«En la música ocorre sovint que no falla el producte, però sí com col·locar-lo en el mercat»

Tomàs de los Santos Cantautor

per Lourdes Toledo

Cultura

Tomàs de los Santos
Tomàs de los Santos | Lourdes Toledo

Tomàs de Los Santos (València, 1967) ha cantat des de xicotet, però fa set anys que es dedica a la música més seriosament. L’any 2011 va marcar un punt d’inflexió en la seua trajectòria quan va guanyar el lV Premi Miquel Martí i Pol dins del Certamen Terra i Cultura amb una cançó basada en el poema número XV, part dels Homenatges anònims del Llibre de L'Exili d'Ovidi de Vicent Andrés Estellés, i amb els arranjaments de Borja Penalba. La cançó du per títol Homenatge anònim XV. Tres anys després, el 2014, la cançó va ser recollida en el disc Dones i dons. «Fins aquell moment, diu Tomàs, la música era per a mi una mica un fet aïllat, cantava en cercles petits i participava en concerts col·lectius, però a partir d’aleshores ja començà a fer-se una dedicació més completa».

Tomàs és un home senzill, enamorat de la bona poesia i dels paisatges de l’horta, no debades es va criar entre Benimaclet i Fondeguilla, envoltat de camps i de gent de barri. Ens hem trobat a Benimaclet un matí de dilluns quan comença l’activitat al barri: les botigues alcen les persianes, els bars estenen les cadires i les taules a les terrasses, la gent ix a fer la compra... Passejar per Benimaclet en companyia de Tomàs és bonic perquè ell té encara el barri antic de la seua infantesa gravat a la memòria. M’explica on hi havia la darrera alqueria fins que tal o tal any la van tombar. I mentre fem un tomb al voltant del que queda del camí de Farinós m’assenyala on hi havia l’escorxador municipal, un edifici d’una arquitectura preciosa que es va acabar de construir l’any 1926 i el van enderrocar i hui ja no existeix. Allà mateix, on hui es troba la plaça d'Amparo Arce, també hi havia l’alqueria de Senent, que tenia una bassa de reg on Tomàs i altres xiquets anaven a banyar-se en estiu.

Tomàs de los Santos i Borja Penalba van formar el 2014 un duo de luxe per a gravar Dones i dons (Mésdemil), un disc guardonat amb el IX Premi Ovidi Montllor al Millor disc de cançó d'autor. Dones i dons és un treball ric en ritmes i harmonies, lletres belles i profundes i uns arranjaments musicals de qualitat. És d’aquests treballs redons que ixen poques vegades en la vida. Cançons com Leire Llei, Dolça veritat, No puc dir el teu nom, Llaurador o Tornarem en donen fe.

Dos anys després, el 2016, Tomàs de los Santos va publicar el seu primer disc en solitari, Segona mà. Un treball que, com diu l’autor, «arreplega traços i detalls de l´anterior Dones i dons i es nodreix dels nous i antics camins travessats en els últims temps» i on va deixar constància del músic madur i ple de matisos que ja era. Les cançons són el reflex de la seua mirada sobre l’horta amenaçada, les relacions humanes, l’amistat, el masclisme, i el País Valencià. Històries banyades amb el vernís de la quotidianitat i amb un lirisme còmplice. Un disc que, com no podia ser d'una altra manera, guarda un espai per a la poesia: els versos d'Omar Khayyam, de Rosa Leveroni, de Manel Alonso o de Miquel Martí i Pol.

Després de cinc anys de silenci, el cantautor valencià ha tornat als estudis i als escenaris amb La rosa als llavis (Bureo Música, 2021) i les musicacions del poemari de Joan Salvat-Papasseit que du el mateix nom, publicat ara fa gairebé un segle. El disc –que Tomàs va presentar al Teatre Micalet de València el passat mes de juny acompanyat d’un espectacle teatral amb la col·laboració de l’actriu Elsa Tronchoni– és el fruit d’una proposta de la mateixa Elsa i un treball en equip reeixit. Tomàs, per a qui La rosa als llavis, és un dels millors poemes eròtics i d’amor del segle XX, s’hi va interessar des del primer moment i el resultat d’aquesta simbiosi és un disc on els versos i la música s’entrellacen en un equilibri delicat i bonic.

«Si tot va bé, tornaré a gravar un disc en novembre» © Lourdes Toledo

Quan va començar a interessar-se per la música com a cantautor?

Sempre he cantat, des de menut, però no havia pensat a dedicar-m’hi professionalment. Jo he passat molts anys lliurat a un altre treball. La meua vida professional era la meua feina a ACSUR-Las Segovias, una ONG centrada en temes com ara la sobirania alimentària i els drets dels indígenes d’Amèrica Llatina. Jo m’ocupava d’acompanyar professors i polítics en els viatges i les trobades i era molt interessant. Un dia, quan encara treballava a ACSUR, vaig llegir Els homenatges anònims en el volum seté de les obres completes de Vicent Andrés Estellés i vaig musicar-ne el poema homenatge número XV. Era el procés invers perquè normalment jo primer pensava en la música i després venia la lletra. Ho vaig fer i va eixir la cançó Homenatge anònim XV, i de seguida li’l vaig donar a escoltar a Borja Penalba. A ell li va agradar, va fer-hi els arranjaments musicals, i vam decidir que el presentaríem al Premi Miquel Martí i Pol. Era el 2011. Recorde quan Lluís Llach ens va telefonar per dir-nos que havíem quedat finalistes. Llavors es van fer públics els altres treballs i escoltant-los em vaig adonar que teníem possibilitats. I vam guanyar. Fins aquell moment si algú buscava informació sobre mi, trobava temes relacionats amb banca ètica, turisme responsable o sobirania alimentària..., res de música. I així va ser.

I a partir d’aquell moment...

A partir d’aleshores es dispara tot i em diuen que per què no cante més. I finalment Borja i jo gravem Dones i dons el 2013 i el disc ix el 2014. El 2015 vam fer alguns concerts junts. Fins aquell moment la meua manera de fer país havia estat des dels moviments socials, on tota la feina la feia en valencià. Era una lluita social amb un vincle i un compromís d’identitat amb la nostra llengua i em sent molt content d’haver aconseguit, entre altres coses, que algunes persones que treballaven amb mi acabaren parlant i escrivint en valencià.

Però el valencià no va ser la seua llengua d’infantesa...

No, ni de bon tros. La meua mare és argentina i el meu avi patern aragonés. Mon pare era l’únic dels fills que havia nascut a València, els altres germans havien nascut tots a Terol. Jo em vaig criar a Benimaclet, un barri ben valencià, però no vaig prendre consciència de la llengua fins als anys de joventut. De fet, recorde el primer any que vaig estudiar valencià quan anava a l’institut, era el 1981. Ens resultava graciós i réiem a classe perquè ho trobàvem anecdòtic i ens miràvem els uns als altres i els dubtes els preguntàvem en castellà. Ja veus...

I després...

Després hi hagué tot un procés de maduració i presa de consciència.

Per què cinc anys de silenci entre Segona mà i La rosa als llavis?

Quan em vaig clavar en la música no sabia on em ficava: les dinàmiques, les capelletes... No en sabia res. Pensava que podria aplicar-hi l’experiència professional que tenia d’altres àmbits i que funcionaria, però no. De fet, quan vam traure el disc Dones i dons es van crear expectatives, i després el meu segon disc, Segona mà del 2016 va rebre bones crítiques i pensava que aquestes expectatives es farien realitat i he vist que no, que el treball de cantar sense tenir un mínim de suport de promoció, de premsa o comunicació és molt dur. Has de picar pedra i els músics hem de ser homes o dones orquestra que ens ho hem de fer tot: escriure cançons, dur les xarxes socials, la promoció dels nostres treballs, els bolos... Demana tenir molt de caràcter per tirar endavant i és una tasca molt complicada. Jo, personalment, no tinc esma per a tot això, perquè soc introspectiu i reservat i em resulta complicat. Així que sovint en la música ocorre que no falla el producte, però sí com col·locar-lo en el mercat. Per a la gravació de Segona mà vaig haver d’organitzar un verkami i em va resultar molt estressant perquè fins a tres dies abans de la gravació no havia arreplegat tots els diners necessaris i, si no arribava a temps, es perdia el disc. Jo pensava que com que la gent coneixia Dones i dons eixiria amb facilitat, i no va ser així. I tot això demana temps, favors d’altres persones...I acaba cansant.

 

Passejant per Benimaclet en companyia de Tomàs © Lourdes Toledo

Però de vegades ocorre que els silencis també són productius.

He tingut diversos períodes de silenci. Imagina que entre el 2001 i el 2010 no vaig fer cap cançó. I ara han passat cinc anys des del darrer disc, però així van les coses. Jo fa anys estava molt ficat en altres assumptes. Ara, però, ja estic pensant a gravar un pròxim disc en novembre perquè estic molt més engrescat amb la música.

Tanmateix, imagine que continuarà amb la promoció de La rosa als llavis, perquè encara li queda rodatge al disc.

Sí, i tant, però ja serà en setembre, després de l’estiu. De moment ho hem parat una mica. Tornarem amb més concerts i amb l’espectacle musical i teatral com el que vam fer el passat mes de juny al Teatre Micalet, amb companyia de l’actriu Elsa Tronchoni. Ella du vint anys treballant d’actriu i ensenyant teatre i em dona seguretat, perquè jo sobre l’escenari em solc posar nerviós. Eixir amb ella em tranquil·litza. A més, estic acompanyat de músics molt bons com són Isabella Láuzara i Jesús Barranco.

Sempre arrelat a la poesia, vosté...

Des de l’adolescència que sempre m’ha agradat molt la poesia i en gran part, gràcies a dos professors molt bons de literatura que vaig tindre. Un en Primària i un altre durant els anys de BUP. La poesia no és un llenguatge aliè per a mi, sinó molt familiar. Des de ben jove que m’interessaven les metàfores i anava provant i solia treure molt bones notes quan la cosa es posava creativa.

I quins poetes l’han marcat?

Havia llegit Papasseit, però no era tampoc un dels meus poetes més coneguts. Coneixia Res no és mesquí, Prometença i alguns altres poemes, però el meu poeta de sempre és Vicent Andrés Estellés, de fet m’he prohibit musicar cap altre poema d’Estellés. També m’agraden molt Maria Mercè Marçal, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Miquel Martí i Pol, Enric Casasses, Ivan Brull, Isabel Garcia Canet, Manel Alonso, Miguel Hernández i Benedetti, entre d'altres. I alguns d’ells els he musicat.

I els teus referents musicals?

Soc molt anglòfil, m’agraden molt The Beatles, sobretot John Lenon, Pink Floyd, Bod Dylan, Van Morrison, Nick Drake. I en un altre àmbit de coses, cantautors com ara Silvio Rodríguez, Víctor Jara, Lluís Llach, Ramon Muntaner. Al final veus que acabes tu mateixa cantant les cançons dels setanta. I ja més actuals i a casa nostra, aprecie molt el treball d’Abraham Rivas, de Xàtiva.

Com compon vosté?

Primer faig la música, normalment pensant ja en la temàtica que l’acompanyarà. Ara per al disc nou ja tinc algunes cançons en ment. Quan em vaig posar a musicar els poemes de Papasseit vaig fer sis cançons en una vesprada. Va ser així. I quan me’n vaig adonar, el disc ja estava tancat. Hi ha un secret i és la identificació amb la poesia. Si musiques un poema que no et diu res, malament, però quan jo llig un poema que em toca profundament, com ara el de Vicent Andrés Estellés, ixen cançons com Homenatge anònim o el cas de Caminem, la cançó inspirada en el poema de Manel Alonso, o els versos de Rosa Leveroni, i musicant-los puc imaginar què sent allò que han sentit els poetes, o altres emocions.

En el seu disc Segona mà hi ha una cançó, Lletra a Dolors, que m’esborrona.

Són els versos de Martí i Pol i la veu de l’actriu Sílvia Bel. Quan la vaig escoltar per primera vegada vaig quedar-ne fascinat. A la Sílvia la vaig conèixer a Porrera i després vam fer un espectacle junts on ella recitava i jo cantava. Hi va recitar Lletra a Dolores i jo la vaig acompanyar amb la guitarra i em sentia al·lucinat, així que vaig pensar que l’havia de musicar i ho vaig fer. I curiosament, és un poema sense cap metàfora, però que té molta força, és una obra mestra. De vegades ocorre que aconsegueixes cançons així [riu]. Sobretot quan hi ha compenetració amb el poema, amb els altres músics o, en aquest cas, també amb l’actriu. Alguna cosa pareguda em va passar amb Elsa Tronchoni i els poemes de Joan Salvat-Papasseit.

El cantautor valencià ha tornat als estudis i als escenaris amb La rosa als llavis (Bureo Música, 2021) © Lourdes Toledo

I després de Papasseit, podem parlar d’un disc amb lletres i músiques seues?

Si tot va bé, en novembre entraré de nou a gravar. Ja soc majoret i no tinc temps per a perdre. Em queda corda i he de fer coses perquè he arribat a la música ja tard. Ara senc que tinc més a dir. Serà un disc on hi haurà els temes que sempre em preocupen: la memòria històrica, el medi ambient, com vaig fer en Segona mà amb cançons com Llaurador i Camí de Farinós o Matilde Landa, una cançó sobre Dióscoro Galindo, el mestre que va acompanyar Garcia Lorca fins al lloc on el van afusellar. Sovint hi ha una història emotiva forta darrere de les cançons que faig, com ara el poema de Manel Alonso, Caminem, un poema que Manel va dedicar al seu desaparegut amic Joan Baptista Camps Luañes, metge i poeta de Castelló, amb qui va intercanviar poemes durant molt de temps. En aquell moment, quan jo el vaig descobrir, el poema ni estava publicat, després va aparèixer en Quaderns dels Torsimanys.

Elegies de la represa VI, una de les meues cançons favorites de Segona mà, m’evoca molt la música de Silvio Rodríguez. No li ho han dit mai?

Doncs no, però no m’estranya perquè jo l’he escoltat molt, el Silvio, fins i tot l’he conegut personalment a l’Havana. A més, jo tinc una veu també molt aguda, de fet de vegades he hagut de baixar un parell de tons la meua veu per a adaptar-me a certes cançons, i en això coincidisc amb Silvio.

Joan Salvat Papasseit és un poeta molt gràfic i d’imatges ben visuals, com ho ha resolt?

Doncs no m’ha costat molt i tampoc m’ha condicionat el fet que ja estiguera musicat per Serrat. No m’importa tornar sobre poetes que ja han estat versionats. A més, he contat de nou amb Pau Romero com a productor i ell m’ha donat molts bons consells pel que fa a com no tocar la guitarra i com cal tocar-la. És una persona que creu en mi i això és important. Feia ja quatre anys que no gravàvem junts, des de Segona mà, i ara hem tingut l’ocasió de comprovar que tots dos hem evolucionat molt, ell com a productor i jo com a cantant, una evolució personal i vocal. Així que tot va anar rodat i vam estar un mes gravant. Elsa va vindre un parell de dies a Barcelona i el disc estava fet.

Aviat farà cent anys que es va publicar La rosa als llavis, i encara tan frescos i suggeridors aquests poemes...

Hem aconseguit crear un espectacle que conta una història, la va contant des de la primera fins a la darrera cançó. Aquesta ha sigut la primera col·laboració amb Elsa, però no serà l’última. La seua energia sobre l’escenari transmet molt.

Compondre un disc, gravar-lo, és un treball intens, però després ve la tasca de difondre’l. La promoció és un passeig grat o ingrat?

La promoció és un passeig dur i ingrat perquè en el meu cas, i com jo molts músics, no podem pagar els serveis d’un departament de comunicació ni un Community manager ni res de semblant. I és clar, com he d’escriure notes de premsa parlant bé de mi mateix? Fa uns dies la cantant Eva Dénia va anunciar que deixava la música, en part, pel desgast que produeix aquest tipus de situació. Com a músic, has de fer de tot, i això acaba tenint un preu.

 

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.