalment i amb la paciència que necessita cada cosa, sense pressions ni imposicions.

A banda de les fotografies realitzades en els últims 5 anys, en Genealògic es podran trobar versos del trobador occità Primaël Montgauzí i un text de l'escriptor Jaume Monzó. Ha estat dissenyat per Rohan Thapa i les portades i contraportades estaran pintades a mà per l'artista favarer Vicent Jarque.

 

-Com va començar el teu interés per la fotografia?

Vaig descobrir la fotografia quan tenia uns 19 o 20 anys. Com que tenia molta faena i no tenia disposició d'anar a estudiar, anava a casa d'un amic, que estava estudiant fotografia en l'Escola d'Arts i Oficis, per a entendre la tècnica: la velocitat, el diafragma o com manejar una càmera. Quan em vaig comprar la meua primera càmera manual no tenia ni idea de com funcionava. Més tard, quan vaig descobrir la fotografia digital vaig dir: "Això és el que vull fer", perquè com era autodidacta em costava molt el procés de revelar, de positivar... i no tenia diners perquè m'ho fera un altre. Quan vaig provar la primera càmera digital el primer que vaig fer va ser empaquetar tot el laboratori que m'havia fet, vendre'l i comprar-me'n una. Vaig descobrir en un fòrum d'Internet que l'escola de Blank Paper obria a València i allà que vaig anar: agarrava el meu cotxet després de treballar i cap a València. Allà em vaig formar d'una manera més completa en fotografia, més enllà de la tècnica. Vaig aprendre sobretot a narrar en imatges. Hi havia alguna cosa que m'atrapava de la fotografia i vaig descobrir que era això.

-Què t’interessava en eixa primera aproximació a la fotografia?

En Blank Paper vaig descobrir molts treballs de fotògrafs que feien coses superinteressants. Des del primer moment vaig entendre que havia de fer fotografia des del meu entorn, com més a prop millor. En aquella època va ser l'esclat del boom immobiliari, en el qual totes les obres havien quedat parades i es quedava eixa espècie d’esquelets. Això podia cridar-li l’atenció a qualsevol i molta gent va començar a fer treballs sobre el tema, però bé, jo ho vaig encarar des del punt de vista de com havia canviat el meu territori. Havia vingut el boom immobiliari i no s’havia fet res, era tot un projecte: cases i voreres per acabar, carrers projectats, un polígon que no funcionava… Va ser quan vaig pensar que podria començar per ahí, perquè dins de la dinàmica de l’escola havies de desenvolupar un cos de treball. Vaig començar des d’una premissa, com tot el que intente fer, a partir d’una frase del periodista Josep Pla: “En lo ultra local està lo universal”. Era com contar el món des del meu espai. No he descobert res, quasi tot el món fa això: intentar contar des d’allò que coneixes i domines.

Cayetano mostra la maqueta de Genealògic | Foto: Ulisses Ortiz

-Has seguit endavant amb el projecte sobre l'esclat de la bambolla immobiliària?

Vaig intentar fer un llibre amb eixe tema que es diu Despoblador. És un treball que tinc molt desenvolupat i el llibre està quasi acabat. Espere traure'l l'any que ve quan acabe amb Genealògic. En aquella època estava treballant amb el dissenyador Eloi Gimeno i teníem eixe projecte, però vaig anar abandonant-lo a poc a poc perquè veia que estava fent el llibre d'una manera forçada. Estàvem en tot el boom del fotollibre en la fotografia espanyola, amb la publicació de treballs molt importants. Vaig intentar fer un llibre, però em vaig adonar, treballant amb Eloi, que era molt artificial, era com si ho fera perquè estava de moda i per seguir el corrent. Vaig anar allunyant-me del treball encara que Eloi m'insistia des d'Amsterdam, on vivia. Teníem el treball molt avançat i ell continuava treballant, però va arribar un moment que em vaig apartar. Jo continuava fent algun projecte, però al meu aire, sense cap tipus de pressió, perquè el treball en el camp també et dona eixa actitud d'espera, de paciència, sense pressa de fer les coses.

-Treballar en el camp i en altres feines del sector primari t’ha permés dedicar-te a una fotografia més personal i d’autor?

Tu ho has dit. Jo sempre que puc recalque això, que soc treballador del sector primari. Et dona certa llibertat per a això (fer una fotografia personal), perquè tens un ofici amb uns ingressos, i això dona llibertat per a fer altres coses. Sí que he fet algun treball de fotografia de reportatge, però ha anat sorgint, realment no ho he buscat.

-Com va ser la teua experiència en l'escola Blank Paper?

Julián Barón va obrir l'escola a València (2010) després d'estar de professor a Madrid i a Castelló de la Plana, i vaig ser el seu primer alumne, el primer que va entrar. Vam ser un grup de gent, però va coincidir que jo vaig ser el primer. Des del principi vaig connectar molt amb Julián, de fet encara conservem una bona amistat i ens ajudem mútuament en els nostres projectes. Per a mi va ser tot molt apassionant: el que ens ensenyava Julián, el que anava descobrint i la gent que anava coneixent. Allà vaig tindre l'oportunitat de fer tallers i compartir el meu treball amb Cristóbal Hara i amb Horacio Fernández, i conéixer a molta gent que va passar per l'escola, com ara Rohan Thapa o Jorge Alamar, amb els quals també tinc molt bona amistat. Recorde uns anys de molta intensitat, perquè encara que després ja havia acabat els cursos i no estava com a alumne, sempre estava allà. Quan hi havia una classe interessant, Julián em convidava, o si hi havia algun taller, jo m'apuntava. Fins que Julián em va proposar treballar de mestre d'iniciació, i va ser l'última època de l'escola fins que Julián va passar pàgina, va començar la seua escola en línia i va abandonar les classes presencials, almenys a València. Van ser uns anys de divertir-me molt, d'arribar a casa i tindre una quantitat d'informació en el cap molt enriquidora.

-Com va començar el projecte de Genealògic?

Era un tema que tenia davant, però que no m'havia parat a reflexionar. Totes eixes taronges mutants que apareixen en el treball les conec de tota la vida i sempre m'havien resultat curioses, però ara estem armats d'esta ferramenta que és el telèfon mòbil (mostra el seu telèfon) i que podem portar fins i tot a la faena. Jo mai havia dut una càmera al treball i esta ferramenta m'ho permetia. Eixa és una altra cosa que vaig aprendre en el món de la fotografia: la millor càmera que hi ha és la que tens disponible. Amb este aparell (el mòbil) vaig començar a fer fotos, en un principi sense massa pretensions, i les pujava a Instagram. Tot això va donar per a, amb el temps, començar a reflexionar sobre quin sentit tenien estes taronges. Per què taronges que eren bones per a menjar eren considerades rebuig? També em pareixia una bona analogia respecte a l'evolució de la meua faena, com anava perdent-la en detriment de les grans explotacions agràries. Veia com, a poc a poc, també pel que et deia del boom immobiliari, s'havia perdut molt de camp, molt de terme... Estava adonant-me que les grans empreses de producció de taronja anaven fent-se més i més grans i amb això els llauradors sempre anem perdent. Encara que fem millor qualitat, el que és realment rendible és l'explotació industrial perquè la tecnologia està a favor d'ells, fan les coses més tècniques. A partir de les taronges va ser quan vaig obrir el palmito. Vaig començar no només a parlar de l'ofici sinó a parlar de mi, a parlar de la meua família i a fer com una espècie d'oda visual o poema, tot i que no m'agrada molt el terme poema. O siga, es tractava de crear la meua pròpia narrativa a través de mi mateix, de la meua relació amb el camp i contar la vida, en definitiva.

El projecte Genealògic exposat a La Fotoescuela de Benimaclet | Mario Zamora / La Fotoescuela

-Fa quasi tres anys ja vas fer una exposició en La Fotoescuela de Benimaclet amb este projecte. Vas fer alguna exposició més? Com va ser eixa experiència?

Quan em van proposar fer la primera exposició tenia el treball molt en brut, moltes carpetes en molts arxius i em vaig prendre el meu temps per a pensar si fer-la, per a organitzar-me i reflexionar sobre el tema. De manera que vaig muntar la meua primera expo i arran d'això va ser quan Jorge Alamar (director de La Fotoescuela) la va vore i em va proposar fer-la. No tinc massa experiència en exposicions, perquè només n'he fet dos, però sempre he tingut la sort d'estar rodejat de gent que té experiència, com el mateix Jorge o Julián Barón. Vaig aprendre a adaptar-me a l'espai: a vore el lloc, pensar en el meu treball i plantejar-me com el podria ficar. Ara que recorde, també vaig fer una expo que em va proposar Toni de l'Hostal en una festa que va fer a sa casa quan la va inaugurar, i m'hi va reservar una sala. Em vaig adaptar a un espai més reduït i vaig construir com un taronger que s'expandia cap a dalt, on les fotos penjaven com si foren taronges.

-Parlem del llibre. Què podrem trobar en Genealògic?

En Genealògic es pot trobar un poquet de vida. És una manera de contar el temps d'una manera circular. És autobiogràfic, perquè apareix la meua família, però realment podria ser qualsevol família. L'objectiu no era contar la meua vida, sinó contar la vida des de la meua vida. Es parla de la mare natura a través de les taronges, i totes eixes formes capritxoses recorden els òrgans sexuals, la fertilitat. És com un compendi de dos o tres coses que van entrellaçant-se i en les quals pots traure unes conclusions. De tota manera eixa és la meua lectura i com ho vaig fer, després aplega un moment que entra un dissenyador, i en les seues decisions també vas descobrint coses del teu treball. Rodejar-te de gent et fa descobrir coses del treball que tu no veies. Per no desvetllar tot el llibre, podem resumir que parla del transcurs de la vida, sempre des del punt de vista d'un temps circular.

-Tenies clar que el projecte acabaria en format fotollibre?

Arran de fer aquelles exposicions, la gent em felicitava i em deia que el treball valia la pena. Em vaig animar a fer-ho perquè arriba un moment que el cos t'ho demana, i no era com la sensació d'abans, una cosa forçada, sinó que esta vegada en tenia ganes. Vaig buscar a Rohan per al disseny. Ell és molt proactiu, quan li fas propostes les rep bé i t'ajuda molt. És una de les persones més generoses que conec. Este llibre ha anat forjant-se durant un parell d'anys, o un parell d'anys i mig, a poc a poc, provant sense presses, prenent decisions i sense saber molt bé la forma que tindria. Fins que un dia Rohan tenia uns llibrets sobre el camp que va comprar a França, en què es parla de plantes tradicionals, i hi ha una descripció, la taxonomia, les propietats... Eixe format em va agradar molt i, a més, era de la grandària de la mà, i sobretot la vora de les pàgines està pintada de color taronja. Això em va encendre una xispeta i vaig pensar que podria fer que el llibre fora com una taronja. A partir d'ahí, ja tenies un espai on posar les fotos i començàrem a treballar en l'estiu del 2019. Per la meua feina, en l'estiu tinc molt de temps i, quan ve l'hivern ja arriba la faena de recol·lecció de la taronja i en tinc menys. Per tant, en estiu va ser quan vam fer molt del gruix del treball fins que va aplegar novembre, que ens n'anàrem Rohan, Julián i jo a la fira Fiebre Photobook de Madrid, on hi ha la possibilitat de vore un muntó de llibres i d'idees per a inspirar-te i prendre moltes decisions: com seria el llom, com serien les portades... Allà ja vaig vore, més o menys, el que volia. Quan vaig tornar de Madrid vam començar a treballar, però molt a ralentí perquè no tenia tanta disponibilitat. Ha sigut a partir d'any nou d'este 2020 quan hem fet molt de treball, a pesar de la pandèmia, i a través de Zoom. Ha sigut quan li hem donat la forma.

Rohan Thapa ha sigut l'encarregat del disseny del llibre

-Com és eixa forma final?

Vam decidir que el llibre seria una taronja i no ens servia qualsevol portada. La que havíem fet primer era una portada de tapa dura que podia tindre qualsevol altre llibre. Optàrem per una cosa més flexible i que tinguera textura. Vam estar investigant en materials diferents, papers i teles que en tingueren. Però a banda que és molt difícil trobar una cosa que s’assemble a una taronja, era com molt artificial. Aleshores vaig pensar en posar un cartró contracolat de 2mm i fer-ho més orgànic, com la pell d’una taronja, que fora més flexible i que tinguera textura. Així que vaig contactar amb Vicent Jarque, amb qui tinc molta amistat també, i li vaig proposar si s’atreviria a fer proves amb això. Va començar a provar textures fins que en va trobar una que, tot i que no és igual que una taronja, sí que et fa la sensació de tindre a la mà una cosa orgànica, que està viva. Després vam decidir que no tinguera llom per a poder obrir el llibre en 180º i va ser aleshores quan ens vam adonar que això feia que el llibre s’obrira del tot, que es fera redó, com una taronja. Això va ser molt sorprenent. Pensàvem en el fet que no tindre llom feia que es vegera el fil cosit, que simulaven eixes vetetes blanques dels gallons de la taronja i pensant en eixes coses ens vam adonar que el llibre s’obria en 360º.

-Va ser com un descobriment.

Sí, sí, és en eixe moment quan aprens. Quan descobreixes alguna cosa i et sorprén, t’educa.

-La teua relació d’amistat amb Rohan Thapa ha ajudat en el procés de disseny i edició? Com ha sigut?

Ha sigut un procés d’aprenentatge per als dos. Quan va faltar Eloi Gimeno, tota la gent que estàvem al seu voltant ens vam quedar un poc orfes. Ell tenia un caràcter especial i amb ell aprenies molt. Quan estàvem treballant Rohan i jo en el tema del disseny, una de les frases que més ens repetíem era: açò com ho faria Eloi?

-En certa manera vos ha ajudat, no?

Sí, sí, ens ha ajudat. El vam tindre de professor de disseny en Blank Paper. Després vam forjar una bona amistat. Amb ell sempre aprenies de cinema, de literatura, de música… Era una persona que tenia un ampli coneixement de moltes coses. Era sorprenent com en qualsevol conversa amb ell te n’anaves a casa amb deures. El tio sempre estava inculcant-te coses.

-La textura i sensació que em deies de la portada del llibre la relacione amb eixa virtut del contacte sensorial que permeten els fotollibres en contraposició a una exposició en paret: es poden vore, tocar i fins i tot olorar. L’emoció i l’experiència és diferent quan entren en joc més sentits?

Per descomptat. A mi una de les coses que més m’agrada quan compre un llibre nou és olorar-lo, el seu vernís. Vaig voler fer això a la portada sobretot pel tacte perquè, si et fixes en el llibre, les mans per a mi són molt importants, és el que em permet treballar, fer el meu ofici. Les mans estan constantment en el treball. Quan estic mostrant una taronja en el llibre, són les meues mans mostrant la taronja. Moltes fotos són la meua mà, estan les mans de mon pare... sempre les mans. Quan estàs mirant el llibre entres en relació amb les mans, tocant eixe tacte de les portades. Intentava sumar una sensació més al fet de llegir un llibre.

Cayetano Bravo en l'exposició de Genealògic a La Fotoescuela, en febrer de 2018 | Mario Zamora / La Fotoescuela

-En el cas de la teua campanya de micromecenatge també afegeixes el sentit del gust, a banda de l'oïda amb el disc de Toni de l'Hostal. Una de les recompenses és un caixó de les teues taronges.

Vaig pensar que, com que és una cosa tan íntima i tan propera, no posaria massa recompenses. He posat el llibre, el disc de Toni de l’Hostal i, amb el caixó de taronges, el sentit del gust. És una recompensa que per ací potser no és tan apreciada però la gent de fora està agraint-ho.

-També fa el projecte més real el fet que les taronges siguen teues.

Sí, són les taronges que agarre jo i que passen per les meues mans. Jo tinc dos o tres campets i són taronges que normalment són per a mi. Moltes es perden i sempre estem donant-les, així que vaig pensar que era una bona recompensa. Hi haurà de tot, llimes i taronges de diferents maneres. En les últimes imatges que estic posant a Instagram mostre taronges molt variades. Les publique perquè la gent sàpiga que una taronja no és només el que hi ha en un supermercat, sinó que hi ha milers de varietats, de les quals jo en coneixeré potser un 3% de les que hi ha en tot el món.

-Per acabar, no em puc resistir a preguntar-te sobre què en penses de les connotacions que ha adquirit el nom de pila ‘Cayetano’. Em sembla que tu estàs en les antípodes d’eixe clixé.

És un nom molt minoritari encara que ací a Favara és tradicional, i mira que no tenim de patró a San Cayetano ni res, però en serem 15 o 20. Sempre fem la nostra festa el dia 7 d’agost, en la qual ens ajuntem a esmorzar tots, més que res perquè és curiós. Ara s’ha posat de moda per la nostra "amiga" política Cayetana Àlvarez de Toledo i res, jo m’ho prenc amb deportivitat i amb humor. No m’han fet la broma més que una vegada però em sembla simpàtic i tot.

Podeu participar en la campanya de micromecenatge de Genealògic en el següent enllaç: https://vkm.is/genealogic

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací