Impresas: «Sembla que si tens un determinat perfil, la cultura no va amb tu. Pretenem desmuntar aquesta idea»

Laura Bellver, Estrella Jover i Pilar Almenar Membres del projecte Impresas

per Sara Moreno Tarín

Societat

Foto: Estrella Jover
Foto: Estrella Jover

Impresas és un taller participatiu de creació literària col·lectiva en el mòdul de dones de la presó de Picassent (l'Horta Sud), la més gran de l'estat espanyol i la segona més gran d'Europa, en què s'acompanya les creadores durant el procés. Ara, inicien per tercera vegada aquest projecte, els dos predecessors del qual van derivar en una revista impresa en paper amb un mateix nom: Expresas. Parlem amb Estrella Jover, responsable de continguts; Laura Bellver, responsable de la coordinació gràfica i Pilar Almenar, directora del projecte. Les tres formen part d'Impresas, la resta de membres del grup són l’equip social, i tant de bo siguen les protagonistes de la següent entrevista.

Laura, Estrella i Pilar ens atenen a través de la pantalla -tal com dicten els temps pandèmics- i, abans de començar l’entrevista desitgen que estem totes bé, una mostra d’afecte, ja habitual fins i tot entre persones desconegudes, que representa una de les escasses coses bones que ens deixen aquests temps.

 

El leitmotiv de les protagonistes d’aquests tallers és un missatge molt clar: «Volem demostrar que entre aquests murs hi ha cultura i ganes de divulgar-la». L’origen del projecte Impresas s’explica perquè d’alguna forma albiràreu aquesta necessitat?

P.A: Jo vaig entendre la idoneïtat d’elaborar aquest projecte quan vaig coincidir amb Laura Baldoví, membre de l’associació Àmbit, - una ONG que duu més de 25 anys treballant amb persones recluses i exrecluses amb malalties mentals- i mitjançant un gest em va comentar que les dones a presó estaven desitjant –mou les mans des del pit cap a fora- exterioritzar alguna cosa. Aquell gest de Laura em va dur a una idea que havia pensat temps abans però que mai no havia desenvolupat: la d’usar les eines que jo puc proporcionar per a crear alguna cosa amb les dones que viuen a presó. En aquell moment, però, va tindre sentit plantejar-m'ho, perquè llavors tenia clar que iniciar aquest projecte ja no responia a una curiositat o voluntat individual, ni a cap ego dirigit des d’un privilegi.

A més, vam estar un any parlant amb dones recluses i exrecluses per contrastar la idoneïtat del projecte i tractar de saber si això els seria realment útil o hi havia alguna cosa que se’ns escapava. Teníem clar que volíem dissenyar-ho d’una forma que no fora la d’imposar una ajuda, sinó que les activitats respongueren realment a les seues necessitats.

L.B: Realment, l’accés a la cultura és un dret i, si és així, és perquè es tracta d’una inquietud que tenim tothom. El que passa és que moltes vegades l’entorn no ajuda a desenvolupar-la en la mesura que ens agradaria. I sovint sembla que si tens un determinat perfil, la cultura no va amb tu. Des d'Impresas també pretenem desmuntar aquesta idea, perquè defensem que tothom té coneixements que val la pena conèixer i la cultura és un dret fonamental al qual ha de tindre accés qualsevol persona. És tan senzill com això.

E.J: A més, precisament el context d’aquestes dones implica que desenvolupen l’expressió escrita. Recurrentment es comuniquen així amb els seus familiars o amb el mateix personal de presó, a través de les instancies. És a dir, quan Pilar es va adonar que podíem oferir alguna cosa, paral·lelament les dones a presó ja s’havien adonat que aquests llocs on escrivien eren una eina.

 

Foto: Estrella Jover

Per a explicar quin és el vostre paper en aquest projecte, potser és útil entendre primer quin no ho és, ja que sovint esclariu que la vostra tasca no és «donar-los veu» a les dones que estan a presó.

E.J: En el món del periodisme el comunicador sol parlar sobre altres persones i això implica necessàriament que en el missatge es perd el que hom pot dir sobre si mateix. I aquest tret a vegades és fonamental. Nosaltres no donem veu a ningú perquè elles ja tenen la seua veu, nosaltres simplement generem un espai en què puguen desenvolupar la capacitat de crear. Sense més.

L.B: A més, l’efecte empoderador és molt més fort si tu eres conscient que això és una capacitat que ja tenies. Aquesta potencialitat no és cap cosa que algú et dona. I la presa de consciència d’això és molt potent, especialment per a les dones perquè moltes vegades ens trobem en conflicte amb aquesta qüestió, tant dins com fora de presó.

P.A: Sí, el matís és important perquè en aquest projecte l’horitzontalitat és molt important. Per això el missatge també interpel·la la gent que llig aquesta frase, perquè ningú té la capacitat d’atorgar dignitat a la resta de persones i si hom pretén negar aquesta dignitat que la gent té, volem que quede palés que s’ha fet l’acció activa de negar-la.

 

En canvi, el vostre paper en aquests tallers de creació literària és garantir la implementació de l’acompanyament creatiu. En què consisteix?

E.J: Quan vam dissenyar els tallers no sabíem amb qui treballaríem. Precisament la part positiva de ser un taller obert és que es pot apuntar qui ho desitge. Per tant, dediquem unes primeres sessions al que podríem definir com “el despertar creatiu”, així durant uns dies treballem diferents fonts literàries de les quals es pot beure quan l’objectiu és desenvolupar l’escriptura. Així, s’estableix una lògica comuna al taller, un marc conjunt a partir del qual treballar.

Després d’aquesta presa de contacte ja comencen a escriure i és llavors quan la característica col·laborativa del taller es fa palesa. Tant entre elles i nosaltres com entre elles mateixes, que és, en definitiva, el més interessant. I per això acaba sent una revista i no només un compendi de textos. Es tracta d’una obra coral en la qual es requereix una comunicació entre les autores de tots els textos per tal de cohesionar-los finalment.


És a dir, que el resultat del taller no acaba sent una revista per casualitat.

E.J: Exactament, perquè no és només un taller d’escriptura.

P.A: Sí, es tracta d’una revista construïda de forma col·laborativa, cosa que tampoc ocorre en l’elaboració de totes les revistes de forma intrínseca. En aquesta redacció, es genera una mena de comité i es prenen les decisions en conjunt.

L.B: Quan parlem d’acompanyament el que volem dir és que posem a la seua disposició els nostres coneixements com a persones relacionades amb l’àmbit cultural. Però són elles les editores, les redactores, les que trien el disseny o el tipus de lletra, etc. Totes les decisions les prenen elles i per això nosaltres només acompanyem.

 

Redactores de la revista Expresas | Foto: Estrella Jover 

Una altra metodologia usada en aquests tallers és la del grup segur. Quines característiques té i per què és cabdal emprar-la?

P.A: Impresas no és només un grup segur, és també un grup no mixte. Les companyes que s’encarreguen de la part social fan una faena molt bona en garantir que totes les emocions, reflexions o els comentaris de tot tipus que sorgeixen durant els tallers, no isquen d’aquest lloc. I això, en definitiva, significa generar un espai on s’és lliure d’emocionar-se, de mostrar la vulnerabilitat o el que es vulga. La lògica és que puguen ser qui vulguen ser, tant dins com fora del taller, sense haver d’estar ancorades per cap condicionant.

 

Els grups de redactores són heterogenis i tenen una composició diferent de dones en cada revista. Com es materialitza aquesta diversitat en el contingut de la revista?

E.J: Sí, potser el més bonic d’aquest projecte és això: començar en blanc. El resultat de la primera edició va ser un pèl més naïf que el de la segona, diríem que va més de puntetes. Però hi ha temes interessantíssims. Entrevisten el director del centre penitenciari o escriuen sobre maternitat a presó, per exemple. També hi ha textos divertidíssims.

La segona edició tira molt de reflexions personals, és més experiencial. Els textos són més durs que la primera edició i això es pot apreciar inclús en els colors que van elegir per a la portada. La creació d’aquesta darrera edició va estar marcada també per la Covid-19, va haver-se d’acabar per correspondència i alguns dels textos parlen del confinament a presó. Així, tot i que la revista parla de qüestions atemporals de forma general, té moltes gotes de realitat que crec que serà interessant poder llegir en el futur.

Cada revista camina sola i és especialment interessant veure com dialoguen entre elles. De fet, m’agradaria poder saber quines reflexions naixen de la gent que llig aquestes dues obres literàries conjuntament i aprecia l’evolució o els canvis d’una edició a l’altra.

 

Portades de les dues edicions de la revista Expresas, amb el disseny a càrrec de Cachetejack 

Abans de publicar, els textos passen per la revisió del centre penitenciari?

P.A: No. No ens ho han demanat mai i els ho agraïm. De tota manera, tampoc seria una situació que permetríem.
 

La revista duu dues edicions a les esquenes i ja heu iniciat el procés de creació de la tercera. Fins al dia 4 de febrer, hi ha disponible una proposta de micromecenatge per a qui vulga fer una donació. Entre les set opcions de donació hi ha recompenses diverses, però en cap s’hi troba aquesta tercera edició de la revista. Quina és la raó?  

L.B: L’opció del micromecenatge està pensada per a poder fer la distribució de les revistes anteriors, que fins ara no hem pogut fer com haguérem volgut. La primera edició va estar molt limitada pels recursos que teníem a l’abast i la segona ha estat molt condicionada per la pandèmia. És important poder-la imprimir en paper, perquè això permet distribuir-la en la presó i que les redactores no tinguen tantes limitacions a l’hora de fer-ne difusió. Alhora, si aconseguim l’objectiu en el mecenatge serà possible també invertir en aquesta tercera edició.

P.A: També hi ha una altra raó. Per a nosaltres és important que el procés de creació en aquests tallers siga lliure, per això no volem crear expectatives de cap tipus sobre el resultat. Aquest és un projecte «de procés» i els resultats poden ser-ne molts. Per exemple, pot no haver cap resultat. Així, no volem carregar sobre el procés la responsabilitat d’arribar a un resultat.

A nosaltres ens és igual si es crea una revista de quatre pàgines o si acaba sent una enciclopèdia britànica. Elles no han de respondre a l’expectativa d’un potencial client o lector. Només han de respondre a la seua creativitat i la voluntat de fer el que vulguen.   

Revista Expresas | Foto: Iván Navarro 

Amb l’experiència d’aquests tres anys, heu sentit que aquest projecte tinga un impacte en la societat?

L.B: Sí, i un dels signes més clars d’això és com ha canviat el discurs a l’hora d’explicar-lo. El llenguatge no és innocent, especialment en els mitjans. Notem que ara pesa més la part creativa o la part redactora d’aquestes dones en la seua imatge, una faceta que abans no se’ls concebia. Això és, en part, inserció, que és un dels objectius que persegueix aquest projecte.

P.A: També la mateixa institució penitenciària, amb el temps, ha anat sent més permeable respecte a coses que abans no eren habituals. El projecte ha generat moltes preguntes que la institució no s’havia fet abans i que al principi foren un poc disruptives.

 

A hores d’ara podeu dir que s’ha consolidat el projecte dins de presó?

P.A: Sí, creiem que sí. Hem generat un espai de confiança fins al punt que, en renovar-se la direcció de la presó recentment, les noves persones al càrrec de la gestió penitenciària volen que el projecte continue. Sentim que la mateixa institució troba una utilitat al que fem com a sinergia de la inserció d’aquestes dones.
 


 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací