«En situacions de màxim risc pots comprovar com són les persones realment»

Dario Grimalt Conseller, responsable de relacions institucionals i director d’expansió de l’empresa Clave Dénia SA (Ale-Hop) i president del Fòrum de l'empresa familiar d'AVE (Associació Valenciana d’Empresaris)

per Gràcia Jiménez

Societat

Dario Grimalt, conseller, responsable de relacions institucionals i director d’expansió de l’empresa Clave Dénia SA (Ale-Hop)
Dario Grimalt, conseller, responsable de relacions institucionals i director d’expansió de l’empresa Clave Dénia SA (Ale-Hop)

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Més enllà del nostre País, molta gent coneix la cadena de botigues Ale-Hop, la de la vaca frisona o suïssa a l’entrada, una mena de símbol de benvinguda, marca de la casa. Però quan, en qualsevol conversa informal, comentes que es tracta d’una empresa de la Marina Alta, nascuda a Gata, més d’un mostra incredulitat, com si un negoci de tant d’èxit, una marca tan arrelada ja, que s’escampa més enllà de les fronteres espanyoles, no poguera haver nascut de mans valencianes i a una comarca coneguda per les excel·lents vinyes i per un turisme d’èxit. Doncs sí, com molts historiadors i economistes ens diuen, de la necessitat o les dificultats naix el futur. Quan comença a despuntar el turisme, allà pels anys seixanta del segle passat, un grapat d’emprenedors començaren negocis de distribució d’artesanies que hui s’han convertit en reconegudes empreses punteres.

Vaig conèixer Dario Grimalt estudiant a la Universitat d’Alacant i compartint pis amb companys a Sant Vicent del Raspeig, ja fa anys. Ell i els seus companys vingueren a la ràdio local a contar com era la vida d’estudiant i, més endavant, Dario va compartir un matí amb els meus alumnes de batxillerat explicant-los com funcionava l’empresa bastida per son pare, Vicent Grimalt. Ho va fer amb entusiasme, orgull familiar i molta traça. He seguit la seua trajectòria professional per la premsa, i hui, com a jove empresari, de nou establim un diàleg sobre empresa, economia i, al remat, sobre l’evolució personal d’aquell jove.

Dario, formes part de la segona generació d’una empresa familiar, d’aquelles empreses que alçaven persones amb iniciativa, olfacte, intuïció (els self made man)..., com és el cas de ton pare quan la va fundar: ens pots contar en quin punt del relleu generacional vos trobeu?

Actualment estem en la transició de primera a segona generació. Mon pare continua al peu del canó i, dels quatre fills, tres estem en el negoci. Fa pocs mesos contractàrem un director extern per ajudar-nos a professionalitzar més l'empresa, una persona que estiguera treballant braç a braç amb nosaltres i no un consultor o conseller -per allò d’anar més ràpids-, i vam trobar algú que s'adaptava molt bé al lloc. Mon pare, encara que diu que vol retirar-se, crec que fins que la salut li ho permeta, vindrà a treballar, segur que el tindrem molts anys més!

Vosaltres vau trobar la tecla d’ajuntar els quatre processos del negoci (disseny i producció, importació, distribució, venda): fou qüestió d’atzar, de risc, o de lògica competitiva?

Crec que el concurs de clients, vendes, tendències, experiència i observació han estat les causants d’aconseguir conjuntar aquests processos. Quant a l’observació, haig de dir que ens agraden moltes coses del model d'Inditex (Zara) i, si et fixes, molts dels processos que em comentes, per no dir tots, Inditex també els fa... Està clar que ells ho fan molt millor que nosaltres, però nosaltres seguim a la recerca de la millora sempre.

Davant la forta expansió d’Ale-Hop, com es pot conservar l’esperit emprenedor dels inicis? O ara estem en un altre escenari distint?

Sí que el conservem l’esperit d'emprendre. Crec que, en el moment que el perdem, pararem d'obrir botigues i serà l’inici del final. Mostra d'això ha estat propulsar el projecte d'internacionalització en plena pandèmia de Covid-19. Hem obert tenda a Croàcia i en breu volem obrir-ne en dos països més, encara que ara no t’ho puc dir per temes estratègics. A més, enguany acabarem amb unes 30 botigues més. Al juny de 2020 iniciàrem la botiga en línia. Ara, com a novetat, estem en obres d'un nou Centre d'I+D -recerca i desenvolupament-, d'uns 2.000 m². Crec que aquests són bons exemples d’emprenedoria, entre altres coses més que anem fent...

La vostra oferta comercial està molt vinculada al desenvolupament del nivell de vida general i del turisme. Com s’afronten les crisis que ens afecten a tota la societat, com la pandèmia, de la qual no acabem d’eixir del tot?

La pandèmia ha significat un abans i un després per a nosaltres. De la nit al matí ens van canviar de sobte els clients, perquè es van eliminar més de 82 milions de turistes que rebíem a Espanya, i hem hagut de flexibilitzar-nos i adaptar-nos. El que estem treballant, i ho dic perquè encara estem en procés, és en tres vies bàsicament: una, la d'oferir altres tipus de productes que s'adapten més al client local; la següent, millorar la formació del personal de botiga en atenció al client; i l'altra via ha estat obrir botiga en zones més comercials, no tan turístiques.

El moment de tancament de totes les botigues per la pandèmia, en març de 2020, va ser el més complicat i dur per a nosaltres. Hi havia moltes incògnites, ningú sabia si el tancament seria per a dos mesos o per a un any: què passaria quan poguérem reobrir les botigues?, què fer i dir a totes les persones que formaven Clave Dénia SA?, què fer amb els més de 300 contenidors que teníem comprats? Vam haver de prendre moltes decisions importants en molt poc de temps. Passats ja aquells moments, crec que la gran majoria de decisions les tornaríem a prendre igual, encara que alguna provaria de fer-la diferent. Espere que no ens tornem a vore en una situació semblant mai més!

Què heu aprés?

Et diria que he aprés prou coses. Per exemple, en situacions de màxim risc pots comprovar com són les persones realment, els qui tenen «sang Ale-Hop», com diem nosaltres, i els qui tenen dubtes. Per sort, la gran majoria de l'equip va reaccionar amb molta «sang Ale-Hop!»

He aprés també que cal cedir a curt termini per a guanyar a llarg termini. Fixa't: vam decidir no cancel·lar cap dels contenidors que estaven de camí, cosa que moltes altres empreses sí que van fer. Això ens ha permés que els nostres proveïdors mantinguen preus i disponibilitat, ens mantenen fidelitat.

També hem aprés a treballar amb els recursos que tens. Ens trobem que el 90% dels nostres equips no podien treballar perquè les botigues estaven tancades, però hi havia una part de l'equip que podia teletreballar tot i que no tenien a penes faena, per estar relacionada amb la venda de les botigues. Bé, el que vam fer es traure dels calaixos projectes que no havíem fet per falta de temps, vam estudiar que no foren molt cars i pogueren ser rendibles a curt termini. D'ací va eixir el projecte d’internacionalitzar, o el d’implantar un nou sistema de gestió de magatzem...

Parla’ns de la teua etapa de formació - estudis d’economia a la Universitat d’Alacant i experiència laboral des de ben jove en tot tipus d’escomeses, durant les vacances-, com valores una i altra experiència? En quina mesura són necessàries les dos i com es compaginen?

Vaig estudiar la carrera de Ciències Empresarials i després vaig fer la Llicenciatura d'Administració i Direcció d’Empreses, totes dues a la Universitat d’Alacant. Durant aquella etapa, però també abans quan anava al col·legi i a l'institut, ajudava a casa i a l’empresa perquè ma mare, mon pare i els meus germans, tots, treballaven, així que jo també! Era com un joc per a mi, tan jovenet... Recorde que la meua primera faena va ser a la primera botiga. Hi havia un passadís amb unes 5-6 vitrines amb plomes, bolígrafs, estotjos de cigarrets, xafapapers de cristall... regals petits de gran valor, i en la part de baix estava la clau. La meua funció era anar corrent quan detectava algun client més d'un minut quiet davant de la vitrina, obrir la clau, obrir les portes de cristall i quedar-me al costat veient si necessitava res... [riu] Jo tindria uns 9 o 10 anys. A ma casa era normal treballar els caps de setmana, festius i vacances escolars, per això no em semblava gens estrany.

Una bona escola...

Sí. Als 14 anys volia una moto i els meus pares em van dir que havia de guanyar-me-la treballant. Al principi no ho entenia, ja que sabia que els meus pares podien acarar-ho, i em va causar més d'un conflicte. Però vaig cedir... i a recollir cartó i a descarregar contenidors. Així vaig comprendre que totes les coses costen de guanyar. I, per no oblidar-ho, conserve la moto al garatge, encara que ja no funciona.

Després vaig anar passant per molts lloc: vaig fer de repartidor amb el camió, dependent en botiga, preparar comandes, ajudar a oficines en diferents departaments... Els meus germans també ho feien, el meu pare es passava el dia treballant o de viatge i la meua mare era a la botiga de Dénia. Hi havia una publicitat en la TV que deia «si tu llegeixes, ells llegeixen» (si els pares llegeixen, els fills els veuran llegir i ells també llegiran); a ma casa passava el mateix amb el treball!

Com ho relaciones amb la formació?

La formació i el treball per a mi van relacionats. Jo no he parat de formar-me des que vaig acabar la Universitat. Ara estic a punt d'acabar un MBA executive i ja estic pensant què serà el següent que faré. Crec que cal dedicar temps a la formació per a poder millorar en el treball, aportar noves idees, conèixer altres empresaris que compartisquen la seua experiència..., tot això ens enriqueix i ens fa millorar.

Tornant a la formació, creus que la Universitat està suficientment vinculada al món empresarial? Canviaries algunes coses?

Crec que no. Jo tinc la sort d'impartir una classe en el màster de Màrqueting, a la Universitat. Però crec que les universitats haurien de cridar a la porta de les empreses i exigir-nos que anàrem a contar les nostres experiències, i aconsellar sobre què es trobaran el alumnes quan acaben els estudis. A la universitat sembla que quasi tot el que t'expliquen són coses abstractes, tot i que ajuden a entrenar i obrir la ment. El que jo trobava a faltar quan estudiava era la part pràctica, els exemples reals, i visitar empreses per vore com es du la teoria a la pràctica. Coses que ara, en el Màster, estic trobant com visitar empreses, visites de directius a compartir... Anem millorant!

Els valencians som grans emprenedors, però la majoria d’empreses són mitjanes i, majoritàriament, xicotetes i de caràcter familiar. Ens resta això competitivitat? Hi ha alguna via per progressar? Cal explorar nous camins?

Fer el pas de xicoteta empresa a mitjana i de mitjana a gran és complicat. En tots dos passos necessites tindre un molt bon equip. Recorde el que em va dir el meu germà un dia: «quan teníem entre 5 i 10 botigues més o menys, ho podies controlar perquè et passaves un dia, o mig, a cada botiga, marcaves les tasques, revisaves el treball, la caixa, feies treball de selecció..., però conforme anaves creixent era impossible estar en tots els costats». Ara estem en una fase en què tenim 240 botigues i volem estar l'any que ve en 5 països, comptant Espanya, i passa alguna cosa semblant al que deia el meu germà amb 10 botigues. I és curiós, però la solució és la mateixa, has de buscar ajuda, has de tindre un bon equip i això és el més difícil. Però el que hem de fer les empreses és construir un equip intel·ligent, eficient, compromès, que es diverteix amb el que fa! I per això els empresaris hem de saber què necessita cada company que forma part de l’equip.

Per a mi no va de grandària per a ser competitiu, sinó que va de saber aplicar mètodes, va d'intel·ligència. Existeixen moltes empreses grans que tenen resultats nets menors que una mitjana empresa, o empreses tecnològiques que amb 30 persones facturen i/o guanyen més que una empresa de 500 a 1.000 treballadors. La grandària no és el summum.

Ets un membre actiu de l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE). Quina és la importància de l’associacionisme dins el món empresarial?

En AVE el que es busca és una relació entre empresaris i societat, en la qual puguem millorar tots junts. Una característica que m'agrada molt és que sent que «tots parlem el mateix idioma». És molt fàcil transmetre i compartir experiències, inquietuds, idees, perquè és molt fàcil que t'entenguen ja que han tingut, o tindran, situacions molt semblants en la seva vida. La importància de pertànyer a una associació d'empresaris, ja siga l’AVE o una associació de retail (venda al detall o comerç minorista, on també estem), és la informació, el conéixer a més persones que t'aporten. Crec que és totalment necessari.

Es troba l’empresa valenciana suficientment unida o representada? I si és així, li permet això una millor relació amb les diferents administracions?

Clar que sí, almenys puc parlar des del punt de vista d'AVE. Estem molt units i es nota en les reunions, quan tinc un dubte faig una crida i en poc temps tinc una possible solució perquè algun company empresari m'ha ajudat. De cara a les administracions, ja és una altra cosa, crec que les administracions tenen altres paradigmes molt diferents que les fan més complexes, i tractar aquest tema donaria per a un debat molt profund. Però sí que tenim la sort que molts representants de l'administració ens escolten, participen en molts dels esdeveniments que fem, ens expliquen el seu punt de vista, i crec que en el fons els aportem i ens aporten perquè les dues parts tenim una finalitat comuna: que la societat millore.

I parlant de les administracions, estem en condicions d’aconseguir el desitjat corredor mediterrani, el finançament just, el tren per la costa, la connexió amb l’aeroport de l’Altet...? Com és de necessari tot això?

Des d'AVE es treballa molt en aquest objectiu. Veiem un gran benefici per a tota la Comunitat Valenciana i la resta d'Espanya. Pensem que el corredor mediterrani és una forma de reduir la contaminació, millorar la comunicació per a turistes, treballadors, mercaderies... i que és necessari que s'acabe al més prompte possible.

Recentment has estat designat president del Forum Familiar d’AVE. Com afrontes aquest nou repte?

Em sent molt orgullós que m'hagen triat per al càrrec. És un gran repte i tinc molta il·lusió. Per sort tinc un equip en Fòrum AVE que ho fa tot molt senzill i em facilita que jo puga continuar centrant-me en Ale-Hop, al mateix temps que desenvolupem esdeveniments i projectes per a preparar les futures generacions d'empreses familiars, buscar millores per a la societat i crear coneixement.

Segur que hi ha alguna pregunta que no he fet. Quina seria?

N’has preguntat moltes i bones [riu]. Et retorne a tu aquesta pregunta: quins altres dubtes et sorgeixen?

I amb aquest retruc de Dario em quede cavil·lant que, de moment, cap pregunta més, però que tots –empreses, societat, administracions-, haurem de pensar molt en el tipus d'emprenedoria que volem per a enfortir la nostra societat, en el camí de la sempre necessària renovació del model productiu. I que la conversa ens ha donat prou claus per entendre l’esperit de l’empresa familiar valenciana, segurs que, en pocs anys, tornarem a escoltar Dario Grimalt més savi i sempre innovador.