Llinares: «La dimissió d’un càrrec públic s’hauria de produir en el moment de l’obertura de judici oral i no en el de la imputació»

Joan Llinares Director de l’Agència Valenciana de Prevenció i Lluita Contra el Frau i la Corrupció (AVAF)

per Daniel Martín

Societat

El Director de l’Agència Valenciana de Prevenció i Lluita Contra el Frau i la Corrupció (AVAF), Joan Llinares
El Director de l’Agència Valenciana de Prevenció i Lluita Contra el Frau i la Corrupció (AVAF), Joan Llinares

Entrevistem l’alzireny Joan Llinares (1953). Advocat, funcionari de la Generalitat i cofundador de l’entitat Acció Ecologista Agró. Al País Valencià ha estat director gerent d’Edicions Bromera i treballador de l’IVAM en dos etapes. En la primera, va ser el seu administrador, i en la segona, el subdirector d’administració i finances, càrrec des del qual va destapar l’actuació de l’exdirectora de la institució Consuelo Ciscar, processada en dos peces per malversació, prevaricació, falsificació documental i suborn. A Catalunya, va encapçalar el Museu Nacional d’Art, va assumir la gerència de recursos de l’Ajuntament de Barcelona des de la qual va traure a la llum els abusos al Palau de la Música Catalana del seu exdirector, Fèlix Millet i, finalment, va dirigir l’Oficina de Transparència i Bones Pràctiques del consistori. Una posició que va abandonar el 2017 per fer-se càrrec de l’Agència Valenciana de Prevenció i Lluita Contra el Frau i la Corrupció (AVAF).

Les denúncies recollides en la memòria del 2020 de l’AVAF han crescut un 32% respecte al 2019 fins assolir les 226. A què atribueix aquest creixement?

Essencialment, al millor coneixement de la institució. L’agència és una entitat molt jove, ja que fins a finals del 2017 no es va poder posar en funcionament.

 Les 226 denúncies, a quins espais territorials i àmbits pertanyen?

La majoria al local. Pel que fa als àmbits, el 32% pertanyen a la contractació pública, mentre que la gestió de recursos humans suposa el 28% de les denúncies.

Dels procediments realitzats per l’agència fins ara, quants n'han derivat en instrucció judicial?

En aquests moments, més de deu procediments estan en els tribunals com a resultat d’un expedient d’investigació de l’agència. 

El 2020 ha estat un any marcat per les contractacions d’emergència de l’administració vinculades a la pandèmia. Han detectat alguna irregularitat?

El que ens va alertar, i per això vam emetre una circular dirigida a les autoritats, era que els primers passos en les contractacions d’emergència anaven acompanyats d’una rebaixa en els sistemes de control en considerar que aquesta fiscalització pot endarrerir el procés de contractació. No estem per endarrerir res, sinó perquè es posen els mitjans necessaris perquè tot es faça bé. En compte de suprimir el sistema de control, el que cal és posar més funcionaris treballant en eixe àmbit.

Eixes recomanacions van ser ateses?

Encara és un poc prompte per saber-ho, perquè alguns contractes d’emergència estan encara en fase d’execució, però amb el temps ho sabrem. Les situacions d’emergència obrin la porta a gent que aprofita aquestes situacions per buscar oportunitats d’enriquiment, i la pandèmia està sent un nínxol que la corrupció està aprofitant. 

Vosté ha dit que els fons europeus poden ser una porta a la corrupció. Per què?

Són 170.000 milions d’euros. S’obliden molt ràpidament determinades tensions, com quan els països batejats com els frugals (estats del centre i nord d’Europa) es resistien a la transferència d’aquests recursos i un dels motius (que adduïen) era que els majors beneficiaris són països del Mediterrani, on el nivell de corrupció està per damunt de les societats del nord i del centre d’Europa. 

Aquesta diferència d’ètica és tan real?

Podem citar un informe de l’Institut de Qualitat Governamental de la Universitat de Göteborg que diu que als països nòrdics o centreeuropeus la corrupció és pràcticament imperceptible, mentre que al Mediterrani la percepció de la corrupció és major, i fins i tot alarmant. Els sistemes de control en aquests països fa moltíssims anys que estan per damunt del que estem acostumats en estats com l’espanyol. De fet, Espanya no està complint el conveni de Nacions Unides contra la corrupció que diu que cal crear organismes especialitzats en la lluita i la prevenció de la corrupció. Ho estan fent els parlaments autonòmics. Està l’Oficina Antifrau de Catalunya, l’Oficina Anticorrupció de les Illes Balears, la valenciana... Aragó té aprovada la seua agència encara que no l’ha posada en marxa, Navarra el mateix, Astúries també l’ha aprovat i els parlaments de Castella i Lleó i Andalusia estan debatent-ne la creació.

Per què tolerem la corrupció?

Hi ha diferents factors. Hi ha la por que tenen les persones que no s’atreveixen a denunciar perquè el seu lloc de treball depén d’aquells que serien els denunciats. Els altres motius són gent que no veu en la corrupció res dolent i que et contesta: «Tu faries el mateix». Aquesta frase forma part de la cultura popular. 

D’on naix aquesta percepció?

La gent no és conscient del que ha suposat la ruïna que va començar el 2008 i que, a nivell valencià, va significar la destrucció del sistema financer valencià; més tot el desastre territorial generat pels plans urbanístics sense acabar, les expropiacions que no han servit per a res, els ajuntaments que s’han quedat endeutats durant dècades... La ciutadania no ha establit la connexió entre aquest desastre i la corrupció. Per què la crisi del 2008 afecta tant el territori valencià i ho fa suaument a països del nord o del centre d’Europa? La resposta és la corrupció. 

Per què la ciutadania no ha connectat aquests dos fenòmens?

Perquè la cultura de la justificació de la corrupció continua viva. La percepció que a Espanya hi ha corrupció és molt recent. A les enquestes del CIS comença a plantejar-se com un dels principals problemes del país des del 2008. I no s’ha fet eixa connexió perquè no s’ha fet l’acte de constricció que s’hauria d’haver fet. No s’ha fet l’anàlisi de per què i com hem arribat on hem arribat.  

Per què no s’ha dut a terme aquesta reflexió?

La creació d’aquesta agència em va fer la impressió que era eixe acte de constricció, que era un punt d’inflexió molt important.

Però ha vist que no...

Hi ha conductes molt desiguals. Com és que hi ha partits que pràcticament amb els seus actuals dirigents qüestionats per casos de corrupció obtenen una majoria absoluta? Quina altra explicació li donem que no siga que és una falta de consciència social i d’una cultura que considera que la corrupció no és tan dolenta? I no és una qüestió només del ciutadà de carrer, sinó dels mateixos sistemes de governança. La dificultat que hi ha hagut perquè els casos de corrupció arribaren als tribunals i isqueren amb una sentència condemnatòria. El Greco (Grup d’Estats contra la Corrupció que pertany al Consell d’Europa) no para de fer informes que denuncien que a Espanya les coses no funcionen bé. L’últim posa de cap per avall un sistema judicial nostre on la cúpula del poder judicial se la reparteixen entre els partits.

Com valora l’actuació del sistema judicial?

Falten mitjans i recursos. El que no es pot tindre és una justícia que tarde tants anys a resoldre els problemes. Eixa falta de recursos té una raó claríssima, i és una raó política. Són decisions polítiques les que determinen si ens homologuem o no a Europa en el número de jutges o fiscals per habitants. La duració mitjana d’un procés penal en matèria de corrupció està entre huit i deu anys. Això és insostenible. A més que durant l’etapa de govern del PP es van reduir els anys necessaris per a la prescripció dels delictes de corrupció. Abans parlàvem de les causes, doncs una de les causes que ha fomentat la corrupció és la impunitat, que això ha sigut una realitat durant moltíssims anys. 

Per part de les fiscalies anticorrupció s’està actuant amb una contundència i una eficàcia que ens homologaria a qualsevol dels països a què ens voldríem paréixer en matèria de lluita contra la corrupció. Una altra cosa és si tens un codi penal i una llei d'enjudiciament criminal que redueix a mínims la prescripció. Una llei que planteja que una vegada dictada una condemna d’una peça d’un cas, les altres peces que vinguen no podran superar un determinat nivell de la condemna inicial. Els processos penals per corrupció són un calvari per als jutges instructors, que es veuen assetjats per una sèrie de procediments (impulsats pels advocats dels acusats) que retarden intencionadament bona part d’aquests processos i que després es converteixen en reduccions de condemnes pels retards en la celebració dels judicis. Per això, ara que està en tràmit una nova llei de l’enjudiciament criminal, estem reclamant que s’amplien els terminis de la prescripció, que es protegisquen els testimonis i que s’acabe amb el calvari que pateix qualsevol denunciant de corrupció quan el tema se judicialitza. També hi ha una derivada d’aquest retards, i és que hi ha persones que per qüestions biològiques moren, cosa que pot generar la falta d’un testimoni clau en el judici, o que si la persona que mor és un dels imputats, automàticament passe a ser el que tenia la culpa de tot.

La mala fama que arrosseguem com a corruptes els valencians està justificada?

Crec que és molt injusta. Els valencians com a societat no som una societat corrupta, sinó que hem patit dècades de corrupció política. A més, hi ha casos equiparables a la Gürtel a nivell valencià com el del 3% a Catalunya, o a Madrid, perquè cal llegir tots els casos que hi ha allà. O si ens n’anem a Andalusia, amb el cas del EROS. La corrupció ha sigut una corrupció política a nivell de l’estat espanyol.

L’Agència està rebent cada cop més crítiques, especialment per part del Partit Popular, tot i que no només d'aquest partit. Comença a incomodar?

Les crítiques que puguen servir per millorar les assumirem sempre, però hi ha crítiques dirigides a debilitar les institucions, a posar-los traves, a buscar-ne desprestigi perquè el ciutadà diga que tots els polítics són iguals, que no et pots fiar de ningú... Amb institucions dèbils els corruptes se senten més forts. I ací tots sabem el que ha fet cadascú, i el que continua sorprenent és que no es donen per al·ludits de tot el que han representat (Rafael) Blasco o Carlos Fabra, per parlar de casos en què hi ha hagut sentències. I si entràrem en casos com l’Erial o l’IVAM veuríem que hi ha molta gent que hauria d'estar demanant disculpes a la ciutadania i mirant com d’alguna forma repara el mal que s’ha fet. 

Vol dir que el Partit Popular no ha fet propòsit d’esmena?

El que dic és que tot el que va robar el senyor Blasco hauria estat impossible si no haguera tingut els càrrecs polítics que tenia. Alguna responsabilitat té l’organització política que emparava eixes pràctiques i a aquests senyors. Si en una empresa privada un empleat treballant fa alguna cosa dolenta, l’empresa pot tindre responsabilitat subsidiària respecte al seu treballador. Açò en la corrupció política no ha passat. 

Sent menys suport del que va sentir a l’inici per part dels partits que formen el govern valencià?

L’agència està forta i consolidada. Les recomanacions i els suggeriments per al seguiment de determinades pautes són acceptats i l’agència està servint per millorar el funcionament de l’administració, i això per a nosaltres és el millor indicador.

No s’ha generat cap tensió amb la Generalitat durant la investigació de les empreses vinculades a Francis Puig, germà del president Ximo Puig?

No, aquest cas està judicialitzat. I tan bon punt l’agència tingué notícia de la seua judicialització, va interrompre les investigacions i va remetre al jutjat tota la informació de què disposava. I no, no hi ha hagut cap moment de tensió i la documentació que es va demanar abans de la judicialització va ser lliurada a l’agència sense cap problema.

Com valora l’actuació de l’alcalde d’Ontinyent, Jorge Rodríguez, que ha decidit no dimitir tot i que serà jutjat en breu adduint que quan va ser votat ja estava investigat per aquest cas?

És confondre plans i nivells. Jo diferencie molt la mera imputació, que és molt fàcil, perquè qualsevol que sàpiga redactar una querella, encara que l’òmpliga de falsedats, aconsegueix la imputació d’algú. Per mi, el que sí que és determinant és la interlocutòria d’obertura de judici oral, quan el jutge confirma que els indicis de delicte que hi ha són molts seriosos.

La imputació és molt fàcil, perquè una querella obliga el jutge a obrir unes diligències, i si apareixen els noms d’unes persones com a autors d’unes suposades conductes, aquestes persones seran citades com a investigades. Per tant, li dones un poder a aquell que té capacitat de presentar denúncies de revocar càrrecs públics, tot i que després moltes d’aquestes imputacions queden en res.

No hauríem de reclamar dimissions de càrrecs públics pel fet de ser únicament imputats?

Per mi, s’hauria de demanar en el moment de la interlocutòria (d’obertura) de judici oral.

Però és una frontera que s’ha creuat molt els últims anys. Ens hem passat de frenada?

Sí. Jo sempre he estat en contra. Qualsevol regidor o alcalde amb responsabilitats econòmiques o de contractació pot rebre una citació judicial perquè vagen a declarar per una denúncia que s’ha presentat contra ells, i ho han de fer com a investigats perquè és com poden anar acompanyats d’un advocat. 

Jorge Rodríguez va dimitir pel simple fet de ser imputat.

Sí, ho va decidir ell i el seu partit. La meua opinió és que per a les dimissions ha d’haver una consistència quant als fets que t’imputen, i aquesta consistència no es determina únicament i exclusivament quan apareixen com a investigats.

Vosté ha reconegut que la confidencialitat de les investigacions de l’AVAF limita amb el dret d’accés a la informació dels diputats.

Efectivament, el reglament de les Corts atorga als diputats la capacitat de demanar informació sobre qualsevol àmbit de les administracions valencianes. Què passa quan una institució (l’AVAF) funciona sota una llei que diu que tot el seu treball en el cas de les investigacions està sotmés al secret i a la confidencialitat? Doncs açò s’hauria resoldre amb una adaptació del reglament de les Corts. Jo confie que en la comissió actual de reforma del reglament de les Corts es tinga present.

Un dels elements que més criden l’atenció de l’AVAF és el de les persones protegides per l’agència, que en aquest moment en són 24. Quantes persones saben la identitat d’aquests ciutadans?

Ho sap l’àrea jurídica. Només es relacionen amb aquestes persones els lletrats que l’agència els hi assigna. L’estatut de la persona denunciant protegida suposa que aquesta persona ha de gaudir de l’absoluta confidencialitat respecte a la col·laboració que té amb l’agència alhora d’aportar informació. A aquestes persones el que els preocupa és què els passarà en el seu lloc de treball si estan denunciant a gent que té molt de poder dins d’una administració determinada. I tenim persones protegides que estan patint aquestes represàlies.

Represàlies... com quines?

Llevar-los funcions, reduir-los el sou, destinar-los a tasques que no són les seues... Obrir-los expedients disciplinaris per coses pràcticament insignificants i per les quals no s’obrin a ningú...

I en aquests casos, la protecció de l’agència què els suposa?

Ens hem trobat persones enviades a casa que quan l’agència ha intervingut immediatament se’ls ha tornat el seu lloc de treball. Hem vist tribunals que anul·len algunes resolucions d’algun ajuntament pel fet que no es va respectar l’estatut de persona protegida atorgat per l’agència. I després, tenim procediments sancionadors que poden arribar a multes de 400.000 euros en el cas de produir danys o pertorbar la vida de la persona que denuncia o el seu entorn familiar. Encara no ho hem fet, però hi cap la possibilitat.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací