Tonetxo Pardiñas: «No aprovar el requisit lingüístic equival a no defensar la llengua»

per Daniel Martín

Tonetxo Pardiñas President de la Societat Coral El Micalet

Societat

Tonetxo Pardiñas
Tonetxo Pardiñas | Ulisses Ortiz

Tonetxo Pardiñas, president de la Societat Coral El Micalet, entitat cultural i cívica fundada l’any 1893 i ubicada al cor de la ciutat de València.

-La setmana passada vam conéixer el processament de 28 persones que van participar en les agressions a alguns dels assistents a la manifestació del 9 d’octubre del 2017. Precisament aquell any, la Societat Coral El Micalet va patir l’assetjament per part de l’extrema dreta quan va acollir un acte per reclamar una resolució democràtica al conflicte polític que es viu a Catalunya. Com valora la instrucció que ara finalitza i que podria desembocar en el judici dels acusats?

Caldrà esperar que acabe el procés. Esperem que, com a mínim, siga un gra de sorra que ajude a frenar l’escalada de feixisme que patim a València. Dissortadament, estem molt acostumats a aquest tipus d’actuacions, però confiem que les coses comencen a canviar i es frenen les agressions.

-La instrucció li sembla un canvi?

No recorde cap judici a l’extrema dreta al País Valencià amb 28 persones acusades. Per tant, ja és un primer pas que pot significar un canvi. Com a mínim, deixar de tractar-los amb la deferència amb què se’ls ha tractat fins ara.

-L’extrema dreta va realitzar una manifestació a les portes de la seu de l’entitat. Com van viure aquells moments de tanta tensió?

Hi veies la (diferent) forma d’actuar de la policia en funció de quin és el col·lectiu. Quan estaven insultant-nos, un jove (membre o pròxim a l’entitat), des de la porta del Micalet, va llançar un insult. Aleshores, una persona de la manifestació li va passar la bandera a la del costat, va eixir, va parlar amb el responsable (policial) i van identificar el jove. I tot, mentre ells continuaven insultant-nos, tirant-nos caniques, etcètera.

-I com va viure el teixit social de la societat eixe assetjament?

El Micalet és una societat diversa, una societat cultural amb base musical. Hi ha els estudis de música i després diferents agrupacions, des de corals infantils i d’adults a grups instrumentals i danses. El gros de l’alumnat i dels socis són les famílies que estan estudiant en l’institut i en l’escola de música. Està clar que la junta directiva té un posicionament que sí que és d’esquerres i valencianista. La majoria de les pressions, ja siguen en la premsa o en el carrer, van molt focalitzades a la junta, i això no ens molesta. Millor que vinguen cap a nosaltres i que no afecte la resta de la massa social, sobretot els menors. El soci del Micalet sent eixes accions com a agressions, perquè per damunt de la diversitat ideològica que puga haver en la massa social, el que hi ha és una estima per l’entitat.

-Quant socis té el Micalet?

No n'arriba a 600. I em referisc a nuclis familiars, la majoria vinculats a l’activitat musical. Els menors de 16 anys no poden ser socis.

-Els mitjans de comunicació fixem massa el focus en l’activitat cívica del Micalet i no en la cultural i, sobretot, musical?

Sempre estem patint els mateixos atacs, que tapen tota la resta d’activitats que fa la casa. Potser fins ara, la nostra capacitat de mostrar el que fem també ha estat prou limitada. És una de les coses que estem canviant i que s’han de notar eng any. Em referisc a la presència a les xarxes, a la pàgina web... D’eixa manera serà més complicat que només quede la part polèmica i que es puga potenciar o manipular.

-Per què hi ha tan poques entitats cíviques a València?

Ara com ara, totes les societats cíviques tenen un problema de subsistència important. Si no tens un local propi que puga ser la teua referència estàs molt en precari; però si el tens, bona part dels teus esforços es dediquen a mantenir eixe patrimoni i a poder obrir la porta de la societat. Mentre no es tinga clar això, i només es treballe per projectes (subvencions de l’administració a activitats concretes), hi haurà dificultats.

-Està demanant que l’administració atorgue ajudes simplement per tenir la porta oberta?

Sí. L’administració ha de plantejar-se si vol tindre una societat organitzada i forta. Si ho vol, ha de cuidar els elements patrimonials que tenen les entitats. Jo no sé la resta d’associacions, però en els nostres estatuts es diu que en cas de desaparéixer, el patrimoni passarà a la Generalitat.

-Què és el Micalet a banda d’una entitat cultural?

La gent i els col·lectius que acull. Eixa ciutadania crítica a la qual cal cuidar, l’esperit crític que aporta, tots els projectes que posen en marxa... La vida cívica d’una associació va més enllà de les activitats que programa.

-La Generalitat i l’Ajuntament els ajuden suficientment?

Està fent-se alguna cosa, però podrien fer-se'n més. Nosaltres tenim un conveni amb l’Ajuntament, que també teníem amb el govern de Rita Barberá, tot i que després va desaparéixer. Després hi ha les ajudes de la Generalitat, que són ajudes a l’institut musical i a l’escola de música. Són ajudes en concurrència competitiva, que són diferents a les de l’Ajuntament, que sí que són finalistes, és a dir, nominatives (directes al Micalet sense la realització de cap convocatòria o concurs).

-Precisament han estat criticats per les ajudes finalistes que reben. Alguns mitjans de comunicació valencians qüestionen que l’administració els atorgue subvencions pel caràcter «catalanista» de l’entitat. Què els respon?

Es veu que hi ha alguna cosa que hem fet bé perquè des de fa uns anys ens estan pegant per tots els costats. Amb el tema de (la festa de la infantesa) les Magues la fal·làcia és que afirmen que el conveni de l’Ajuntament és per pagar les Magues, i no és així. El conveni és per ajudar el Micalet a fer les activitats que fa durant tot l’any, i també per a les activitats que altres col·lectius fan ací perquè no tenen espai propi. I per poder-les fer, la casa ha d’estar oberta. I és eixe conveni el que ajuda a poder fer-ho, a poder mantenir la casa oberta. Les Magues són una mínima part.

Presentació de les activitats de les Magues de Gener d'enguany | SC El Micalet

-Però allò més greu no és que aquests mitjans defensen que es condicione la concessió d’ajudes a la proximitat o no a una determinada ideologia?

La dreta té una fixació: allò que no controla ha de destruir-ho. El Micalet no es casa amb ningú. El Micalet defensa la llengua, la unitat de la llengua, està clar, el valencià com a part de la llengua catalana. I a partir d’ahí, el poble valencià ha de decidir el seu futur. Hi ha una utilització de determinades entitats per desgastar el govern municipal. Però nosaltres no entrem, nosaltres som una entitat cívica. Perquè el cens social del Micalet no té una identitat definida, és diversa i punt.

Al final, el que hi ha és un intent d’eliminar veus crítiques que puguen ser discrepants, autònomes. I l’atac sempre té una vessant econòmica. Però nosaltres fa molts anys que estem i esperem estar-ne molts més.

-La salut de l’entitat és bona?

Hi ha una baixada generalitzada de socis en la immensa majoria de les entitats cíviques, i nosaltres estem preparant uns canvis en l’estructura de la societat per a intentar capgirar això i fixar més la gent. Són canvis per a millorar econòmicament, ampliar l’oferta i fer-la més atraient per a determinats sectors, arrelar-nos més al barri...

-Per què es produeix aquesta pèrdua de socis?

A nivell musical, per la competència, i en quant a societat, hi ha massa oferta d’activitats de lleure. Hi ha el soci que es manté, però la resta és un soci que va a unes activitats i en el moment que acaben, per exemple, els estudis dels fills o de les filles, se separa de la societat. Estem pensant com fixar els joves perquè continuen en l’entitat. En aquests moments, la participació o la mobilització de la ciutadania està molt fragmentada. La ciutadania es mou per causes concretes, però en el moment que s’acaben desapareix mentre no arriba una altra causa que la pot moure. No té eixa continuïtat que permeta abraçar més d’una causa i teixir un projecte més ampli i més transversal.

-Un altre problema és el relleu generacional. L’estan trobant?

Estem intentant-ho. És complicat. Perquè per fer un recanvi has de trobar un grup motor. Després ja buscaràs més persones per a completar i complementar el grup, però cal un grup que puga caminar unit i donar-se suport els uns als altres per a no cremar-se.

-Al 2023 complirà 20 anys com a president l’associació. Ha trobat el seu relleu?

Jo tinc 64 anys, als 66 i dos mesos em jubile. El relleu estem buscant-lo i l’hem de trobar.

-Són optimistes?

Crec que sí.

-L’1 d’agost passat va morir un dels socis més històrics, Enric Tàrrega, què suposa l’adeu de figures com Enric?

Per al Micalet, Enric va ser una pèrdua molt important, de fet, era Miquelet d’Honor (el màxim guardó que atorga l’entitat). Però per a la ciutat de València crec que és una pèrdua a la qual no han donat el ressò que caldria. Enric era València. Era un incombustible nacionalista i un gran venedor de llibres. A tots els que, potser des de la nostra comoditat renuncien a moltes coses, ell ens va demostrar que a la comarca de l’Horta i a la ciutat de València es pot viure venent llibres en català. Va ser un gran amic, i jo n'estic molt agraït. Va ser una persona lleial, tant al Micalet, com a mi. Ho vaig sentir molt.

-Qui no s’ha fet suficient ressò de la pèrdua d’Enric?

Sobretot a nivell institucional. A nivell cívic sí que s’ha sentit el seu adeu.

-I què suposen els també recents adeus d’Isabel Clara-Simó i Carme Miquel? Dues referents d’una dimensió extraordinària i per a les quals costa trobar relleu.

Elles dos també van ser Miquelets d’Honor. Qualsevol referent és insubstituïble. No trobaràs una persona igual perquè la situació no és la mateixa que la que van haver de viure, i des de la qual van haver de realitzar tota la seua activitat, en aquests casos, començant del no-res. Nosaltres ja tenim un camí fet. Si no hi ha (referents), hem de fer-los, però ha d’eixir gent de la mateixa vàlua per poder continuar treballant pel país, per la llengua i pels nostres drets.

-Vosté s’ha manifestat independentista, creu que fer-ho públic encara és un tabú al País Valencià?

Sí, podem fixar el nostre posicionament polític en determinats temes aquells que no esperem viure de la política, perquè tenim eixa llibertat. Hi ha gent molt ferma, hi ha gent que públicament es posiciona, i hi ha altres que no es posicionen i no sé per què. Per por? Tampoc pense que siga per això. Per por a perdre alguna cosa o no aconseguir alguna cosa? No ho sé. Jo ho tinc clar i no m’he amagat mai.

Tonetxo Pardiñas al seu despatx | Ulisses Ortiz

-Des del valencianisme autonomista, federalista o confederalista, a vegades es critica que els independentistes vulguen guanyar visibilitat en considerar que poden dificultar la creació d’un consens de mínims entre tota la societat valenciana i, sobretot, alimentar el discurs centralitzador o anticatalanista. Un dels últims episodis són les crítiques a Esquerra Republicana per intentar coliderar l’oposició a l’ampliació del port de València. Què opina d’aquest retret?

És molt còmode dir el roín és l’altre. Qualsevol persona que no admeta els diferents posicionaments per a mi no és vàlida. No li tires la culpa a l’altre de la teua incapacitat per poder atraure més gent. I l’extrema dreta està creixent sense nacionalistes i no nacionalistes. Està creixent perquè l’estem deixant créixer. L’estem blanquejant. No se l'enfronta per a parar-li els peus en determinades actuacions. Es contemporitza massa en lloc de frenar-los com toca. Si nosaltres (els independentistes) som tan poquets, quina culpa tenim? Tindrà alguna responsabilitat algun grup majoritari de ser la causa de la pujada de l’extrema dreta.

-Podria citar un d’eixos comportaments tebis amb l’extrema dreta que està descrivint?

No et trobaràs cap partit amb representació que es plante fermament davant de l’extrema dreta. Cap.

-Unides Podem?

Podria ser. Però jo em referisc a accions, els discursos poden ser els que vulgues. I quan dic accions no em referisc a accions físiques, clar. Quan un tribunal et deixa en llibertat persones que han assaltat un centre privat i han colpejat a diputats del Congrés, no pots quedar-te callat i dir que és una sentència d’un tribunal i hem d’acceptar-la. Quan des del mateix govern central s’està permetent que determinats tribunals actuen més moguts per una ideologia que per una legislació, s’està alimentat l’extrema dreta. I tot açò ho dic com a Tonetxo Pardiñas, no com a president del Micalet.

-Com avalua les polítiques fetes per l’actual govern de la Generalitat en l’àmbit lingüístic i identitari?

Ho dic amb tot el carinyo, però m’esperava més. Quan vols fer canvis, sobretot si són importants, has de fer-los en arribar. Fas canvis, marques les teues línies i després continues treballant. Quan esperes, després ja se’t fa impossible, perquè abans de fer el canvi hauràs de justificar per què no els has fet abans.

-En concret, quines polítiques ha trobat a faltar?

No pot ser que després de cinc anys i mig en la legislació autonòmica no estiga el requisit lingüístic. És vital. Si no l’has aprovat, és que no estàs defensant la llengua per molts discursos que faces. Jo soc funcionari, i qualsevol ciutadà que s’adrece a l’administració té el dret que jo l’atenga en la seua llengua, siga en valencià, que és llengua oficial, o en castellà. Té el dret, per tant, jo tinc l’obligació de garantir el dret.

-Com valora que la vicepresidenta Oltra en una entrevista recent defensara que a la societat valenciana no hi ha un consens social suficient per suprimir l’exempció lingüística?

El plantejament ha de fer-se a la inversa. El que no pot fer l’administració és llevar-li un dret a un xiquet o a una xiqueta per haver nascut en una comarca castellanoparlant. Un xiquet o una xiqueta que després tindrà més dificultats per accedir a determinats llocs de treball perquè no li hauràs ensenyat el valencià. Ahí s’està assumint el discurs de la dreta que afirma que (en aquestes localitats) tenen el dret a no estudiar-lo. Doncs no, el dret és dominar les dos llengües en acabar els estudis, i si tu estàs llevant-li eixe dret a eixe xiquet o xiqueta estàs discriminant-lo. Eixe ha de ser el discurs.

La publicació d'aquesta entrevista ha sigut possible gràcies a les més de 500 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací