Andreu Valor, entre somnis i realitats

Andreu Valor Cantautor

per Amàlia Garrigós

Cultura

Andreu Valor
Andreu Valor | Ulisses Ortiz

Fa tretze anys que fa cançons i set des que va decidir professionalitzar-se i viure de la música. Ha publicat huit discos i ha fet mil concerts en centenars de llocs diferents. L’any de la pandèmia, el 2020, va ser fructífer per a aquest xicot de Cocentaina. Als seus quaranta-tres anys, en la plenitud d’una maduresa creativa, li arriben els reconeixements en forma de premis, però sobretot celebra el que ell anomena, «el concert de la meua vida» al Teatre Principal de València el pròxim 18 de març.

Arribem a la Plana de Muro (el Comtat) un assolellat matí de dissabte de febrer pandèmic, però allí no es fa sentir la crisi sanitària. Fa bon estar a la casa de camp on viu Andreu Valor. Hi ha arbres, un hortet, un paeller ben bo per a celebrar la vida amb la família i els amics, espai a l’aire lliure perquè els seus fills juguen a la babalà i l’habitatge més especial de la seua llar: un comfortable estudi de so, el seu refugi, el lloc on es tanca a compondre i on descansen les estatuetes dels dos pianos amb orelles dels Premis Carles Santos de la Música amb què ha sigut doblement guardonat.

El seu gosset Pinyol ve a donar-nos la benvinguda tan amable com el seu amo, qui em rep oferint-me una copa de vi. I jo l’accepte. Em ve de gust asaborir un blanquet mentre raonem asseguts a l’aire lliure escoltant el cant de les caderneres. Podem llevar-nos les mascaretes i respirar el ventet que baixa des de les Serres del Montcabrer i el Benicadell fins a les seues faldes. Estem asseguts en un entorn agradable on raonem al voltant de la seua vida, trajectòria i projectes. La conversa transcorre justament després que l’Institut Valencià de Cultura (l’IVC) anuncie l’esdeveniment musical a través de les xarxes socials.

 

-Com et sents?

Molt content. És emocionant poder actuar a un espai tan emblemàtic del Cap i Casal, com és el Teatre Principal, per diversos motius. Per intentar compensar la situació tan complicada que estem vivint dins del sector amb ajornaments continus de concerts, i per poder compartir aquesta celebració amb els meus companys de banda i un bon cartell de músics i cantants que m’acompanyaran a l’escenari. És també un contrast perquè en aquests anys he tocat en tota classe d’espais, des de Casals Populars fins a una barqueta en l’Albufera. Quan tens ganes de fer una cosa potent amb banda has de buscar llocs més grans, però la complicitat entre el public es troba en els més menuts. Actuar al Principal avala una trajectòria. És un espai que dignifica. Un somni que, al remat, s’ha fet realitat.

- És com arribar a una mena de destinació?

En una situació complexa on no hi ha una indústria ferma cal ser molt camaleònic, adaptar-me a tot tipus de circumstàncies, actuar amb diferents formats i dir sempre que sí encara que no hi haja condicions. Faig el que m’agrada, però és difícil viure de la música. Aquesta oportunitat és un al·licient per a continuar endavant amb una professió que és molt dura.

-Com serà eixe concert?

A banda de la infraestructura que ens permet el teatre estem preparant una escenografia especial. Anem en format gran de banda i presentarem el disc Insurrecte, però interpretant també cançons emblemàtiques dels meus discos anteriors amb nou col·laboracions: Mireia Vives, Borja Penalba, Gem, Joe Pask, Laura Rambla, Marco Pompero, Francesc Anyó, Samuel Reina i Neus Ferri. Faran duets i el públic no sabrà quina cançó interpretaran.

- Comences l’any 21 de manera immillorable amb el concert al Principal i vas tancar el 20 amb el premi doble a millor gira i millor disc de cançó d’autor per Insurrecte. Els guardons també són un punt de destinació?

Les dos estatuetes dels Premis Carles Santos me les mire amb tendresa, però els premis són fets puntuals, a la llarga no donen de menjar.

-Has sigut finalista de concursos i nominat en diverses ocasions a Premis com els Enderrock o els Ovidi i mai abans havies sigut guardonat. De fet, en el lliurament dels Carles Santos vas dedicar les teues paraules a aquells i aquelles que no han guanyat mai cap premi.

Sí. Sempre em dol qui no rep premis, perquè jo tampoc n’havia guanyat mai cap i em sap mal posar-me en la pell dels qui no ho han aconseguit. He de dir que no soc massa de premis i els estic rebent ara en la maduresa. Tinc molta sensiblitat cap a l’esforç que es fa per a poder traure un disc any rere any i això ho extrapole a qualsevol company. Sent molt de respecte cap a la gent que hi treballa i em pregunte: per què jo sí i ells no?

Al remat, el premi és la trajectòria, els discos i el públic.

-Quina funció tenen els Premis?

Podria clavar-me en camisa d’onze vares. Però el que és necessari és normalitzar l’activitat músical i promocionar-la. Potser els premis ajuden a visibilitzar-nos. I en el cas dels Carles Santos hi ha el Circuit Sonora, en què finalistes i guanyadors actuen arreu del País Valencià. Fa poc l’exparella del músic Carles Santos deia que no estava d’acord amb l’ús que es fa del nom del músic de Vinaròs en els premis de l’IVC perquè a ell no li agradaven els cantautors, i jo pensava, «no, si ara encara me’ls llevaran…». Els premis poden ser la celebració del sector perquè cada vegada en som més els que fem música. El nombre de produccions de repertori en valencià que es compila cada any en els Premis del Col·lectiu Ovidi Montllor mostra la quantitat de creaciói en valencià que hi ha de tots els estils. El que és imprescindible per a créixer com a sector és una xarxa important entre mitjans de comunicació, programadors, ajuntaments, sales i músics.

-Els guardons del COM, Col·lectiu de Músics i Cantants en valencià, Ovidi Montllor, van nàixer fa quinze anys per a visibilitzar el sector en temps molt durs per a la nostra llengua. Creus que han de continuar realitzant-se?

Jo no em plantege cantar en una altra llengua que no siga la meua. Cantant en valencià em sent còmode i soc jo de veritat, però a nivell social la llengua ha de continuar sent reivindicada i crec que els Premis del COM són fonamentals perquè, a més, van lligats a un esperit de crítica necessària. La societat ha d’estar sempre al peu del canó, independentment de qui governe.

«Cantant en valencià em sent còmode i soc jo de veritat» Foto: Ulisses Ortiz

Insurrecció

-El teu últim disc s’anomena Insurrecte, un mot que vol dir persona que es rebel·la contra l’autoritat, en canvi jo veig a Andreu Valor com un home prudent.

Crec en la insurrecció perquè crec que la crítica social és necessària per a poder evolucionar, però el disc comença dient: «Et declare la pau». La meua insurrecció la faig declarant la pau. No m’agrada que el govern s’oblide del poble, jo em rebel·le des de la cançó pero ho faig amb respecte a la convivència.

-Hi ha una altra cançó en què expresses que no eres capaç d’odiar i que em recorda la cita de Joan Fuster quan diu «m’odien i això no té importància; però m'obliguen a odiar-los, i això sí que en té». «No sé odiar, però vull», del disc Malgrat la pluja (Més de mil, 2013) és una cançó que ara has revisitat amb altres sonoritats per a Insurrecte.

Sí, aquesta cançó l’he renovada com he fet amb altres emblemàtiques de la meua trajectòria canviant la sonoritat i evolucionant cap al folk pop nordeuropeu. La lletra diu que no sé odiar i llança un missatge de convivència i aprenentatge, però ens posen complicat no odiar perquè constantment ens estan ficant el dit en la nafra. Hi ha aspectes que no són negociables.

-Què en penses de l’empresonament de Pablo Hasél?

Una decisió que ens condemna retrocedint a uns quants anys enrere. Sembla que qui dispara queda impune i qui diu qui ha disparat entra en presó i això no es pot assumir. No m’agrada com Hasél expressa les coses, no m’agrada com ho fa, però sense llibertat d’expressió no hi ha res. Qui deia allò de.. «no estic d’acord amb el que dius però defensaré amb la meua vida el teu dret a expressar-ho»?

-La cita, «estic en desacord amb el que dius, però defensaré fins a la mort le teu dret a dir-ho» és una frase de la biògrafa de l’autor francés Voltaire, Evelyn Beatrice Hall, publicada al llibre Los amigos de Voltaire, del 1906.

 

L’última cançó del cantautor contestà «Ni por ni silenci» l’ha feta en suport al raper que ha ingressat en presó fa uns dies mostrant la seua disconformitat cap a un sistema que actua de manera injusta i el rebuig cap al silenci còmplice reivindicant la llibertat d’expressió com un bé fonamental en un estat democràtic. 

 

Moments i família

Recorde moments compartits amb Andreu Valor. Un és la presentació del seu tercer disc, Malgrat la pluja en 2013 a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània on li feien costat músics com Tomàs de los Santos o Borja Penalba. També l’inici de la gira Co(i)nspiracions mà a mà amb Joan Amèric, un dels referents de la cançó d’autor des de fa trenta-dos anys. Era juliol de 2015 en una sala mítica d’Alzira, Simbiosi, que ha desaparegut malgrat els esforçosper mantindre-la oberta, per part de la família que la gestionava.

Em ve a la memòria un concert molt especial al Teatre Calderón d’Alcoi amb els seus pares asseguts orgullosos en platea, acompanyat de bons músics del món del jazz com Moisès Olcina o Eva Romero, i jo damunt l’escenari presentant l’acte amb una gran fotografia d’Ovidi Montllor presidint-lo envoltat de ciris aromàtics. En aquell moment ja tenia tres criatures. Sí, Andreu es pare de família nombrosa i la viu intensament. Un dels seus fills toca la bateria, un altre el piano i la preciosa xiqueta d’ulls oberts que es cola en l’estudi de so quan estem visitant-lo, canta. De manera que hi ha un recanvi musical assegurat en la família Valor. O això sembla. Andreu explica que quan treballava en la fàbrica tèxtil familiar i alhora feia els seus concerts durant els caps de setmana no podia conciliar la vida familiar. Des que va decidir fer el pas i dedicar-se a la música exclusivament té més temps vital, passa moltes més hores en família i pot portar i arreplegar cada dia als seus fills a l’escola de Muro.

-Des de quan vius de la música? En quin moment vas fer el pas?

He sigut sempre molt melòman. Ma mare i mon pare escoltaven molta música i a l’escola hi havia un cor on jo tocava l’orgue. Vaig cantar als huit anys i després amb els amics toquem i comence a trobar-li el gust a la creació, a la composició. Ara, totes les frustracions les puc canalitzar en un paper i cantar-les. Les cançons generen una retroalimentació amb el public molt interessant. Quan mon pare es va jubilar de l’empresa familiar la competència en el sector tèxtil era molt gran. Treballava dotze hores al dia i els caps de setmana feia concerts. Amb el disc En les nostre mans vaig fer trenta concerts, però amb el següent, L’ombra de l’obscuritat ja en vaig fer setanta i a partir d’ahí vaig decidir dedicar les dotze hores que gastava a la fàbrica a la meua vocació. He pogut tindre l’opció de decidir.

 

Societats musicals

-El disc Bandautòrium de l’any 2016 on adaptes les teues cançons amb el format de banda simfònica, sempre m’ha evocat les sonoritats orquestrades del Festival italià de la cançó de San Remo. Què t’han aportat les societats musicals en aquest treball?

En cinc anys vaig conéixer mes de seixanta bandes de música. Juntar a setanta músics i que toquen les meues cançons és meravellós. Cada concert Bandautòrium ha sigut un luxe i hi ha hagut molt d’aprenentatge en els aspectes musical, social i familar on coincideixen diverses generacions, des de l’home que toca el clarinet fa 40 anys, al xiquet o la xiqueta que comença. Són molt intergeneracionals les societats musicals, a més, són integradores, hi ha diversitat política i m’agrada que la música els unisca per damunt de tot. Les societats musicals ho estan passant molt malament sense actuacions al carrer ni festes. El projecte Bandautòrium continua viu. Hem hagut d’ajornar sis concerts per la pandèmia.

-Cada poble valencià té al menys una banda de música. Al teu, Cocentaina, n’hi ha dos. Pertanys a alguna d’elles?

Jo no, però tocava els plats als tres anys quan mon pare que és molt fester eixia a desfilar. Ara bé, vaig estudiar piano a la Unió Musical i la guitarra i solfeig a l’Ateneu. M’he format dins de les escoles de les dos bandes del meu poble. Els ateneus i casals de les bandes de música generen tota una vida cultural entre veïns, amics i familiars.

«Els ateneus i casals de les bandes de música generen tota una vida cultural entre veïns, amics i familiars» Foto: Ulisses Ortiz

SIMUV

-Fa quatre anys es va crear el SIMUV, el Sindicat de la Música Valenciana per a posar en comú les necessitats que hi ha a l’escena musical valenciana. Està resultant útil?

Començàrem amb molta eufòria i cadascú és d’un pensar. Quan vam voler fer el sindicat, plantejàrem fer reunions amb els gestors de les sales, que hi haguera un equip de treball per a garantir un mínim de remuneracions i de condicions… Però si no hi ha un suport econòmic el voluntarisme s’esgota.

És tan difícil la supervivència i evitar el recel quan a uns els funciona bé i a altres no… Com a sector som molt febles. El fet que no hi haja una indústria consolidada ens fa fràgils. Els músics ens ho fem tot: els cartells, l’organització, la comunicació, d’on traure la pasta, organitzar la gira...

-L’actual govern, quines passes està fent?

Queda molt per fer, però ara hi ha il·lusió i escolten. L’Institut Valencià de Cultura propicia que els ajuntaments, juntament amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, aporten un percentatge per a facilitar que els consistoris municipals, també els menuts, programen cultura i facen concerts.

-Participes també en el cicle de concerts organitzat per l’IVC dedicat a Ovidi Montllor en l’any del 25é aniversari del seu traspàs. Quina cançó interpretes tu i com està resultant l’experiència que conclourà el 17 d’abril al Teatre Calderon d’Alcoi?

Interprete «Cançó de suburbi», que curiosament no és d’Ovidi. La lletra és de Josep Maria de Sagarra i la música de Toti Soler, però a Ovidi li va agradar tant que la va afegir al seu repertori. És un luxe formar part d’aquest homenatge perquè després de tantes restriccions el fet de retrobar-nos a l’escenari ens renova i encoratja l’autoestima. I hi ha sempre la necessitat de reivindicar a Ovidi.

«El fet que no hi haja una indústria consolidada ens fa fràgils» Foto: Ulisses Ortiz

-Has participat en diversos projectes cinematogràfics com la banda sonora de la pel·lícula Swing.

Sí, el director de Swing va agafar una cançó del disc Poemitzat, «El contrari de res», uns versos de la poeta d’Andorra, Esther Fenoll. Em va agradar molt escoltar la meua cançó en la pantalla gran. També vaig compondre «La tinença». Una cançó feta a consciència per al curtmetratge Desnonaments.

-Has interpretat la cançó popular italiana adoptada com a himne antifeixista, Bella Ciao, amb el Cor de l’Eliana per al podcast de memòria històrica, El Mur, dirigit pel periodista Carlos Pérez Olano.

Ens la van demanar, però no la teníem enregistrada i durant el confinament vaig gravar en l’estudi la part de la percussió, les guitarres i la veu i enviàrem la pista a Nel·lo Juste, el director del Cor. És complicat fer-ho així a distància, però ho férem. Els cantants d’El Cor de l’Eliana són unes joies que adapten cançons en la nostra llengua amb caràcter reivindicatiu.

-Com és el teu procés de creació?

La idea ve en qualsevol lloc o moment. Una paraula que desenvolupa una història, una melodia que xiule quan camine per la natura. Hi ha dies que no dorm perquè em desperte amb una música al cap i agafe el mòbil i la xiule. Em venen inspiracions i després necessite el meu espai i la calma per a desenvolupar-les. De projecte a projecte hi ha una mitjana de dos anys o dos anys i mig i cal desposar de temps per a crear. La part de la gira és molt intensa i quan torne a preparar un altre projecte he de llegir, escoltar, provar, compondre, repetir. En la part creativa trac molt de mi i em fa evolucionar.

Andreu Valor al seu estudi, amb els premis Carles Santos darrere | Foto: Ulisses Ortiz

-Tens algun projecte entre mans?

Sonorament m’interessa explorar nous camins. Insurrecte ja denota una part més elèctrica i ara estic boig per dur endavant un projecte amb la família d’instruments de cordes, violoncel, violins, violes… En el pròxim disc vull adherir aquests sons. Tinc el somni de visitar Praga on la qualitat d’interpretació amb instruments de corda és brillant. Vull anar allà, aprendre, conviure amb aquestes sonoritats i adaptar-les a la cançó.

-Què estas escoltant darrerament?

Roo Panes, un cantant anglosaxó que ha incorporat els instruments de corda a la seua proposta. M’agrada la seua veu greu. Sembla que hi ha una tendència a buscar veus agudes i per a mi és més natural el to greu. Vaig agafant idees i faig plantejament de les cordes, A vore si puc enfrontar-me a eixe repte.

-Pròxim somni d’Andreu Valor, estació Praga.

 

La publicació d'aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 600 agermanades.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Agermana't ací