«El llaurador actual ha de tindre en una mà l’aixada i en l’altra, l’smartphone»

Àlex Vilanova  Soci fundador d'Olis Cuquello i regidor de desenvolupament rural de la Jana (el Maestrat)

per Alícia Coscollano Masip

Territori, Societat

Àlex Vilanova | Fotos Alícia Coscollano
Àlex Vilanova | Fotos Alícia Coscollano | Alicia Coscollano

Àlex Vilanova s’aproxima a les oliveres amb l’interès del cirurgià. No pot evitar que els seus dits, ràpidament, dibuixen un trajecte curt i expert cap a les fulles de l’arbre. «Estan ja florits», concreta. Vilanova, juntament amb altres 3 persones més, va fundar una de les empreses més joves de la comarca, Olis Cuquello. A l’any 2013 van fer la primera collita de prova, però seria l’any següent quan llançarien al mercat un oli de qualitat que ha rebut premis al Japó i que actualment s’exporta a Bèlgica i Alemanya. Àlex mostra la mateixa preocupació per l’agricultura i el seu futur que mostren altres joves que han emprés el camí dels seus avantpassats en una renovada connexió amb la terra. Una nova ruralitat que desitja que resisteixi amb la noblesa que ho ha fet sempre, «els nostres pares van ser la generació que va destrossar la costa, no m’agradaria que la nostra fora la generació que s’ha carregat el camp valencià».

Quin és el vostre punt de partida com a joves llauradors que treballeu les oliveres?

Estem en un territori que està envoltat per oliveres. A La Jana antigament hi havia vinya, olivera i cereal. Actualment s’ha convertit en monocultiu d’olivera. El nostre punt de partida seria la tradició familiar.

Però no és tan fàcil trobar gent jove que continue amb la tradició familiar del cultiu.

Som un projecte jove, les quatre persones que vam fundar Olis Cuquello vam decidir que havíem de treballar d’una altra manera, perquè la gent jove no continua per una qüestió de preus que fa inviables els projectes. També, però, perquè no busquen una manera alternativa de treballar. Nosaltres vam observar el que teníem al nostre entorn i vam voler extraure’n un valor afegit. Era el contrari del que s’estava duent a terme, ja que s’estaven arrancant les varietats tradicionals que existien a La Jana substituint-les per un altres, que, en teoria produeixen més quilos, però de menor qualitat. Vam apostar per les varietats tradicionals per conservar la biodiversitat i a partir d’aquestes varietats buscar quines condicions es donaven per traure un producte amb un altres estàndards que s’adequaven més a la tradició.

La qualitat sempre s’imposa a la quantitat per impulsar-se i posicionar-se al mercat en un producte específic?

La quantitat pot competir en altres espais. Nosaltres disposem d’un minifundi, que és l’estructura agrària valenciana, que deu de posar-se en valor. És justament el contrari del que fa l’administració, que sempre es queixa del minifundi. No podem arrasar les muntanyes i convertir-les en latifundis com els que es poden trobar a Andalusia o a Les Castelles. Aquests sí que poden competir en quantitat, perquè poden produir grans quantitats de quilos, nosaltres no podem competir en aquest camp, però sí que podem buscar el valor afegit, ja que comptem amb una qualitat molt bona. A més, devem conservar les nostres varietats, perquè sols les tenim nosaltres. És fonamental conservar la biodiversitat.

«Nosaltres disposem d’un minifundi, que és l’estructura agrària valenciana, que deu posar-se en valor»

Això seria estratègia, màrqueting —i seny—, aplicats al medi ambient i l’entorn rural.

Al Maestrat som terra d’oliveres, i especialment d’olivera Farga, que és un gran referent de l’oli que s’ha elaborat al llarg dels temps a la comarca, més a l’interior que a la costa. És el valor dels nostres productes.

 

«El transport a demanda és l’única manera de que es puga funcionar en zones en poca població»

Com es treballa des de La Jana?

Crec que existeixen dos problemes prou importants en tot el que és el món rural i que afecte a diferents zones del País Valencià. Un d’ells és la mobilitat, ja que no disposem de cap tipus de transport públic. És un problema greu que es pot solucionar. Al Fòrum de la Nova Ruralitat s’han realitzat estudis seriosos sobre aquest tema i, comparats amb altres territoris, com Castellà i Lleó. Aquests territoris, que són molt més grans en extensió i amb molta més diversitat de població i amb municipis més menuts, disposen de transport públic a demanda. Aquí, el que tenim és una sèrie d’autobusos d’empreses a les quals se’ls estan donant diners des de fa molts anys i que es mouen buits, perquè ofereixen uns horaris que no tenen sentit. El transport a demanda és l’única manera de que es puga funcionar en zones en poca població. Es un sistema que s’hauria d’implantar. A més, no és costós. L’altre problema que tenim és el de l’habitatge i que afecta especialment la gent jove. Resulta molt complicat construir-se una casa, perquè econòmicament és costós, i és molt difícil trobar una casa de lloguer, perquè no hi ha mercat. És difícil per a qualsevol persona jove que vulga viure i treballar en un petit municipi. I ja no parlo de feines en l’àmbit agrícola, perquè als pobles hi trobem altres feines.

Com quines?

Qualsevol feina que es puga desenvolupar des de casa, el teletreball. De fet, hi ha altres territoris que ja estan apostant per la construcció d’espais de coworking en entorns rurals, llocs on és més fàcil implantar una infraestructura d’aquest tipus perquè resulta més barat. Així que qualsevol feina es podria desenvolupar des de àrees rurals.

Amb una bona cobertura.

Evidentment, aquest un altre problema afegit. Ara s’està millorant. A La Jana, fa un any que s’ha implantat la fibra. Això si, tal i com t’endinses més a l’interior les comunicacions i la connexió via mòbil es complica.

Us ha donat problemes la falta de cobertura alhora de tirar endavant el negoci?

Actualment el servei funciona prou bé. Abans, però, no disposàvem de cobertura de fibra i era impossible, per exemple, realitzar una videoconferència. Si no disposem d’aquest tipus de cobertura, no pots relacionar-te amb altres empreses ni amb els clients. A més, si comptes amb unes bones comunicacions a través d’internet, des de casa pots estalviar feina i diners en qüestió de mobilitat.

Prenen com a base l’oli d’excel·lència que heu creat, en consumir-lo també s’adquireix patrimoni i cultura.

El patrimoni va lligat al minifundi. El minifundi es caracteritza també pel patrimoni que l’envolta, la flora i la fauna. Als minifundis de l’interior del Maestrat disposem d’un Patrimoni de la Humanitat, com ara l’arquitectura de pedra seca, casetes de volta, marges, sénies, casetes de caça al filat... Una infinitat de construccions que es deuen conservar, i la seua conservació també té uns costos. Nosaltres, a l’hora d’elaborar el nostre producte, no tenim cura tan sols dels arbres, estem tenint cura de tot l’entorn.

I els arbres monumentals.

Els arbres monumentals o mil·lenaris són part també d’aquest patrimoni, que des de l’any 2018 són patrimoni del SIPAM, reconegut per un organisme internacional, la FAO. Per tant, vivim en un territori privilegiat, en unes característiques reconegudes internacionalment i, en canvi, sembla que no tinga cap importància. All llarg de tot el País Valencià, en trobem tan sols dos patrimonis inclosos al SIPAM: les oliveres mil·lenàries del Maestrat i l’Horta de Valencia. A nivell estatal, crec que existeixen quatre o cinc catalogats. Molt pocs, en conjunt.

Com porteu la burocràcia des d’un projecte rural com el vostre?

Nosaltres treballem en dos línies, la convencional i l’ecològica. En l’àmbit ecològic, dos dels quatre productors que som vam iniciar-nos fa 4 anys. Disposem de la certificació ecològica europea des de maig del 2020. A més de tot el que comporta quan a documentació agrària convencional, i tot i entendre que deuen existir uns controls que certifiquen que la producció és ecològica, la quantitat de tràmits que sol·liciten ens resta molt de temps per a la nostra feina, que és produir bons olis.

De vegades, pot semblar que els productes ecològics, en la seua vessant més àmplia, estiguin penalitzats?

Com a curiositat, tu pagues per fer producció ecològica. En teoria, el que pagues és que puguen traslladar-se a certificar la terra. En canvi, a l’agricultura tradicional, que resulta més contaminant i que utilitza un sistema de treball menys sostenible, no es paga. La Unió Europea està fixant uns objectius quan a agricultura ecològica per a l’any 2030. A nivell de País Valencia serem els primers en complir-ho, perquè anem per davant d’altres territoris. Es demana que, precisament, els agricultors que no desenvolupen agricultura ecològica siguen els que paguen en comprar productes fitosanitaris o productes de síntesis, que es puga aplicar una taxa. Que no es faci pagar per la inspecció als llauradors ecològics.

Perquè fitosanitaris i altres productes acaben filtrant-se als aqüífers.

Si, i no sols això. Per tal de revertir aquests processos i elaborar producte ecològic, nosaltres treballem amb cobertes vegetals.

Permacultura?

Si. Les cobertes vegetals poden ser de dos tipus, espontànies, o incorporades pel mateix llaurador, com ara lleguminoses o algun tipus de cereal. Llavors acceleres el procés i, a més, protegeixes el sol i als animals que t’ajuden a controlar les plagues. En canvi a l’agricultura convencional es llança herbicida i es mata tot, no hi queda vida, i les plagues són molt més perilloses.

Des de la vostra empresa heu emprés venta directa i també rebeu visites de compradors que es desplacen fins La Jana. Sou uns atrevits?

Nosaltres sabíem com es feia l’oli, però no sabíem com vendre’l. El que em aprés al llarg del temps es a diversificar la venda. Una part molt important de producció es trasllada amb la venda directa local. Hi tenim contacte amb gent que es desplaça per a xerrar amb nosaltres. Actualment, amb la COVID-19 no podem, però abans fèiem tast d’olis. Altres activitats que duem a terme són que la gent conega la diferència entre els arbres dins del cultiu monovarietal. A més de la visita a les oliveres monumentals, realitzem tallers d’empeltat. Treballem amb «Explora Maestrat» amb persones que estiuegen, per exemple, a Peníscola i tenen interès en veure l’interior. També col·laborem amb un altre projecte, «Sentit», de València, que es dedica a oferir experiències de tot tipus en l’àmbit de l’agricultura. Amb aquesta última no tan sols organitzem tast d’oli, sinó que ampliem l’oferta gastronòmica. Ara, però, estem en pandèmia i està tot un poc restringit. Ens encanta que els nostres clients puguen vindre al llarg de tot l’any a veure com treballem.

«El fons voltor el que busca és una gran extensió de terreny, si el sector està en crisi molt millor per a ells perquè serà encara més econòmic»

Us heu posicionat en contra dels grans parcs solars, perquè?

Nosaltres no estem en contra de les energies renovables. El que estem en contra és que vinguin fons voltors invertint diners de fora a canvi de destruir el sol agrari. Està molt bé que les produccions agràries es recolzen en les energies solars. Actualment, però, al País Valencià el que es pretén és una gran concentració de moltes hectàrees de infraestructures solars sobre sols agraris. Hi ha altres espais per implantar aquest tipus d’energia, així que primer s’haurien d’esgotar altres possibilitats. Disposem de grans teulades de polígons industrials, mitjanes d’autopistes i autovies. Al País Valencià comptem amb una que travessa tot el territori, quilòmetres i quilòmetres que es podrien aprofitar, com es fa a altres països.

D’on creus que sorgeix aquest interès en el sol agrari per implantar parcs solars, parcs eòlics...

Perquè és més barat. El fons voltor el que busca és una gran extensió de terreny, si el sector està en crisi molt millor per a ells perquè serà encara més econòmic, i com més extensió puga adquirir, mes rendible sortirà el negoci.

Així, es canvia d’aparell, ara amb els panells solars, però continuem amb el mateix sistema de sempre.

Si. És el mateix sistema que està intentant aprofitar les debilitats del món rural. Ho tenen tot calculat. El món rural està format per una població molt envellida i, lògicament, el moviment socials que poden posicionar-se en contra no tenen la mateixa envergadura que a una ciutat, on ja es té experiència en altres tipus de reivindicacions. Això és un handicap molt a tenir en compte. A més, també troben ajuntaments molt dòcils, amb pocs recursos. A un ajuntament li costa molt dir que no. Ara ja han anunciat la construcció d’un parc eòlic a la Serra de Sant Pere, al terme de Canet lo Roig. Aquesta serra divideix els termes de Traiguera, La Jana i Canet. Si un empresari arriba amb un projecte de 30 milions d’euros, com es pot oposar un ajuntament? És complicat.

 

«S’omplin molt la boca d’ecologisme, però jo crec que és ecologisme de saló»

Llavors, per a llauradors joves com vosaltres, la mirada sobre aquests projectes és crítica.

Perquè es deu pensar a llarg termini, perquè si aquí hem fet una aposta per, entre d’altres, les oliveres mil·lenàries, amb la creació vinculada d’empreses. Quin valor tindran estes terres a nivell, per exemple, d’agroturisme, si et trobes en ventiladors de 150 metres? Aquest factor destrueix tota la feina que s’ha dut a terme, tant a nivell institucional com privat.

En aquest tema, que pot fer l’administració? No parlo a nivell de municipi.

En aquest tema, l’actuació ha estat vergonyosa. En primer lloc per la manera en que van publicar el decret. Es va fer per tal de facilitar la implantació d’aquest parc, al mes d’agost, en plena pandèmia, un moment prou negatiu per tal que la gent pogués posicionar-se o al·legar. S’omplin molt la boca d’ecologisme, però jo crec que és ecologisme de saló. Els ecologistes de debò som els que intentem dur a terme una agricultura sostenible i conservem el patrimoni i la biodiversitat. Si el que pretenen és convertir-ho tot en terrenys per energies renovables i no tenim ningú per a treballar els camps, què menjarem? Ho portarem de fora? Encara serà menys sostenible.

Tornant a la producció d’oli, al Japó vau rebre la distinció Medalla d’Or l’any 2020 entre 700 mostres de 13 països.

A nosaltres no ens agrada molt presentar-nos a premis, ja que hi ha dos varietats al món, que són les més conegudes, la picual i l’arbequina, i que són les que solen guanyar tots els concursos. Però un importador japonès del nostre oli va insistir en que ens presentarem a un dels concursos millors del món, i el més important a nivell asiàtic. Va ser la primera vegada que ens presentàvem a un concurs i va ser sorprenent, perquè vam guanyar una medalla d’or i una de plata. A més, va ser durant la pandèmia, i ens va ser molt gratificant a nivell personal. En general, nosaltres exportem en xicotetes quantitats, curiosament, després del premi vam deixar d’exportar al Japó, no sabem si per una maledicció per haver guanyat el premi. Seguim exportant, però, a Bèlgica i a Alemanya.

Us heu plantejat sol·licitar una Denominació d’Origen Protegit?

Pesem que en les circumstancies actuals on una part molt important de les olives encara es recullen del terra, no es donen les condicions per poder impulsar una DO. Si, en canvi, hi hagués una manera de treballar diferent al Maestrat, a través de la qual s’arrepleguessen les olives de l’arbre per elaborar un verge extra de qualitat, ja es podria envasar l’oli com a una D.O. del Maestrat. Ara som pocs els que apostem per collir d’aquesta manera. Les cooperatives s’haurien de posar les piles per tal d’elaborar un oli digne i situar l’oli del Maestrat a l’altura que li correspon.

 

«Nosaltres volem etiquetar en valencià. És una llengua oficial, i tan sols per això, ja puc etiquetar en aquesta llengua, no m’ho pot prohibir ningú»

Heu llançat un nou oli ecològic, «Diferent».

Hem intentat diferenciar-lo dels olis monovarietals, i cada any volem produir un tipus d’oli diferent, per tal de donar sortida a altres varietats, més desconegudes encara. Hem buscat un disseny més divertit atrevit, el disseny ha estat a càrrec de Juan Carlos Palau, que viu a Sant Jordi, i la il·lustració Elias Taño, de València. Ens agrada prou, esperem que tinga bona acceptació. Es un oli polivalent que encaixa en qualsevol plat. Un oli equilibrat.

Què us ha passat en l’etiquetatge en valencià?

Vam tenir un problema amb l’obertura d’un expedient pel fet que, segons la legislació actual, no es pot etiquetar un producte només en valencià. S’ha d’etiquetar obligatòriament en castellà, i si, a més, vols fer-ho en valencià, pots fer-ho. Nosaltres hem llançat ara un producte amb l’etiquetatge en valencià.

Us heu llançat sense xarxa per vore què passa?

Si vas a comprar a un xinès, veuràs productes etiquetats tan sols en xinès. I no diuen res. Hi trobes productes als supermercats etiquetats en català, no sé si els multen o no.

I, quina línia d’etiquetatge voleu seguir en el futur?

Nosaltres volem etiquetar en valencià. És una llengua oficial, i tan sols per això, ja puc etiquetar en aquesta llengua, no m’ho pot prohibir ningú. Ara, si no fora oficial, potser tindria més problemes. A la zona on treballo, produeixo i envaso es parla valencià. Per tant, és una situació que no té cap sentit.

I el futur del camp valencià?

Nosaltres esperàvem que en el canvi de govern a la Generalitat, i amb el despoblament a l’agenda mediàtica, hi hauria algun moviment i algun canvi. Però tot continua igual. Cada vegada hi ha una desconnexió més gran a nivell social entre les àrees rurals i les àrees urbanes. Hauríem de viure en equilibri, perquè a les zones rurals es produeixen l’energia i els aliments. En aquest sentit, hauria d’existir més connexió, que no converteixen el món rural en una zona d’extractivisme. S’ha d’intentar viure en harmonia, algú ha de mantenir i conservar el medi ambient i produir els aliments. Els nostres pares van ser la generació que va destrossar la costa, no m’agradaria que la nostra fora la generació que s’ha carregat el camp valencià.

Veus factible una tornada al camp de gent jove d’aquí a una dècada?

Si, ho veig factible. Però canviant el model. Actualment, s’ha de tindre en una mà l’aixada i en l’altra, l’smartphone per poder moure el producte. Les empreses que funcionen són les petites i les que intenten que el producte passe per la menor quantitat de mans possible. El contrari és la ruïna per al minifundi.

 

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací