Des de l’àmbit de l’esquerra, són una de les veus més crítiques amb l’actual govern valencià. 

No crec que siga així. Un exemple: hui [9 de juny] fa cinc anys que vam signar una acord de legislatura [amb el Consell], el primer en tota la història de la Generalitat, per al personal estatutari, funcionari i laboral, i que vam impulsar nosaltres. La llàstima és que, després de cinc anys, la part de l’acord sobre la recuperació del poder adquisitiu perdut pels empleats i empleades públics o sobre la reversió d’algunes privatitzacions que va fer el Partit Popular, com les mútues o d’altres serveis públics, no s’ha complit. Per tant, com hem demostrat, som un sindicat que no renunciem a arribar a acords. Ara, quan hi ha polítiques que no compartim, les critiquem i intentem que les canvien.

Com de satisfets estan amb la llei de la funció pública?

No estem d’acord amb ella. És una desavinença amb el govern del Botànic. 

Quina nota li posarien?

És difícil. Hi ha coses amb les quals estem d’acord, com la conciliació de la vida personal i el treball. D’altres, vinculades a la provisió de treball no les podem compartir perquè pensem que cal professionalitzar més encara la funció pública i evitar nomenaments per lliure designació en determinats àmbits, i en eixa línia no s’ha avançat. Com tampoc podem compartir alguns aspectes de la negociació col·lectiva perquè es creen meses de diàleg sense sentit. Es creen xiringuitos.

Em pot dir un exemple?

La mesa de les administracions públiques.

I amb quin objectiu es crea?

Fer un paripé. Perquè l’administració autonòmica ja té les seues meses negociadores, com també les té l’administració local. Es creen estructures sindicals que tenen més a vore en justificar unes subvencions o una llei de participació, que en el fet que siguen útils per als treballadors i les treballadores.

Ho pot explicar un poc més?

La llei de participació suposa un finançament d’UGT, CCOO i la patronal. I a aquestes organitzacions els interessa que hi haja moltes meses, molts observatoris... Com el del Treball Decent. Això no serveis per a res. Serveix per a fer una reunió i fer el paripé. Un observatori per estudiar la precarietat en el món laboral del País Valencià. A aquestes altures s’ha d’estudiar? Quan la Inspecció General d’Espanya té informes molt clars sobre la precarietat en cada comunitat autònoma i hi ha un Comité Econòmic i Social.

I estan satisfets amb el requisit lingüístic?

Estem d’acord amb el requisit lingüístic. Però no estem d’acord que la llei no haja desplegat eixe requisit lingüístic. Pensen que no calia un reglament posterior ni un any de termini [per aprovar-lo].

Encara no se sap el coneixement de la llengua que exigirà aquest requisit.

Per això vam presentar una esmena demanant que es concretara. I no ens van fer cas. Em demanava una nota, potser un 6.

Recentment, han demanat, junt a altres entitats, l’aprovació d’una nova llei de plurilingüisme amb l’objectiu, entre d’altres, que es recuperen les línies en valencià. Des del Consell addueixen que no és possible perquè el Tribunal Suprem imposa un 25% de docència en castellà, i que a més, desitgen introduir l’anglés com a llengua vehicular.

Nosaltres pensem que sí que és possible i viable. Ara, hi ha un nou escenari, que és la LOMLOE [nova llei educació de l’Estat], que no parla de percentatges ni de les llengües vehiculars en les comunitats autònomes. Quan la llei [de plurilingüisme] va passar per les Corts, nosaltres vam fer una esmena perquè [la norma] permetera que aquells centres que tingueren línies en valencià les mantingueren. També per fixar un mínim del 50% [de docència] en valencià [l’actual és del 25%]. I el govern valencià va dir que no. I nosaltres, ara, insistim que és viable, que es pot fer sense cap problema. Que es pot fer una nova llei en un nou context que és la LOMLOE. 

Des del Consell reiteren que el Suprem fixa un mínim del 25% en castellà.

El govern valencià té recorregudes altres normes en altres matèries que no són el tema lingüístic per part del govern espanyol. Què passa, que no farem ni una llei en les Corts Valencianes per por que un govern en Madrid ho recórrega? Si es té por de legislar en determinades matèries, el que estem fent és autocensurar-nos. I no fan el mateix en altre àmbits on no s’autocensuren. Sí que ho fan en el lingüístic. No s’autocensuren en matèries socials, on la conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives fa moltes coses, i algunes han sigut recorregudes, però les fa i tira endavant. Per tant, des d’eixe punt de vista, és més una excusa que una altra cosa. I també hi ha un mite sobre el plurilingüisme i la immersió en anglés o en llengües estrangeres, que [és un àmbit] cal revisar, perquè és qüestionat pels experts en aprenentatges de llengües. I la llei de plurilingüisme s’hauria d’haver aprofitat també per suprimir l’exempció lingüística. A més d’aprovar una llei d’igualtat lingüística que blinde els drets dels valencianoparlants.

Parlem de la Intersindical. Presumeixen que són un sindicat on l’afiliat té un poder de decisió real.

Totes les decisions importants que afecten a decisions laborals o al govern intern del sindicat es prenen després de processos assemblearis. Per exemple, el 18 de juny hem convocat [junt a la CGT I la CNT] una vaga en el sector de l’administració pública per la problemàtica de la temporalitat. El consell confederal que va acordar la convocatòria va estar precedit d’un procés d’assemblees prèvies on tota l’afiliació que va voler va participar i va expressar la seua opinió, com també ho van fer els [11] sindicats que conformen la Intersindical.

I això és diferent a la majoria de sindicats?

Sí, perquè en moltes organitzacions sindicals, les decisions les prenen les executives o inclús el secretari general. En el nostres cas, cadascun dels 11 sindicats que conformen la Intersindical poden prendre decisions que el secretariat de la Intersindical no té perquè ni conéixer. Com tampoc ha de dir res sobre el que passa a una fàbrica o a una administració pública concreta. Que de vegades pot haver alguna contradicció? Sí, però com la sobirania està en la base de l’afiliació, preval la seua decisió. Respectant també uns principis i valors que estan recollits en els nostres estatuts o acords congressuals, que són els que situen la política del sindicat. De fet, l’arribada a la Intersindical de 600 persones de la Foia de Bunyol, Requena, Utiel i la Vall d’Aiora que provenien de CCOO es va produir justament per això, perquè la tutela que té la direcció d’eixe sindicat respecte a les seccions sindicals és molt gran. [Els nous afiliats] buscaven un sindicat on ells pogueren decidir territorialment, però també on pogueren decidir la línia política en cada fàbrica i en cada empresa, dintre d’un marc global que és el nostre.

Intersindical va guanyar les eleccions entre el personal de la Generalitat. Ha estat la seua principal fita?

És una molt important. Som el primer sindicat en número de vots entre el personal funcionari, estatutari i laboral, però no en delegats, perquè el sistema electoral distorsiona. Nosaltres teníem uns 25.079 vots i el segon sindicat tenia 13.253 vots. En educació es voten tres àmbits electorals i en sanitat, que té un número similar de treballadors, es voten 26 àmbits. En sanitat trien 536 delegats i en educació, 173. A més, tot i ser el principal sindicat de la Generalitat en nombre de vots i el tercer en delegats, ens han tirat de la mesa general de la funció pública perquè han utilitzat una interpretació restrictiva d’una sentència del Tribunal Suprem.

Es consideren menystinguts per la Generalitat?

Sí, sense cap dubte. Al debat sobre la reconstrucció que hi hagut a les Corts Valencianes, on han participat més de 30 entitats, no hem sigut convidats a comparéixer. 

I a què creuen que obeeix aquesta decisió?

A la nostra autonomia. Un sindicalisme autònom és molest per al poder, governe qui governe. En aquest sentit, la nostra opinió no es té en compte perquè el govern del Botànic no valora suficientment la Intersindical Valenciana. De fet, algunes de les meses de diàleg que ha constituït la Generalitat Valenciana tracten sobre qüestions sobre les que nosaltres tenim més legitimitat que CCOO i UGT com són les d’educació, sanitat o funció pública. 

Quin argument els han donat?

Que la llei orgànica de llibertat sindical legitima dos sindicats i la resta, no. I apliquen eixa llei en la literalitat, tot i que a vegades es la boten. Posaré un exemple. La Generalitat Valenciana s’ha reunit amb la direcció de Ford i amb dos sindicats. Aquests dos sindicats són: el primer [UGT amb 21 delegats] i el tercer [CCOO amb 3 delegats]. I a nosaltres [Intersindical té 9 delegats] i a la CGT [dos delegats], no ens han convocat. 

Com pretenen créixer en el sector privat? Un sector on tenen poca presència.

Estem creixent, tal vegada més lentament del que nosaltres voldríem, però estem ampliant la nostra presència en àmbits com el del metall, la indústria càrnica, la neteja, el transport de mercaderies...

Hi ha algun sector en el qual els estiga constant especialment?

Hi ha molts en els que no tenim presència, ni incipient, però anem a poc a poc, perquè el que volem és consolidar un model sindical que siga participatiu, on la gent s’autoorganitze en el centre de treball i siga autònoma en la gestió del tema laboral. Eixe creixement que es fa des de fora, des d’agents sindicals que arriben a les empreses a muntar una secció sindical i després mai tornen a vore’ls per l’empresa no ens agrada. No volem créixer per créixer. Ni créixer per tindre delegats i ocupar un lloc en un rànquing.

A l’octubre tenen previst celebrar el seu sisé congrés, una cita on vosté deixarà el càrrec.

Sí, em jubile administrativament el 31 d’agost i m’alliberaré de les meues responsabilitats sindicals el 15 d’octubre. A partir d’aleshores, em dedicaré a ser afiliat de base. 

Quins són els objectius principals que s’han fixat per al congrés?

El creixement. Ser un sindicat representatiu a nivell autonòmic, i per a ser-ho la llei preveu que has de tenir un 15% de representació i, com a mínim, 1.500 delegats.

Quants delegats tenen ara?

659. El nostre objectiu és ser un sindicat representatiu com ho és la Confederación Intersindical Galega (CIG), que és el primer sindicat a Galícia, o com ho és ELA [Euskal Sindikatua] o LAB [Langile Abertzaleen Batzordeak], que són el primer i el segon sindicat al País Basc. També tenim [pendent] el creixement territorial, perquè tenim una asimetria, amb més delegats a [les províncies de] València i Castelló, que a la d’Alacant. També tenim el repte de penetrar en sectors de gent jove i de persones migrants, de col·lectius amb situacions laborals molts precàries. I hem d’adaptar les estructures a la nova realitat social i facilitar la participació d’aquests col·lectius. Ja tenim l’experiència dels riders [repartidors de menjar i altres productes] amb els quals hem treballat molt. És un exemple del que hem de traslladar a altres àmbits.

Per què han apostat tant per fer costat als repartidors?

Perquè són sectors que estan molt precaritzats. Igual que pels riders, hem apostat històricament per altres col·lectius. Tenim bona relació amb les kellys [treballadores de neteja d’habitacions d’hotels i hostals] o les aparadores del calcer. Estem treballant amb aquests col·lectius i respectant quan s’autoorganitzen, com les kellys. Nosaltres el que hem de fer és reconéixer la seua legitimitat com a [entitats] representatives d’un sector i treballar amb elles. Igual que amb el tema dels pensionistes, que han constituït una coordinadora. Nosaltres pensem [que són aquests col·lectius] els que tenen la legitimitat per a negociar amb el govern.

Explica que volen créixer com a sindicat just en un moment on el sindicalisme està molt afeblit.

Sí, tot això té una explicació. Hi ha un factor extern i és que els sindicats molestem i per  les campanyes contra els sindicats no són casuals. Són campanyes ben orquestrades des de diferents mitjans de comunicació i determinats àmbits de poder, les patronals... Hi ha un intent de deslegitimar-nos i atacar-nos. Quan els sindicats hem sigut l’última trinxera de la defensa dels drets laborals dels treballadors i les treballadores. Per això, no és d’estranyar que les dos últimes reformes laborals, les de Zapatero i la de Rajoy, anaren en la línia de llevar-li capacitat negociadora als sindicats en les empreses. Això era una política ben dissenyada perquè el que es vol és que hi haja una negociació entre treballador i empresa. I no entre sindicat i empresa. 

I errors propis?

És veritat que el moviment sindical espanyol ha col·laborat en desacreditar al moviment sindical en alguns casos, perquè hi ha hagut una pràctica sindical molt centrada en el diàleg social i en la negociació dels líders sindicals amb les empreses o amb les administracions, sense comptar amb els afiliats ni delegats. Hi ha negociacions fins i tot a esquenes dels treballadors i treballadores. Un exemple, la reforma de les pensions que van aprovar Zapatero, UGT, CCOO i la patronal l’any 2011. No es va consultar als delegats sindicals. Com tampoc es van consultar al conjunt de la classe treballadora. No van haver assemblees en els centres de treball. Es va signar per una elit sindical.

Quina és l’alternativa?

Una proposta de sindicalisme combatiu o de confrontació, que a través del conflicte aconsegueix millor condicions laborals i drets com han demostrat estudis acadèmics. L’exemple és el País Basc, que té més conflictivitat social, però que això suposa millors salaris, millors pensions.... Per contra, el sindicalisme de concertació ens porta a moltes meses de diàleg social com és el cas valencià. Hi ha acords i pactes per l’ocupació, però tenim salaris per sota de la mitjana estatal, pitjors dades d’atur i pitjor pensions. El sindicalisme de confrontació ha demostrat la seua utilitat i, com en el País Basc, ha generat una major taxa d’afiliació perquè la gent es reconeix en aquests sindicats. I açò és el que el fa nostre model participatiu, posar en valor el sindicalisme en detriment de les velles estructures on una cúpula o un secretari general decideix en nom de tota l’organització. Obstinar-se en el diàleg social per eixir d’una crisi de vegades suposa acceptar acords que van en contra dels interessos dels treballadors. Cal sindicalitzar el món laboral, que s’ha desindicalitzat, especialment ara, que hi ha una crisi econòmica, un empobriment i una de pèrdua de drets. Ara, és quan més falta fan els sindicats.

Agermana't

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací