Christina Lamb: «A l’hora de jutjar els crims de guerra sexuals contra les dones, la justícia és l’excepció i no la norma»

Christina Lamb Corresponsal de guerra

per Lourdes Toledo

Societat

«La violència contra les dones en les guerres no és un assumpte de dones, és un assumpte internacional»
«La violència contra les dones en les guerres no és un assumpte de dones, és un assumpte internacional»

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Christina Lamb va nàixer el 1965 a Londres, però viu actualment a Lisboa. És llicenciada en Filosofia Política i Economia i una de les corresponsals de guerra més rellevants de la premsa europea. No és d’estranyar, ja de jove era l’editora del periòdic de la seua universitat. Christina Lamb és, ara per ara, la principal corresponsal a l’estranger del diari The Sunday Times i ha rebut el premi al Millor Corresponsal de l’Any en cinc ocasions. És autora, entre altres, del llibre I am Malala, junt amb Malala Yousafza, reconegut com a llibre de no ficció de l’any pels National Book Awards el 2013, i traduït a quaranta idiomes.

Christina Lamb és membre de la Reial Societat de Geografia del Regne Unit, membre honorari de la Universty College de la Universitat d’Oxford i oficial de l’Orde de l’Imperi Britànic des de 2013, i compta amb una carrera de llarga trajectòria: el 1988 Lamb va ser nomenada La Jove Periodista de l’Any per la cobertura periodística que va realitzar de l’ocupació soviètica d’Afganistan. Membre de la Junta Internacional de l’Institute for War & Peace Reporting, el seu darrer llibre, Our Bodies, Their Battlefield. What War Does to Women (2020) (Nuestros cuerpos, sus batallas. Lo que la guerra hace a las mujeres, 2021) —en versió castellana a càrrec de l’editorial Principal i amb traducció de Margarita Estapé—compta ja amb traduccions a dotze idiomes. Tanmateix, les circumstàncies de la pandèmia han fet que fins ara Lamb no poguera viatjar pel món per a presentar i parlar del seu llibre.

Recentment, Christina Lamb va visitar Barcelona i vaig tenir ocasió de conversar amb ella en la calma d’una terrassa de l’Hotel Rambla Catalunya, a primera hora del matí. Fruit d’aquell encontre és aquesta entrevista on Lamb es declara pacifista i subratlla el poder de l’educació i la responsabilitat internacional de jutjar els crims de guerra contra les dones.

Nuestros cuerpos, sus batallas és un treball periodístic d’investigació on Lamb recull el testimoni de moltes dones a països diferents i on conta allò que la guerra fa a les dones. «Escoltar aquestes històries i no poder fer-hi res és terrible», diu. Ella, però, s’arrisca a recordar-ho i a escriure-ho, a unir el relat de totes aquestes veus en una història que no és gens fàcil d’evocar ni de contar ni tampoc de llegir, perquè en aquest llibre hi ha brutalitat i dolor, més del que podríem imaginar.

Des de l’11 de Setembre Christina Lamb no ha deixat de cobrir guerres interminables: Afganistan, Iraq, Síria, Líbia, Colòmbia, Angola, Moçambic, i altres conflictes del quals ni se’n parla. El 2017 va ser la primera exestudiant dona de la University College, Oxford, escollida beca honorària, en reconeixement al «seu periodisme coratjós, viu i crític, així com pel seu suport a la Universitat».

Si mirem cap a altres latituds periodístiques del nostre voltant, és forta la temptació de pensar que l’actitud i el tarannà d’una corresponsal de guerra com Christina Lamb es troba a anys llum en comparació amb estrelles del periodisme espanyol, com ara Arturo Pérez-Reverte. Per dir-ho amb un exemple: fa unes setmanes, amb motiu de la presentació de la seua darrera novel·la El italiano, Pérez-Reverte assegurava a un rotatiu de prestigi que el seu protagonista (referint-se a El italiano) «és l’home amb qui somien les dones mentre els seus marits dormen». Aquestes afirmacions tan contundents i gratuïtes, podrien dur inclosa la seua condemna. ¿Serà que les dones estem, primer, totes casades, i segon, somiant amb l’italià de torn, heroi de guerra, ben plantat, amb barba, i un afrodisíac jupetí antibales i jo ni me n’he assabentat?

D’altra banda, és conegut l’estira-i-arronsa que els periodistes Pérez-Reverte i Ángela Rodicio van mantenir ara ja fa uns anys, a partir de la publicació del llibre de Rodicio Acabar con el personaje (2005) ), on responia a les invectives denigratòries que li havia llançat Pérez Reverte en un llibre seu. Sempre que parlava d’Ángela, Arturo es referia a ella amb el malnom de «la niña Rodicio», per això que va ser la corresponsal de guerra més jove que havia tingut mai Televisió Espanyola. Aquella polèmica, arran del llibre, on Rodicio destapava les rutines i intimitats de molts companys de feina, dugué condemnes i comentaris durs per ambdues parts, però molt més pujats de to per part de Pérez Reverte, que de Rodicio. Sembla que l’escriptor i periodista tractava de ridiculitzar la que havia estat la seua companya de feina al conflicte balcànic, con tots dos havien coincidit, davant de la professió. Al capdavall, ell és qui ho ha deixat clar en titulars cridaners com: «Escribo sobre lo que me sale de los cojones».

Potser només són maneres distintes de veure el món, i també de contar-lo... Amb tots vostès, una mirada ben diferent dins de la conversa amb Christina Lamb.

Moltes dones es pregunten: ¿de què servirà contar aquestes històries? ¿Per què recordar certs episodis si és remoure el dolor?

Les dones víctimes de violència no es refan, del trauma, però saben que amb el seu relat poden produir un canvi i ajudar altres dones perquè el que elles han conegut no torne a passar mai més a cap altra dona. Elles hi han sobreviscut i volen assegurar-se que ningú podrà dir mai que des de fora no sabíem que aquestes barbaritats estaven ocorrent. En contar-ho, tothom se n’assabenta. Quan vaig parlar amb una jove de setze anys que escoltava la seua mare plorar mentre la violaven (a la mare) li vaig dir que no m’havia de contar res més si no volia o no podia i ella va respondre: «ho conte perquè vull que se sàpiga, independentment de si fan alguna cosa al respecte o no». I la veritat és que la comunitat internacional, ara per ara, no hi ha fet molt.

¿Ha estat molt dur escoltar i escriure sobre aquestes històries?

Pensem que la mort és el pitjor de la guerra, però jo he parlat amb milers de dones violades en les guerres i la majoria preferirien estar mortes. A cada història que escoltava, pensava que no podia tornar a sentir res pitjor, però sempre n’hi havia una altra de més esfereïdora. Els cossos de les dones sempre han sigut camps de batalla, però hui ho són a una escala horrorosa. Soldats i milícies reben ordres de violar les dones. La violació ha esdevingut un arma de guerra com l’AK-47. Ja no estem parlant de danys de guerra col·laterals, sinó d’estratègies militars meditades i incentivades des de dalt, i amb la complicitat dels estats implicats.

Vostè ha fet un treball molt documentat, ben argumentat, ple de testimonis, de relats reals i de denúncia.

He visitat dotze països en cinc continents a la recerca de testimonis. Jo mateixa, com a corresponsal de guerra en alguns d’aquests territoris, no tenia ni idea de la magnitud dels feminicidis, i desconeixia que no s’hi ha actuat en contra. La justícia és una excepció, no la norma. No hi ha justícia per a aquestes dones, aquests crims no han estat perseguits, ni tan sols a Europa, com ara el cas de Bòsnia en els anys noranta. Per a la meua sorpresa, el primer judici per violació com un crim de guerra no es va realitzar fins al 1998. I vint-i-un anys després de la creació del Tribunal Penal Internacional encarregat de jutjar els crims de guerra, aquest tribunal no havia dictat ni una sola sentència més per violació en temps de guerra. Només una persona ha estat jutjada i condemnada en vint-i-un anys!

Declarar davant d’un tribunal o un jurat, mirar els teus enemics a la cara, no és cosa fàcil…

I tant que no! Aquestes dones se la juguen i necessiten molt de coratge per a parlar sobre els fets ocorreguts i testimoniar de vegades davant dels seus agressors. Hi corren un risc emocional molt fort. I això no hauria de ser així Aquestes dones necessiten molt de suport internacional. No pot haver-hi justícia si aquests crims no són considerats crims internacionals. Si no és així, resulta molt frustrant. Si hi haguera uns casos i unes sentències de condemna internacionals donant exemple, el missatge seria que no hi ha impunitat davant d’aquests crims, i potser certes coses no passarien. És necessària la voluntat i el consens per part dels polítics per a acabar amb aquesta impunitat consentida. Per això, necessitem que el Tribunal Internacional Penal siga efectiu, especialment quan en els crims hi ha gent involucrada que pertany als equips de Govern dels països en concret.

Una justícia sense fronteres…

Tots els estats, sense excepció, tenen la responsabilitat de condemnar i castigar aquests crims.

Escriu vostè en Nuestros cuerpos, sus batallas que la primera vegada que va escoltar parlar de violència sexual contra les dones va ser a Bòsnia el 1990.

D’alguna manera sí. Almenys, sí de la violència utilitzada com una arma sistemàtica més dins del conflicte bèl·lic, amb líders i institucions implicades al darrere, no com un assumpte col·lateral, sinó com un crim organitzat, amb un objectiu clar.

Quan llegim aquestes històries ensumem la dimensió de l’horror, però per molt que ho imaginem… És gairebé impossible de verbalitzar… Cite ara un fragment del seu llibre: «Potser, quan llegim aquest llibre al recer de les nostres llars, aquest problema pot semblar llunyà, però moltes d'aquestes dones pensaven que no els podria passar mai una cosa així. No es tracta d'un problema local, sinó global, com va dir una de les dones del Congo. És com un incendi que comença en un bosc i segueix cremant. Mentre guardem silenci, som còmplices, perquè diem que és acceptable.» Tinc entès que fins i tot alguns mitjans de comunicació trobaven els seus reportatges massa durs i pertorbadors.

Quan em deien coses com ara «ningú no voldrà llegir aquestes històries» m’enfadava. No podem deixar de contar-ho pensant que és massa dur de ser contat, sinó que hem de posar un focus sobre tot això i és el treball i la responsabilitat de nosaltres, els periodistes, escriure sobre aquests temes. S’haurien de publicar més reportatges i articles al respecte. Per a mi, és el meu treball, cobrir el que passa allà on viatge i és la responsabilitat dels editors publicar-ho. Hi he vist i he escrit coses molt crues: hi ha mares que han estat violades davant dels seus fills, mares que han escoltat les seues filles de deu anys plorant mentre les violaven... A Birmània, en particular, lligaven les dones rohinyes als bananers i les violaven per grups successivament, i a les embarassades els treien els fetus del ventre a ganivetades. Si no combatem la violència exercida contra les dones estem transmetent el missatge que és permissible, i aquest missatge és inacceptable.

L’historiador Julián Casanova ha escrit sobre aquest tema al seu darrer llibre Una violencia indómita: El siglo XX europeo i un altre historiador al qual vostè em consta que admira, Antony Beevor, autor de diversos llibres sobre la Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil espanyola, també ha dedicat part de les seues investigacions a la violència contra les dones.

M’alegra que els historiadors parlen d’aquests temes i potser fins ara no s’ha escrit a molts països, en part, perquè els militars no han volgut que es contara res. Hi ha molt d’estigma sobre allò que han fet amb les dones i en molts casos les mateixes dones no volien parlar-ne perquè se n’avergonyien, i d’ací el silenci i el desconeixement. Les coses ara estan canviant i alguns historiadors estan destapant el tema. Beevor, que és expert en història militar, es va quedar en estat de xoc quan hi començà a investigar, i no ha parat des de llavors, és un tema que el commou. Cap historiador no pot ignorar el que ha passat a tantes dones. Els seus testimonis són una font d’informació important per a reconstruir el relat de la història contemporània. Fins ara, es pensava que açò era un assumpte, un problema de dones, però no és així. Si el problema realment són els homes, són ells també els que han d’estar davant de les solucions i parlant del tema. L’enemic del crim és el silenci, per això necessitem una actitud diferent del que hem vist fins ara, més compromesa i empàtica i no aquest discurs tipus «que les dones s’ocupen dels seus assumptes». Aquest és un assumpte de tots, un problema internacional que reclama justícia internacional. Fins ara molts historiadors i periodistes homes ho han ignorat i, per desgràcia, també moltes dones, tampoc elles han escrit molt sobre el tema.

Darrerament hem vist com relats distòpics de ficció escrits per dones, és el cas de El conte de la serventa, de Margaret Atwood, o Jo, que no he conegut els homes de Jacqueline Harpman, dibuixen situacions que s’assemblen molt a aquesta crueltat que vostè narra a través de testimonis reals en primera persona.

Atwood es va inspirar, en part, en els crims comesos contra les dones durant la dictadura militar a Argentina. La novel·la va ser duta a la pantalla per Netflix, i ocorre que la gent de vegades necessita veure i escoltar històries esgarrifoses i convincents. Però hi ha un risc amb aquests sèries i aquests novel·les, que són importants, i el risc és el fet que puguen semblar una cosa completament fantàstica, i en el fons, són una realitat, com és el cas de la violència exercida a Argentina en els anys setanta i vuitanta, un cas real, no tan llunyà en el temps. Cal anar-hi alerta perquè pot ocórrer que la gent pense que aquestes situacions són simplement distòpiques, imaginades, fantasia, i això és un risc. Sembla un món que no pot ser veritat de tan cru com es presenta, i no és el cas. El món és de vegades així de cru i injust, i no només distòpicament parlant. I hem de recordar que crims contra les dones han passat a Amèrica, a Àfrica, i també a Europa, i que continuen passant ara mateix a alguns llocs.

«Aquesta violència sistematitzada com un arma militiar és un problema global i guardar silenci és ser-ne còmplices»

Esmenta al seu llibre que l’arribada al poder de polítics com ara Trump (2017) i Bolsorano (2018) no va ajudar en absolut a millorar la consciència internacional sobre aquesta violència.

No podem oblidar que aquell Donald Trump que deia: «agafa-les pel cony» va obtenir el 53% del vot femení als Estats Units. Ni obviar tampoc l’impacte de les paraules de Bolsorano quan li va dir a una congressista en la sala: «Vostè és massa lletja perquè la violen». Aquests mandataris han menyspreat davant de tothom les dones i les resolucions internacionals aprovades per a combatre la violència contra les dones....

El 2012 es va crear un equip especial dins del Ministeri d’Afers Estrangers del Regne Unit per a la prevenció de la violència sexual en els conflictes bèl·lics, encapçalat pel ministre d’Afers Estrangers britànic William Hague i que va comptar amb el suport de figures tan mediàtiques com ara l’actriu Angelina Jolie, entre d'altres. ¿Quin ha estat el balanç d’aquest grup de treball?

Van començar a treballar amb molta força, però no van veure un resultat positiu a mitjà termini. Des de la seua fundació van rebre molta pressió internacional i així no es podia avançar. Això ha de canviar i s’han de complir les resolucions signades. Quan el ministre William Hague es reunia amb altres ministres la majoria li deien: «Tu ets un home, què fas ací doncs, aquest és un assumpte de dones!», i ell els deia que no, que és un assumpte internacional. Hague havia escoltat històries reals en boca d’algunes dones i això li havia fet canviar la seua actitud. Ell sabia que els polítics no podien restar-hi indiferents.

¿Estan les dones suficientment implicades en aquesta lluita a nivell internacional?

Molts països tenen les lleis escrites, però no les compleixen, no actuen. I no hem de donar cap ajuda o suport de cap tipus a aquests països. Afortunadament, cada vegada són més dones que participen en el procés de denúncia: hi ha advocades, jutgesses, però sovint són perseguides. És clar que els jutges homes tenen una altra visió davant d’aquesta violència, i no la condemnen de la mateixa manera, si és que la condemnen. Les lleis aprovades s’han d’implementar.

Vostè ha publicat un quants llibres fins ara. ¿Què té de particular aquest darrer llibre, Our Bodies, their Battlefield, respecte als anteriors?

Aquest és el llibre més dur que he escrit mai amb diferència. És un treball de tota una vida, són molts anys: jo guardava històries, testimonis, les recollia i les custodiava i veia que ningú feia res davant de tanta brutalitat. El llibre és el resultat d’un procés llarg de viatjar i escriure, d’investigar i connectar caps. I després he passat un any de la meua vida dedicada de ple a escriure’l i de vegades pensava: ¿quanta gent el llegirà? Fa una mica de vertigen. Jo voldria que se’n parlara molt, que el llibre arribe a moltes dones i que en parlen, però també els homes. La promoció durant els anys 2020 i 2021 va estar reduïda als actes per Zoom a causa de la pandèmia, però ara ja puc viatjar i presentar el llibre davant dels lectors de països diferents perquè per ara hi ha dues edicions en anglès, una a Anglaterra i una altra als Estats Units, a més de les traduccions. Per ara ha estat traduït a l’espanyol, però també al francès, a l’italià, a l’islandès, al brasiler i al croat, entre altres llengües.

Vostè viu ara a Lisboa i viatja sovint per Espanya. Què li atrau del sud?

M’agrada venir per Espanya i estic feliç de veure la traducció al castellà del meu llibre. A Espanya hi ha hagut un debat molt fort a partir del cas de «La manada» i jo mateixa en parle al meu llibre. La llei ha de ser més estricta amb aquests crims.

Vostè es refereix sovint a com d’important és l’educació per a evitar que coses tan atroces continuen passant.

L’escola i els mitjans de comunicació han de treballar junts per a capgirar aquesta situació. Escriure llibres com aquest és important, però necessitem treballar junts homes i dones per evitar coses com ara l’assetjament a les escoles, als llocs de treballs, la violència de gènere i, per descomptat, els crims contra les dones al bell mig de les guerres. Treballar des de la base, des de l’educació. Alguns herois del meu llibre són homes, als quals els he donat la veu. Homes que també han patit abusos. I algú hauria d’escriure sobre aquest tema. I si ho mires bé, tots els abusos, siguen envers homes o homes, sempre els cometen els homes.