«Acció Cultural es va crear per articular el món civil dels Països Catalans»

Eliseu Climent Editor i promotor cultural

per Daniel Martín

Societat

Eliseu Climent | Foto Daniel Martín
Eliseu Climent | Foto Daniel Martín

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) és una associació cívica creada l'any 1971 i legalitzada el 1978. El seu objectiu és la promoció de la llengua i la cultura. Va ser fundada per Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Andreu Alfaro, Eliseu Climent i Joan Francesc Mira, entre d'altres, i actualment està presidida per l'advocada Anna Oliver, la primera dona a ostentar el càrrec.

Conversem amb l'editor i promotor cultural Eliseu Climent, fil conductor de l'entitat, amb motiu del 50 aniversari d'ACPV.

Per què es va tardar set anys a legalitzar l'associació?

Òmnium Cultural es va legalitzar aproximadament als anys 60 [1961] i Obra Cultural Balear també [1962] i ACPV, per què no? Això ho explicava molt bé [Joan] Fuster, que deia que en el cas català sempre hi havia un que coneixia algú amb qui arribar a Franco. Després, en el cas dels balears, hi havia molts capellans. I ací, érem uns desgraciats esquerranets que no teníem accés a res. Jo crec que en part va ser això. I també, que en el cas valencià sempre hi havia hagut unes reticències majors que en els altres llocs. I com no hi havia manera [de legalitzar una associació cultural], vam crear una cosa que es deia Secretariat d'Ensenyament de l'Idioma.

Com va nàixer?

L'any 1968 es va crear [la llibreria] 3i4, allí venia tot el món. Alguns venien a comprar llibres, però sobretot a fer activitats culturals i a poder parlar políticament amb una certa tranquil·litat. I va arribar el moment que allò, en compte d'una llibreria semblava més un ateneu. I vam decidir separar-ho. Vam anar a un pis al carrer Moratín, que vam aconseguir per la meitat de preu perquè els propietaris eren uns vinaters amics del meu pare, i vam començar el Secretariat d'Ensenyament de l'Idioma. Allò realment era una xicoteta estructura on ens reuníem el Fuster, el [Manuel] Sanchis [Guarner] o Adolf Pizcueta, que era el més seriós de tots, i un dels personatges més importants que ha tingut este País, i el més silenciat, voluntàriament, això sí.

Per tant, comencem en els setanta [1971], l'endemà de Reis, amb una secretària meua, [Enriqueta] Queti Valera. Vam aconseguir dos fonts de finançaments: Òmnium Cultural a qui vam convéncer que havien de treballar a València, i que ens van passar durant un temps 15.000 pessetes mensuals, i a Jordi Pujol [líder de Convergència Democràtica de Catalunya del 1974 al 2003 i president de la Generalitat de Catalunya del 1980 al 2003], de qui durant cinc o sis anys vam aconseguir 7.000 pessetes mensuals. Com no hi havia possibilitat de finançament, com no hi havia ACPV, vam haver d'acudir a Òmnium.

I vam crear d'alguna manera les bases de l'estructura cultural d'este País. Allà es feia de tot, hi havia cursos, però també el primer concurs de teatre de les Falles, que va assolir una dimensió que va acabar provocant que caiguera fins i tot el president de la Diputació [de València, José Antonio Perelló].

Què va passar exactament?

Aparentment era una cosa senzilla, un concurs de teatre on participaven les falles. Nosaltres facilitàvem els textos, que elaborava o reelaborava [el dramaturg] Josep Lluís Sirera, i on s'utilitzava un català correcte, que aleshores ja era una qüestió destacada. En un principi es van apuntar 10 falles, a l'any següent 50... Va acabar convertint-se en un gran moviment cultural. Amb anècdotes curioses, com ara el patrocini d'un cava català com Castellblanc. Per tant, tenies un moviment aparentment ingenu, però en la pràctica estaves controlant les Falles de València. I no com sempre s'ha dit, que no ens hem preocupat de les Falles [habitual retret al valencianisme polític i cultural per una suposada indiferència o menyspreu envers les manifestacions més populars]. Va ser una època on Las Provincias va jugar la carta aperturista. [Vicent Andrés] Estellés era el cap de redacció i Maria Consuelo Reyna [posterior directora del diari] era íntima nostra. També ho feia [jugar la carta aperturista] Amadeu Fabregat, que va escriure molts articles on explicava els motius pels quals s'havia d'ajudar les Falles.

I què va passar? Que don Miguel Ramón Izquierdo, que va ser l'últim alcalde franquista de València, es va assabentar i es va iniciar un moviment de la dreta per parar allò. I allò va ser el que va fer caure el president de la Diputació de València José Antonio Perelló perquè ens donava suport. I [amb la polèmica] totes les falles es van desapuntar, perquè són un tipus de gent que si hi ha un punt de conflicte, fugen... Allò va ser un episodi molt bèstia. I va ser quan nosaltres vam optar més per la via de la cultura, no diria de l'alta cultura, però ja no per manifestacions populars com les Falles. Va ser un intent que es va fer, i es va perdre.

Eliseu Climent | Foto Daniel Martín

Com va continuar la tasca d'ACPV?

El que va fer el valencianisme en aquells anys va ser estendre's per totes les comarques. El model de la llibreria 3 i 4 s'exportà a Elx, a Alacant, a Sagunt, Ontinyent... ja sent un moviment popular més culte, no el de les Falles. Teníem l'obsessió d'estendre la doctrina i de sembrar la llavor de la cultura de tot el País.

Després [en 1973] van arribar els Premis Octubre. Aleshores, hi havia el Premi 9 d'Octubre que organitzava la Societat Coral El Micalet [que va tindre una única convocatòria l'any 1971] però Edicions 62 es va arruïnar i va decidir que no continuava amb el premi, i Fuster em va convéncer que agafàrem el relleu. El vam transformar i traslladar al final [del mes d'octubre] intentant coincidir simbòlicament amb la Revolució d'Octubre russa. I vam ampliar d'un premi a tres [novel·la, poesia i assaig]. [Va ser un guardó que] va ajudar a l'aparició de la novel·lística valenciana, perquè ací al segle XX només havíem tingut poetes i ens faltava la novel·la.

I una altra gran aportació [d'Acció Cultural del País Valencià] va ser l'ensenyament, que es va iniciar quan ens vam separar de Lo Rat Penat. Va ser una idea d'Enric Ferrer Solivares, un capellà de [l'orde religiós] dels escolapis. Els escolapis van ser una gent que es va portar molt bé amb nosaltres, guardant els arxius clandestins del PSV [partit previ al PSPV], deixant-nos fer reunions allà... Vaja, com l'església basca. I aleshores, quan ens separem, agafem el nom de Carles Salvador [poeta i gramàtic valencià] i creem el Centre Carles Salvador. I va ser molt important. Pizcueta i Fuster insistien sempre que era fonamental fer mestres de valencià, i parlem d'una època on no hi havia cap escola en valencià, perquè Franco encara estava. Doncs amb el temps, vam arribar a formar 10.000 mestres, tant en llengua com en renovació pedagògica.

I un altre moment important va ser quan Josep Lluís Barceló, conseller d'Ensenyament del consell preautonòmic presidit per Albinyana, ens va demanar que li muntàrem la conselleria. I és que, realment, qui incorpora el català a l'ensenyament al País Valencià no va ser [Ciprià] Císcar [conseller de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana en el període 1981-1989], sinó Barceló. De fet, en un viatge a Madrid va aconseguir l'aprovació d'un pla experimental del valencià que ja permetia contractar 40 persones. Ell va ser la persona que, després de 1707, va incorporar el català a l'ensenyament. Després, Ciprià Císcar, evidentment, l'amplià. Però l'autor que se'ns oblida és Barceló, una persona d'UCD i d'Elx. És un moviment [el de l'ensenyament en valencià] que també es va aconseguir estendre posteriorment a les universitats, en una acció impulsada per molta més gent, però on ACPV també va participar.

I després va arribar la lluita de TV3.

Quan en 1984 va aparéixer TV3 a Catalunya [inici de la programació regular], vam acudir a a Jordi Pujol, però la llei de tercers canals no permetia distribuir el senyal d'un territori en un altre. Però li vam demanar que giraren el repetidor de Tortosa cap al sud. L'endemà ja estava fet. I començà una batalla, on jo dic que, excepte sexe, hi ha hagut de tot.

En quin sentit?

Era tot molt difícil. Primer, calia trencar l'esquema de la llei de tercers canals, que això no ho han trencat ni els bascos encara amb Navarra. Nosaltres tirarem pel dret. I el cas de [la ciutat de] de València va ser terrible, perquè la serra Perenxisa [situada als termes de Torrent i Xiva] era el millor lloc [per instal·lar el repetidor] perquè et permetia agafar des de Dénia fins a Borriana. Però els propietaris primer volíem que compràrem tota la muntanya. Ja amb l'ajuda de Ricard Pérez Casado [alcalde de València] i de Joaquin Maldonado [qui va ser president de l'Ateneu Mercantil de València, de la Societat Econòmica d'Amics del País i de la Borsa de València] vam convéncer els propietaris. Però després en calia un permís per construir [el repetidor] de l'ajuntament de Xiva i un de la comunitat de propietaris [de la urbanització el Vedat] de la qual era president Vicente González Lizondo [líder d'Unió Valenciana]. L'únic que sabia que el permís era per a TV3 era l'alcalde. Finalment, la comunitat va signar, però com l'ajuntament no va voler, vam necessitar l'autorització de la Generalitat que s'havia de produir per silenci administratiu, que es va produir en una gestió en la qual va participar Rafael Blasco [aleshores, conseller d'Obres Públiques, Urbanisme i Transports]. I aquest cas va ser només el cas de València, però el d'Alacant i a altres llocs va ser igual de complicat perquè Lerma havia donat ordres que no donaren permís per a instal·lar [els repetidors que distribuïren el senyal de TV3].

Pel que fa a ACPV, a finals del 80 impulsem dos projectes en la línia [de l'impuls del projecte polític i cultural] dels Països Catalans: un econòmic, que és l'Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa i la Xarxa Vives d'Universitats, perquè ací, l'embolic amb el blaverisme era tan gran que necessitàvem crear estructures paral·leles amb gent que sociològicament fora més civilitzada, que eren les universitats. I per últim, [es va impulsar] l'Assemblea de Regidors, a la qual van vindre 400 alcaldes dels Països Catalans.

Quin era l'objectiu de l'assemblea?

Tot era el mateix. Articular els Països Catalans des del punt de vista econòmic, cultural, municipal, etcètera. I tenim també açò [l'edifici l'Octubre Centre de Cultura Contemporània on té lloc l'entrevista], que naix d'una reflexió meua, que és, en el segle XXI la imatge és el missatge, i per tant, no podíem estar en un piset al carrer de Moratín. I és veritat que vaig reunir a tots els polítics catalans [per recaptar fons per al projecte] perquè en aquell moment hi havia un sentiment de solidaritat que ara no hi ha.

Quina és la diferència?

Que en aquest moment, el valencianisme polític ha abandonat eixa línia. Ja ho hem vist últimament, que ja no apareix ni el projecte [de Països Catalans], ja tot és regional valencià. I no és d'ara, això ja ve del congrés [del Bloc Nacionalista Valencià del 1996] de l'Eliana. Aquella cohesió ha anat trencant-se, i després del 2010, el procés català ha fet que ací s'espanten tots. Són moltes causes.

Eliseu Climent | Foto Daniel Martín

Què li sembla el recent gir fet pel Bloc, ara Més-Compromís?

No és el que jo voldria, és evident, però vaja, cadascú pot fer el que vulga.

Era un moviment que preveia?

M'ha sorprés un poc. Si amb eixe nom i estructura han passat de 2 a 19 diputats... El BNG ha pujat [sense dur a terme una refundació ideològica com l'impulsada per Més-Compromís]. I els escocesos també. I ací ha estat un gir que s'ha fet amb un grapat de gent disgustada. Que es posen d'acord i que tiren endavant. Per mi, eixes mancances són greus, però bé, és una altra època, és una altra gent i jo l'únic que puc fer ara és dir que em sap greu.

Tornant a Acció Cultural del País Valencià, quin balanç fa de la feina feta?

Açò es va crear per articular el món civil dels Països Catalans. L'eix on pivote tota la cultura catalana. Però ACPV no ha estat l'única [entitat], ha estat, això sí, en la base de tots aquests moviments. Ara som un més, però en aquells moments érem els únics. I no volíem ser els únics. L'objectiu era crear les estructures mínimes de la teoria de Fuster del fet que som una nació. Ara som tres o quatre nacions.

I quin és el balanç?

El balanç és positiu, perquè jo crec que sense ACPV i sense aquest edifici la visibilitat de la qüestió nacional seria molt menor al País Valencià. Que no s'ha seguit el camí que volíem, també és veritat.

I de qui és la responsabilitat de l'abandonament d'eixe camí?

Joan Francesc Mira té una tesi i és que els Països Catalans són una utopia prescindible.

Està d'acord?

Jo crec en la utopia imprescindible dels Països Catalans perquè, a més a més, el País Valencià sol ho té molt complicat. I ells [Catalunya, les Illes Balears, el Rosselló...] també [ho tenen complicat]. Per tant, l'única solució és, en un moment de globalització, és ajuntar esforços tots. I és possible.

I creu que una col·laboració, com a mínim cultural i lingüística, està arrelant? À Punt, IB3 i TV3 ja estan col·laborant.

Crec que s'ha avançat molt en el món econòmic, cultural, comunicatiu, acadèmic... Estan arrelant coses, però caldria anar molt més enllà. Hauria d'haver-hi la reciprocitat, uns projectes conjunts... Tot i estar en la Forta [associació de les diferents televisions autonòmiques de l'Estat], [À Punt, TV3, IB3...] haurien de comprar [drets d'emissió de continguts] per llengua i no per territoris.

Creu que això passarà?

No.

Per què?

Perquè són temes que hui estan en un segon pla en el món polític, també a Catalunya, no només al País Valencià.

Com valora la gestió de l'actual govern valencià?

Té llums i ombres.

Quines serien les llums i quines les ombres?

Les llums són que entre el PP i açò hi ha una gran diferència. Ja està. Perquè la resta, si tu mires cultura, per exemple, el tractament dels mitjans de comunicació és un escàndol en la Generalitat Valenciana. El mateix amb el tractament de la llengua. El fet de no estar en l'Institut Ramon Llull, tot i que el mateix Ximo Puig va ser-ne president quan era alcalde de Morella... És a dir, tot el que supose cohesió territorial, no estan fent res. Res de res. Convenis de cultura amb la Generalitat de Catalunya, cap.

La reciprocitat entre À Punt, IB3 i TV3 arribarà?

Potser al final. Teníem la reciprocitat aprovada per les Corts Valencianes amb el vot del Partit Popular. I és una vergonya històrica que una cosa que havia aprovat el PP, els progressistes no ho hagen fet. Ni el PSOE ni Compromís. Perquè Compromís hauria pogut dir que per ahí no passe. Cap dels dos té interés suficient.

Quin argument els donen?

Que À Punt és molt xicoteta encara, que li fotríem l'audiència... Però a mi, Andreu Manresa [director general d'IB3] m'explica que [a les Illes Balears IB3] perd alguna cosa per la presència de TV3, però que ho recupera [amb la seua presència] a Catalunya. És una qüestió de concepció.

Amb quin govern valencià han tingut millor relació?

Amb cap, anem molt en paral·lel. Ja ens agradaria, per fer coses conjuntament. Però tampoc els ho demane, perquè tenen por.

Per què?

Perquè som catalanistes, diuen. Imagine que deu ser això, si no, no s'explica. Tampoc som mentalment satèl·lit de res. Jo, amb el govern [valencià] estic prou decebut.