Si el Tio Cuc (d'Alacant) alçara el cap

Aquil·les Rubio Membre fundador del Casal Popular Tio Cuc d'Alacant

per Gràcia Jiménez

Societat, Llengua

Aquil·les Rubio, en una xarrada sobre la deportació del veïnat de l'Alacantí als camps nazis. Gener de 2019 | Casal Tio Cuc
Aquil·les Rubio, en una xarrada sobre la deportació del veïnat de l'Alacantí als camps nazis. Gener de 2019 | Casal Tio Cuc

Entre 1914 i 1936 un setmanari humorístic escrit en valencià, El Tio Cuc, republicà, anticlerical i valencianista, era el més llegit entre les classes populars de la ciutat i pobles del voltant i arribava també a comarques meridionals i centrals del País Valencià. La publicació, que es definia a si mateixa «orgue oficial de la chusma y de la gent de tro», va ser fundada per Josep Coloma i Pellicer, escriptor i periodista, i perseguia la conscienciació de les classes populars satiritzant el poder establert. Però era més que això, va participar activament en la gènesi de la Festa de Fogueres, en l’esport local, i en l’aparició d’un partit polític valencianista a Alacant. Eren temps agitats, creatius... En 1931, el gran Enric Valor va adaptar la revista a les Normes de Castelló, però prompte la guerra civil i el franquisme es van encarregar de tancar cruelment eixe fèrtil capítol de la petita història gràfica de la ciutat.

Quasi cent anys després, un grup de joves alacantins agafen el testimoni i reten homenatge a l’aclamada revista creant el Casal Popular Tio Cuc, que tot just ara compleix els seus primers deu anys de trajectòria. El Casal es troba al carrer de Sant Leandre, un d’eixos carrers del cor de la ciutat que, per miraculosa xamba, s’ha deslliurat de la malentesa modernitat urbana. És un carrer des d’on es contempla el castell de Santa Bàrbara, ben a prop de la Plaça de bous, del Mercat Central, de la Rambla o de l’avinguda Alfons el Savi, llocs i carrers que articulen l’Alacant més castís.  

Deu anys de trajectòria cívica ja donen perspectiva, i ens permeten prendre-li el pols al valencianisme i també als moviments populars a la ciutat d’Alacant. Parlem amb un dels fundadors del Casal, Aquil·les Rubio.

Com naix el Casal Popular Tio Cuc? Quines mancances trobàveu a Alacant que vos van animar a obrir-lo?

El tancament del Casal Jaume I, al carrer Elda, pel 2005, va deixar un buit, ja que no disposàvem d’un local físic on trobar-nos, organitzar activitats, irradiar projectes, idees... Un grup d’activistes després d’estar funcionant sense local uns quatre o cinc anys, ens vam aventurar el 2010 a obrir-ne un -on havia estat la primera llibreria Compás-. Érem un conjunt de gent diversa, que ja ens coneixíem del Casal Jaume I, i d’altres activitats, que ens havíem trobat en diferents lluites, a l’Hort Comunitari de Carolines, gent de Maulets... En aquell temps La Cívica -Associació Cívica per la Normalització del Valencià-, referent valencianista de la comarca, havia traslladat la seua seu a la perifèria, al barri de Sant Gabriel, i nosaltres volíem estar més presents, al centre. 

Homenatge a Alí Andreu Cremades. Novembre del 2020 | Casal Tio Cuc

Volíeu mantindre la flama del valencià a Alacant...?

No sols això, ja n’hi havia col·lectius i molta gent treballant en això com ara la Cívica, que està dins d’Escola Valenciana, o Acció Cultural del País Valencià... Però nosaltres volíem generar un espai físic, un espai de trobada, fàcil de localitzar i arribar, per treballar per la llengua, la cultura popular i, en definitiva, pel País. El local no és gran, però el carrer, amb escassos comerços o garatges, poc transitat, ens permet fer moltes activitats a l’aire lliure. Dins podem fer xarrades, concerts, presentació de llibres..., però fora, al carrer, podem fer moltíssimes més coses: tallers, jocs, teatre, música, dinars o sopars de germanor...

A Alacant, hi ha molts més col·lectius dels que sembla, no? Amb quins vos trobeu més còmodes?

Depén de moments. Col·laborem amb molts grups, com ara la Muixeranga d’Alacant, la Colla Corball de Cultura Popular, que fan falcons, danses de bastons..., amb ells col·laborem en l’homenatge a Miquel Grau, per exemple. També organitzem i participem en projectes com el Cuquet Fest, festival del llibre i música en valencià per als xiquets, la Fira del Llibre Feminista, l’Hort Comunitari de Carolines, creat el 2009, també treballem amb Plataforma per la Llengua, Alacant pel Valencià, plataforma creada el 2018. Com veus, estem oberts a la col·laboració. Clar que amb alguns hi ha més sintonia. I amb altres segons el tema, per exemple amb la Cívica vam tindre discrepàncies a l’hora de celebrar la Llei d’Alacant, la LUEV...

Bé, teniu objectius comuns, la pervivència de la llengua i de la valencianitat, si més no, cultural de la ciutat més gran del sud del País... Per què creus que és un tòpic dir que Alacant està molt castellanitzada?

Tot camina perquè siga una realitat. El valencià es parla molt poc a Alacant, i si volem transformar la realitat, el primer que hem de fer és acceptar-la, per molt que ens dolga o siga trist.

Hi ha gent que sosté que es pot viure en valencià a la ciutat d’Alacant...

La realitat és que, a Alacant, es parlen moltes llengües. Com a decisió personal clar que es pot viure només en valencià, però cal tindre un bagatge personal, anímic, ben potent. Tots tenim vida social, al barri, al treball, i es poden mantindre alguns nínxols de parla valenciana, però som persones, no som heroïnes i herois, i en alguns barris, si vas per exemple al forn, pots picar pedra (és a dir, en cristiano). És molt difícil sostindre una lluita individual constant.

Excursió a les Torres de l'Horta. Gener del 2020

Alacant es presenta com a ciutat d’acollida, multicultural, però no ens hem deixat pel camí, per ignorància o menyspreu, la cultura pròpia, les arrels?

La llengua és un element central de tota identitat, però no és l’únic. El procés de pèrdua d’identitat es dona també en el patrimoni històric, el natural... Quan anem amb la gent de Salvem el nostre Patrimoni,  veiem que des dels anys 40 o 50 hi ha hagut una aniquilació cultural en tots els ordres, i la llengua ha estat un element més, tal volta el primer. I no ha acabat. Es copsa en la desprotecció de les cases-torre de l’Horta d’Alacant, en l’intent de privatitzar el far del Cap de l’Horta, per fer un restaurant, en voler fer un hotel a l’antic cine Ideal...

Però ens queda un substrat de valencianitat, en les festes per exemple. Estem a temps de no perdre més patrimoni, de recuperar-lo?

Estem en un moment molt difícil. En tot el procés del qual parlàvem s’uneix la pèrdua o el deteriorament de les relacions socials, de la participació en la vida social. La pandèmia ho ha agreujat, però ja patíem la manca de projectes col·lectius. Ara, a Carolines, es va fer un hort comunitari, i ja n’hi ha quatre més: una associació veïnal activa, una llibreria-cafeteria, gent preocupada per millorar la vida. I el valencià és present, sense cap mena d’hostilitat, cosa que en altres espais o situacions sí que es pot donar.

Eixa hostilitat de la qual parles...

És molt present a les institucions, no tant entre veïns. Hi ha tres grans agents hostils a la ciutat d’Alacant: l’Ajuntament, la Diputació i el diari Información. Em sap mal dir-ho, però normalitzen més el valencià Mercadona o Consum quan retolen o fan megafonia. I no és que institucions o mitjans de comunicació no facen res, no, és que són hostils, bel·ligerants.

Tot i que hi ha públic per a les programacions en valencià, no?

Sí, és clar. Pot haver-hi  gent, individus amb actitud contrària a l’ús del valencià, però predomina el no clavar-s’hi. I quan es programen bones obres de teatre, el que preval és la qualitat. Si hi ha una bona programació cultural, hi ha una gran afluència, en castellà o en valencià. La qüestió és que al Teatre Principal no es programen espectacles en valencià. No demanem un 50%, però res!, no pot ser. I cada vegada que es planteja una obra en valencià es crea una falsa polèmica. És una vergonya! Només el xicotet teatre Arniches, de la Conselleria de Cultura, els programa i esgota les entrades. El conflicte no és entre ciutadans, que no tenen cap problema, és institucional. 

Fira del Llibre Feminista. Maig del 2021 | Casal Tio Cuc

Parlaves també del diari Información...

Els titulars que planteja, tan alarmistes, amplifiquen les veus contra el valencià amb un discurs de rebuig que va estenent-se. I no sols està el tema lingüístic, pensem  en altres temes, per exemple, els transvasaments d’aigua: el diari tampoc no té una posició equànime o racional, com s'hauria d’esperar. 

Contrasta amb el poc ressò mediàtic d’altres activitats que es fan a la ciutat, sí. Vosaltres en feu un fum. Com els vídeos amb testimonis que conten com integren el valencià a les seues vides. Des de gent que ha recuperat la llengua dels avis, a gent que l’acaba d’aprendre, o que ho feren de menuts a aules d’immersió. Han estat els programes d’immersió la botella d’oxigen del valencià a Alacant? Com afectarà el canvi de política lingüística a ciutats com Alacant, Elx, Sant Vicent... i tantes altres? Hi ha hagut una revolta de prou Instituts contra la Llei de Plurilingüisme, què en penseu?

D’entrada és un desastre per a la immensa majoria d’estudiants de primària i secundària, que ací provenen pràcticament tots de famílies castellanoparlants, com és el cas de molts membres del Casal. L’escola, l’institut, és gairebé l’únic lloc on es pot tindre contacte diari i sistemàtic amb la llengua. A les reunions de final de curs, es demana a les famílies que a l’estiu els xiquets lligen, miren tele en valencià..., però arriba setembre i molts venen sense haver escoltat ni una paraula en valencià. Fins a mitjans d’octubre no reprenem una certa normalitat. 

A més, ara s’ha de garantir un 25% d’horari en castellà, cosa que va contra el model d’immersió. La Conselleria ha optat per cafè per a tots, sacrificant uns programes òptims, per estendre a tots l’ús del valencià a l’escola. És un parany. El problema és que eixa mateixa Conselleria és incapaç de garantir que en el 90% d’escoles i instituts el valencià arribe al 40%. Ni ells s’ho creuen! Si ni tan sols poden garantir que a molts centres concertats s’impartisca en valencià l’assignatura de valencià!

CuquetFest. Maig del 2019 | Casal Tio Cuc

Tants anys batallant per la immersió... Però, tornant als testimonis dels vídeos, l’escola ha fet possible en alguns casos recompondre els ponts trencats en la transmissió familiar de la llengua. Una pena sentir dir que el valencià  és una imposició, no?

Nosaltres sempre diem que el coneixement sempre suma, que no és cap imposició el fet de saber, o estar integrat en la llengua i cultura d’allà on vius, això no és una motxilla, no és un pes. Sumem en positiu, millorar les nostres capacitats no és cap imposició, és senzillament bo.

Com vos relacioneu amb altres associacions del sud, d’objectius semblants, com El Tempir d’Elx?   

Clar que els coneixem, sabem què fan, però no tenim una relació personal, associativa. Ens costa eixir del nucli urbà, fins i tot a les partides rurals d’Alacant, o a la comarca. Ho dic fent autocrítica, però és que anem sempre tan atrafegats, que és difícil eixir del nostre circuit.

Per acabar, digues tres o quatre coses que considereu imprescindibles per redreçar, en la mesura del possible, la llengua i cultura popular alacantina.

Més enllà de les institucions i relacions institucionals, crec que tots hem de fer un esforç per recuperar la vida comunitària, la socialització ja ferida i agreujada per la pandèmia. Hem d’eixir més al carrer, i no sols a passejar o a les terrasses amb amics. Ens hem de retrobar les persones a través d’idees i projectes.

La segona seria que altres associacions, però també espais culturals, llibreries..., feren més present el valencià. Llibreries com 80 Mundos, Pynchon o Farenheit estan obertes a propostes, però no prenen iniciatives pròpies, com tampoc altres agents comunitaris, com associacions de veïns, sindicats o partits. En l’àmbit individual hi ha empatia, com a grups estan a totes les plataformes, sí, però passivament. Han d’entendre que la llengua no fa guanyar o perdre eleccions, com tampoc la defensa del patrimoni. 

I la tercera seria la part institucional i mediàtica, a la qual no demanem un paper actiu, només que no foren hostils. 

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.