Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Alguns els coneixeran per Pau, el pare vidu, dibuixant, hipocondríac i ploramiques que protagonitza Després de tu, la nova sèrie de ficció que emeten À Punt, TV3 i IB3 els diumenges a la nit. D’altres potser el recordaran pels seus papers a Maniàtics, Autoindefinits, Nissaga de poder o El cor de la ciutat. L’actor Sergio Caballero (Vila-real, 1974) fa trenta anys que viu del teatre i l’audiovisual.

Crític amb la situació precària que arrossega el seu sector, fa una crida perquè la professió al País Valencià «pegue un colp a la taula» i exigisca el seu espai. Alhora, es mostra crític amb la poca presència dels professionals valencians als premis Goya i denuncia, una vegada més, el «menysteniment» que pateixen els actors d’ací. Se sent orgullós de ser «de poble i valencianoparlant» i es reivindica com a home bisexual. Caballero s’asseu en un berenador als jardins de Parc Central de València i mostra la pell. Parla de les anècdotes familiars, els disgustos, les ferides. I revela la tècnica que empra per a plantar cara a les mirades ofensives: un esguard sostingut d'actor experimentat.

Després de tu, Coses a fer abans de morir, L’abraçada dels cucs… En els seus últims treballs parla molt de la mort.

Sí, no sé si és que em «toca» per edat, que ja vaig de camí cap allà… [riu] Tal volta també està de moda parlar de certs temes que sempre han estat tabú, per religió o per inèrcies familiars. Sobretot la religió, que ha fet sempre molt de mal amb tot allò del pecat. En L'abraçada dels cucs abordem la salut mental i el suïcidi, que és una de les pandèmies més silencioses que patim en el nostre segle i que va en augment. En Coses a fer abans de morir el meu personatge moria d’un tumor cerebral, tanmateix, era un cant a la vida. Jo crec que totes tres obres tenen en comú que parlen de la mort, però també aporten un alé d’esperança. Sovint la ment es tanca molt i no hi veu res, però sempre hi ha una eixida.

«Després de tu ha enganxat perquè parla de les coses que ens concerneixen des de la comèdia»

Una de les claus de l’èxit de Després de tu és la modernitat que transmet?

No sé si modernitat, però sí que necessitem que des de la nostra tele, À Punt, s’aporte aire fresc i s’arribe a més sectors d’edat. Perquè les formes de narrar han canviat. La càmera conta molt, de vegades molt més que un guió, i el fet de parlar d’una temàtica com l’absència, el dol, fa que la nostra televisió agafe un punt de vista, com a mínim, de realitat. Després de tu ha enganxat perquè parla de les coses que ens concerneixen des de la comèdia i amb uns girs dramàtics.

Al remat, la sèrie li pega la volta al calcetí i recontextualitza les situacions dramàtiques amb humor.

Jo l’humor, el tinc molt present en la meua vida. És una ferramenta humana molt necessària. La persona que no riu no és intel·ligent. L’humor ens ajuda a eixir de les situacions difícils. En qualsevol soterrament, apareixen situacions absurdes que et provoquen ganes de riure, fins i tot.

Heu tingut temps d’assajar i recrear el vincle familiar amb els companys de repartiment?

Hem tingut pocs assajos. Ha sigut una producció molt ajustada i en els temps que corren ens demanen resultats molt bons sense una compensació econòmica que hauria d’estar. Han sigut set setmanes de rodatge molt intenses. Vam tindre només una setmana, entre proves i assajos, per a llegir els guions amb els companys. Tot i això, hem configurat una família creïble, hem remat molt a favor i ens hem mirat molt als ulls, que és el més important en un actor.

Com recorda el dia de rodatge al centre comercial?

[riu] Supose que és una de les anècdotes no explicades del rodatge. Tres setmanes abans d’acabar, vaig tindre un trencament del múscul bessó a deu minuts d’acabar una de les funcions de L’abraçada dels cucs, on havia de dur uns talons que he decidit no posar-me mai més. Clar, no podíem parar el rodatge de Després de tu. Aleshores em van posar una cadira de rodes [exhala un somriure], però només va ser el dia del centre comercial, ja que havíem de fer molts desplaçaments. Per sort, a la sèrie no s’ha notat que vaig coix.

Al mateix temps que fa teatre, també televisió. Es considera multitasking?

«Días de mucho, vísperas de nada…»[riu] Aquesta és una professió molt molt estranya. Jo fa trenta anys que visc del teatre i vint i escaig de l’audiovisual. Hi ha èpoques bones i les has d’aprofitar. Aquest ofici es basa molt en la passió, la constància, la dedicació… Hi ha moments en què la professió se’t pot menjar i és fàcil tirar la tovallola. Jo em sent afortunat. Un dia vaig decidir dedicar-me a açò i no he treballat en cap altra cosa. No sé si soc multitasca o cul inquiet, però tinc la necessitat de dedicar-me a allò que més estime.

Un dels motius fundacionals de la radiotelevisió pública valenciana és ser motor del teixit audiovisual. Ho és? Pot ser-ho amb el pressupost que té?

No. Mira, vam rodar la sèrie a l’octubre i encara ara no sabem si hi haurà una segona temporada o una tercera. Aleshores, si finalment cal fer més episodis, entre escriure els guions i tota la pesca, ens posarem al setembre o octubre. No sé qui viu treballant set setmanes a l’any en un projecte. Tant tècnics, com actors, com guionistes, continuen havent d’emigrar. En la professió no hem sabut anar colze a colze, sinó colzada a colzada, per arribar els primers o agafar el tros de pastís més gran. Ens hem d’alegrar més pels èxits dels altres. Portem molt d’endarreriment en l’àmbit audiovisual si ens comparem amb els bascos, els gallecs o els catalans. És cert que en els últims anys hem experimentat un auge. Molts projectes de fora venen ací a rodar, però de vegades venen a expoliar el País Valencià. 

«Portem molt d’endarreriment en l’audiovisual respecte als bascos, gallecs i catalans»

El món del cinema té la necessitat de projectar-se a l’exterior i sovint funciona prenent grans caps de cartell. Les productores valencianes recorren massa a l’star system de Madrid?

Sí. I no té cap sentit, perquè fer una pel·lícula amb noms «nacionals» no et garanteix que funcione. Mai s’ha confiat en els professionals valencians. Ja són molts anys, ho he vist i em sap greu. Jo note aquesta manca de confiança i m’hi sent molt molest. I per això he intentat no ficar tots els ous a la mateixa cistella. Em fa pena que des de l’Acadèmia de l’Audiovisual Valencià no es recolze les figures d’actors principals i secundaris en les produccions durant tot l’any. Jo he treballat amb Paz Vega, i n’estic molt agraït, però la companya no necessita cap mena de repercussió a escala estatal. En el moment en què en les nominacions de l’Acadèmia els actors valencians brillem per l’absència, fa replantejar-me si em sent representat.

S’està rodant a València la sèrie ‘La Ruta’, que recupera els anys de la València Destroy. Els protagonistes són dos madrilenys i dos catalans. Els actors d’ací estan condemnats a fer papers secundaris?

Sí, per desgràcia sí. S’ha demostrat sempre i es continua palesant. Jo em vaig sorprendre, per exemple, quan en La fossa, que era una coproducció entre TV3 i À Punt, la protagonista va ser Nausicaa Bonnín i jo vaig fer el paper secundari. Wow!És que els catalans això ho tenen molt assegurat; ací a València no passa. Supose que els actors valencians eixirem darrere d’un bafle fotent-nos pastilles en la ruta del ‘bakalao’ ficcionada. A mi em van dir que farien un càsting i encara l’estic esperant. És un poc miserable jugar amb les il·lusions i el treball de la gent.

La Generalitat ha pagat vora tres milions d’euros pel Benidorm Fest i pels Goya a València. Allà s’hi han vist reflectits els talents autòctons?

Als Goya apareixia el nom de València tota l’estona darrere, però els professionals valencians no vam xafar l’escenari. A Berlanga no se li va fer tot el bombo i plateret que s’havia «venut». Va ser un poc humiliant tindre una figura històrica que ha marcat el cinema espanyol i que no se li fera més que una menció. No ens hem sentit inclosos ni en el pati de butaques, tampoc crec que hàgem de demanar-ho. La persona que ve a ta casa hauria de portar una botella de vi per a celebrar-ho, no que damunt li hages de pagar tota la taula. No hi tenim mai cabuda, hem de demostrar constantment que ens mereixem estar en eixe lloc i, al remat, no sé si val la pena. És com tindre sempre la sensació que estem en l’última fila alçant el braç i cridant «podem avançar tots junts?». Supose que al darrere de tot plegat hi ha qüestions econòmiques i polítiques que desconeixem.

Sovint als mitjans de comunicació del país és més fàcil trobar una entrevista a Almodóvar o Amaral que a Sergio Caballero o la Fúmiga. La premsa valenciana contribueix a la invisibilitat?

Acabem d’estrenar a la Sala Ultramar Els tardígrads, de Pablo Díaz del Río. Portem tres setmanes. Públic, n’hem tingut molt poc; programadors, no n’ha passat ni un; de publicitat, res de res. La sala tampoc té els recursos suficients per a fer promoció perquè des de «dalt» tampoc no se’ls dona suport. I tots recorrem al nostre WhatsApp per avisar la gent. La repercussió és important perquè quan se’t coneix és més fàcil accedir als llocs. Jo crec que ens hauríem de valorar i fer respectar molt més. I mai és el moment. Els actors hauríem de pegar un colp damunt la taula i exigir, amb respecte i humilitat, el lloc que ens pertany.

«Els actors hauríem de pegar un colp damunt la taula i exigir el lloc que ens pertany»

Una de les coses que va demostrar l’èxit de La mort de Guillem és que es pot arribar a tot arreu contant històries d’ací. El cinema és una ferramenta per a explicar-nos com a poble?

Evidentment. És el que ens defineix com a poble. Per això s’ha de cuidar tot el que és minoritari. De vegades, quan sent discursos contra el català, em pose les mans al cap. Com ha passat en qualsevol espècie en perill, els grans es mengen els menuts. Per tal de protegir els xicotets, s’ha d’invertir des de casa teua i també des de l’Estat, del govern espanyol. Això farà que cuidem les nostres històries, que en tenim moltes, i personatges meravellosos en la nostra cultura per poder fer des de biopics fins a grans pel·lícules. Tot comença en un mateix, hem d’apujar-nos l’autoestima i no avergonyir-nos de qui som. Jo soc de poble, m’he criat al carrer, i gràcies a això he pogut tindre accés a certes visions que en ciutat potser no es veuen. Intente parlar en valencià i m’agrada actuar en el meu idioma i en tots els seus dialectes.

Per a fer bon teatre i bones sèries i pel·lícules calen diners, i no n’hi ha prou amb les subvencions de l’administració. Les elits econòmiques del país no financen la cultura?

Ho haurien de fer, els mecenatges haurien d’existir. La cultura i l’educació van agafades de la mà. La cultura és un bé anímic i espiritual i no sé si ha de generar guanys econòmics privats, perquè els beneficis es taxen d’una altra manera. És com si s’espera que Després de tu tinga audiència com a requisit per a poder continuar; no ens podem regir sempre per uns barems que van variant. Ara la televisió es consumeix d’una altra forma i, a més, nosaltres no podem competir ni en pressupostos ni en mitjans que poden tindre les grans cadenes estatals o plataformes digitals com Netflix. Què hem de fer, traure l’audiovisual de la xicoteta pantalla? Doncs no, caldrà reinventar-se i potser crear una plataforma amb projectes que siguen autòctons, és a dir, unir forces per a abaratir costos.

En els últims dos anys s’ha produït un boom de les coproduccions entre les tres televisions en català. La viabilitat i el futur de la ficció valenciana demana aliar-se amb altres «peixos» xicotets?

Evidentment. Les sinergies són importants. A mi m’agradaria que no caiguera en sac foradat. Correm el perill de fer passes arrere. Des d’ací tenim aquesta cosa de «arrancada de cavall, parada d’ase», hi ha una societat valenciana que vol fer coses grans i cremar-les de seguida. Per tant, cal donar-li una continuïtat. I això juntament amb qui és cosí germà teu, com pot ser el de Mallorca o el de Tortosa, fa que hi haja varietat i acceptació. Pel que fa a la llengua, encara perviuen certs conflictes per superar que em fan qüestionar-me en quin segle vivim.

«Pel que fa a la llengua, encara perviuen certs conflictes per superar que em fan qüestionar-me en quin segle vivim»

El col·lectiu dels intèrprets ha estat vinculat tradicionalment a l’esquerra i el progressisme.

I als viciosos, les putes i els maricons! [riu]

Era més fàcil enfrontar-se al poder quan governava la dreta?

[silenci] No sé si era més fàcil, però potser era més còmode. De totes bandes, sempre assenyalem l’altre. Com que els de l’altre color han fet coses tan bèsties… Caldria ser molt més crítics amb «els nostres». Jo soc consumidor del Polònia, de TV3, i quan veig que prenen la figura del president i l’apallissen, jo sempre pense: algun dia tindrem en la nostra televisió humor àcid i satíric amb el qual puguem riure’ns de nosaltres mateixos?

«Potser era més còmode enfrontar-se al poder quan governava la dreta»

En una entrevista deia que a la seua família no li va fer gens de gràcia que es fera actor. Ja estan superats els prejudicis?

Oh, i tant! Els meus pares van haver d’abdicar. La seua màxima sempre és estimar-nos; a mi m’han deixat ser feliç i la meua felicitat els ha repercutit a ells. Jo recorde pujar al tren cap a Barcelona i observar des de la finestreta tots els amics a l’andana, acomiadant-me, i tenia la sensació que em venia un canvi important a la vida i, en efecte, aquella decisió em va marcar. Al cap de dos mesos, vaig tornar de visita al poble i quan em va recollir mon pare amb el cotxe a l’estació em vaig posar a plorar. «Què et passa?», em digué. «És que estic feliç perquè estic fent el que vull i tinc ganes de vore-vos, però vull estar allà». Arribar a Barcelona en aquell moment era una oportunitat de compartir la vida amb gent que tenia les mateixes inquietuds que jo, obrir tots els porus de la pell i experimentar.

Ha patit l’homofòbia?

Sempre m’he tirat a l’esquena les opinions de la gent, si no mai haguera sigut actor ni haguera eixit del poble. Jo em considere bisexual i si ja no s’entén l’homosexualitat, la bisexualitat és un camp de mines molt corrosiu que sempre s’ha mirat com un vici. Per part d’alguns homosexuals patisc la incomprensió, com que «no t’has definit». Trobe que no hi ha respecte ni dins del mateix col·lectiu LGTBI, i això em dol més que un heterosexual em cride «maricón» pel carrer. Jo tinc parella des de fa set anys i ara és la primera vegada que he anat agafat de la mà del meu company pel carrer. No ho he fet abans perquè probablement arrossegue una por acumulada, un residu educacional i religiós. Vinc d’una família molt de dretes per part materna.

«Em dol més que un homosexual qüestione la meua bisexualitat que un heterosexual em cride “maricón” pel carrer»

Però l’han respectat?

Sí. Va arribar un moment en què els vaig fer saber que estava amb un xic, i m’etzibaren: «Per què no ens ho has dit abans?». I jo els diguí: «I per què no ho havíeu preguntat?». Mai els he contat amb qui m’he gitat, només havien conegut parelles dones. Tinc quaranta-huit anys i ja m’he reafirmat amb el que vull i el que sent, més enllà dels comentaris dels amics i la família. Anant pel carrer, de vegades, hi ha gent que ens mira les mans; i jo, que sempre he sigut de plantar cara a tot (encara no me l’han partida, supose que arribarà el dia), em gire i els observe. Em quede mirant també; és l’única manera que trobe per reivindicar el meu espai, qui soc i com soc sense entrar en baralles. Poden haver-hi mirades còmplices, de carinyo, però n’hi ha d’altres que jutgen.

Mirades com ganivets.

Exacte. I jo em pare, em gire i em quede afitorant-los, i això també em produeix morbo. Perquè crec que a aquest sector de la població se’ls ha d’educar i l’única manera és no deixar-los passar les coses.

• Subscriu-te gratuïtament al nostre butlletí de notícies destacades