Quan es sobrepassa el mes de l’inici de la invasió russa a Ucraïna, ens entrevistem amb el fotoperiodista il·licità, que s’ha desplaçat fins a la zona del conflicte.

Es compleix un mes de la invasió russa d'Ucraïna. Pablo Miranzo Macià, fotògraf llicenciat en Periodisme per la UMH d'Elx s'ha desplaçat fins a la zona per a cobrir el conflicte. Com a periodista ha publicat altres treballs per a mitjans com ara El Salto País Valencià, Vice, El País o Los Angeles Times. Així mateix, també ha sigut guardonat en diversos concursos de fotografia en els quals destaca pel marcat caràcter social dels seus treballs. A més, l’any passat va presentar l’exposició Dones Mineres de Bolívia, centrada en el treball que va realitzar sobre les dones a les mines de la localitat boliviana d’Orubo.

Aprofitem la presència de Pablo Miranzo a Ucraïna per a conéixer millor el treball d'un periodista gràfic a una zona de guerra.

Per què vas decidir anar-te’n a cobrir aquest conflicte?

Se’m va acabar la feina que tenia a Barcelona: després d’un any i mig, m’acomiadaren. Es tractava d'un mitjà local. Des que va començar la guerra, recorde que en la redacció estàvem molt pendents de totes les notícies que venien d'Ucraïna. Jo ja havia estat uns anys fent periodisme freelance anteriorment i sé que és molt arriscat deixar-te emportar per les notícies i per l'actualitat. Quan tu vas a algun lloc en guerra que per a tu té molt d’interés, és perquè també el té per a tothom. Ara bé, és molt fàcil que arribes fins allí i després no aconseguisques res, laboralment parlant. En el meu cas, vaig ser molt afortunat perquè en acabar en l’empresa on treballava, vaig rebre la liquidació i els diners em permeteren emprendre aquest viatge. A més, Miguel Ángel Valero, periodista d'Asp (el Vinalopó Mitjà) i contacte meu, va resultar que tenia un amic de Romania que disposava d’una casa molt a prop de la frontera. Per tant, ells ho van organitzar tot i la veritat és que en aquest aspecte fou tot bastant fàcil. D'altra banda, també vaig trobar vols barats propers a la zona, motiu pel qual em vaig animar a aprofitar aquesta oportunitat. Em sentia molt segur i còmode anant amb amics que sé que pensen d’una manera semblant a la meua.

Tens contactes allí?

Quan vam vindre no en teníem. Vam volar fins a Suceava, una ciutat al nord de Romania. Allí vam començar a cobrir el tema de fronteres i intentar anar a Ucraïna. Després d’uns dies, anàrem amb alguns combois humanitaris que travessen molt de pressa els pobles, és a dir, deixen ajuda per a després tornar-se’n. Després de dues setmanes per ací, tinc ja alguna xarxa de contactes de gent a Ucraïna que m'anima a continuar treballant. Des d'Espanya se'm feia un món, no sabia com vindre fins ací i no conec l'idioma; tampoc tinc al darrere cap mitjà de comunicació que em proporcione un traductor. No obstant això, en el front imagine que les coses seran més complicades encara, jo ara mateix estic en la rereguarda i me’n surt. En la zona que jo em trobe, Uzhgorod [ciutat a l’oest d’Ucraïna que fa frontera amb Eslovàquia], em vaig trobar amb una xarxa de solidaritat molt potent. Vaig parlar amb una coordinadora que s’anomenava Anastasia, de la xarxa de voluntaris de la província de Transcarpatia. Em deia que hi ha un trastorn o síndrome —de la qual no recorde bé el nom— que es produeix quan no s’està en el front i se sent que s’ha de fer tot el possible per ajudar. A més, es culpabilitzen per no estar lluitant com sí que ho estan fent altres persones. És per això que compten amb una xarxa de suport i solidaritat molt gran. A mi em va recordar una mica al moviment del 15M. En el moment que vas com a periodista t'ho agraeixen bastant, et donen suport. Això també et dona la motivació per a seguir endavant. Hi ha llocs en què et reben malament com a periodista i no sol agradar la teua presència; quan veus que agrada i la gent s’adona que és important el que estàs fent, és llavors quan t'ho arribes a creure. Si fora pels mitjans, no et creuries que és realment valuós allò que estàs fent.

Havies arribat a cobrir un altre tipus de conflicte armat amb anterioritat?

No. He estat a Colòmbia. Hi vaig estar bastant de temps vivint i és cert que tenien un conflicte armat, però no del mateix tipus. Encara que és un enfrontament, no té res a veure amb aquest. Per tant, la resposta és que no havia estat mai en un país en guerra fins ara.

Com vius allí el dia a dia?

Els dies són llargs. Es dorm molt poc. Has de parar tu, perquè la història no para. No pots intentar abastar-ho tot perquè al final t'acabes trencant. Recorde quan vaig arribar i els meus amics portaven ja un temps ací. José Pedro Martínez, de Santa Pola (el Baix Vinalopó), i Miguel Ángel, d'Asp, duien ja al voltant d’una setmana i mitja. Ells estaven destrossats, estaven molt cremats tant físicament com mentalment. Una altra de les coses que també desgasten és quan no obtens el feedback que esperes dels mitjans i et rebutgen treballs. Posteriorment, ells se’n van anar i em vaig quedar jo a soles un parell de dies. Després, va vindre Guillem Andrés, un periodista amb el qual vaig coincidir en el mitjà local de Barcelona on treballava abans. Arribats a aquest punt, el que estava ara molt cansat era jo, mentre que ell anava a bon ritme. A més, la gent està paranoica: has d'ensenyar l'acreditació moltes vegades, no pots arribar a un lloc i posar-te a fer fotos perquè no saben qui eres. La gent té ordres i si veuen a algú rar amb la càmera, de seguida telefonen a la policia. Per exemple, per fer-li una foto a un café. Just l'altre dia, vam estar amb una xica que ens havia ajudat molt i a la qual li havíem caigut bé. Doncs bé, vaig pensar fer-li una foto al café, de record. De seguida, ja tenia al damunt a la policia secreta demanant per què estava fent fotos. És una cosa que ja saps que pot passar i, no obstant això, de vegades et relaxes i se t'oblida que estàs en un lloc en guerra.

Quina és la fotografia que més t'ha impactat?

Fa quatre dies que som a la ciutat d’Uzhgorod: contactant amb gent, amb la xarxa de Voluntaris de Transcarpatia, amb reclutament, anant a les estacions de tren per a veure com arriben les persones que han hagut de ser evacuades... En definitiva, trobes història de tota mena. Resulta que volíem travessar la frontera i ens havíem fet la motxilla per a un dia; tardàrem molt més temps del previst. És per això que ens quedàrem a Ucraïna quatre o cinc dies amb la mateixa roba. Quan ens disposàvem a eixir del país, hi havia una cua bastant llarga i molta presència policial, ja que hi hagué una fallada elèctrica. No hi havia llum i no funcionaven els ordinadors, per la qual cosa no podien revisar-nos els passaports i no ens hi deixaven sortir. Ens van dir que hi havia un pas fronterer a una hora, la qual cosa no ens va fer gràcia, però ens hi desplaçàrem mitjançant un taxi; tota la gent que volia eixir d'Ucraïna era en aquell lloc. Recorde que el taxista es va detindre en una cua de cotxes d’uns tres-cents metres, malgrat que això no és res fins a la frontera amb Polònia; havia sentit que allí les cues arribaven a ser quilomètriques. Recorde que hi havia un cotxe tipus soviètic i d’altres de luxe esperant per travessar la frontera. Et trobes amb gent eixint amb cotxes molt cars. No obstant això, em va cridar l’atenció topetar amb una família molt humil en el seu vehicle. Es tractava d'una família rural que segurament no hauria eixit mai d'Ucraïna, mentre que la resta semblava que es trobaven de viatge. Pareixia una foto de Sarajevo. En aquest cotxe hi havia un total de cinc persones, totes elles amuntonades. Em quedaria amb eixa foto.

Creus que el vostre treball serveix per a conscienciar les persones del que significa un conflicte armat?

Al final, el poder de la fotografia o del vídeo no té fronteres. Per aquest motiu, els fotògrafs trobem més facilitats, entre cometes, per a poder moure'ns en mercats tant de parla hispana com d’altres llengües. Escrivint sempre és una mica més complicat. La fotografia no cal traduir-la.

Poden arribar les fotografies a posar fi a una guerra?

No, en absolut. Hi ha qüestions de pes per damunt. Això no lleva validesa al treball, ni utilitat. És a dir, no em sent inútil fent la meua feina. No obstant això, tampoc soc utòpic i no pense que es poguera finalitzar una guerra amb les fotografies que faig. Potser amb vint anys haguera pensat que sí, però ara no; hi ha massa interessos, geopolítica... Quan comencen les guerres, ja sabem el que hi ha al darrere: massacres, violacions i crims de guerra.

Val la pena jugar-se la vida per a informar?

Cadascú veurà fins on se la vol jugar o per què ho fa. En el meu cas, no sent que m'estiga jugant la vida. No me les vull donar de reporter de guerra, ja que no ho soc. En el moment que no em senta segur o senta por, aniré cap endarrere. Crec que es tracta d'una cosa personal. Sempre hi haurà persones que cobrisquen conflictes, que es llancen cap a ells, i pense que això és una cosa positiva. Recorde les protestes del raper Pablo Hasel en les quals hi havia molts joves criticant la premsa. Hi havia alguna cosa cremant-se i tots hi anàvem corrent a fer-li fotos. Fins i tot, en les guerres que posen d'objectiu a la premsa hi ha gent allí que se la juga. Encara que els hi trenquen les càmeres, sempre hi haurà gent disposada a donar testimoni.

Per què consideres que és important la labor d'un fotoperiodista?

Al final, és el que serveix per a contar en el futur el que ha passat. Considere que els periodistes som una mica com historiadors. És a dir, traiem la matèria primera perquè després una altra gent ho puga reportar. Per això crec que la labor és important.

Amb quins mitjans comptes per a informar?

Compte amb una càmera xicoteta i discreta amb la qual faig quasi tot el treball i un micròfon per a poder gravar entrevistes ràpidament i sense necessitat de petaca. També dispose d’una motxilla una mica més gran en la qual emmagatzeme un segon cos per a la càmera i un objectiu. En el cas de l'objectiu, no l'use quasi mai, ja que és bastant més aparatós, es tracta d'un zoom. A més, també tinc equip de so i cascos. En el meu cas, com que no tinc l'experiència necessària, no pense traslladar-me a zones perilloses. Tampoc compte amb un mitjà que em done suport per a fer-ho. És per aquest motiu que considere que no pots anar a jugar-t’hi la vida sense més ni més. No és únicament la meua vida la que estaria en perill, sinó la de les altres persones que m'acompanyen i m'ajuden. Els que estem ficats en un conflicte sabem del risc que com a periodista comporta una situació així. Crec que a Kíiv va morir un periodista de la cadena nord-americana Fox que, a més, anava amb una altra periodista bastant jove. Addicionalment, has de tindre la seguretat que el teu treball es publicarà.

Consideres que està ben remunerat el vostre treball per part dels mitjans de comunicació?

No. Hi ha una diferència tan gran entre el que cobra algú per parlar un minut en la televisió... De vegades, ni tan sols estant a prop de la zona et paguen bé. Els que ahir estaven parlant a un plató sobre Ucraïna, hui estan parlant del Sàhara i el mes passat, de la vaga de camioners. És una cosa viciosa i endogàmica; tota l'estona la mateixa gent parlant per televisió. A vegades et bull la sang.

Es compleixen tres setmanes de la detenció del periodista Pablo González a Polònia. Saps alguna cosa sobre aquest tema? Els motius de la detenció?

Tinc entés que l'acusen de treballar a benefici de Rússia. Diuen que és un espia o fins i tot que s'ha aprofitat de la seua condició de periodista per a moure's pel conflicte. Sé que l'oncle estava treballant a Ucraïna i se li va acostar algú dels serveis secrets per a dir-li que comptava amb tres dies per a eixir del país. Quan va marxar, la mateixa policia polonesa que el va detindre, ho va fer sense donar-li garanties. No sé si això és una cosa legal a Polònia. L'oncle porta incomunicat trenta dies o tres setmanes. Ara resulta que li han posat presó preventiva de tres mesos. No han donat cap explicació. Diuen que a la família li han arribat missatges per a fer-li saber que es troba allí detingut i res més. De Pablo González vaig llegir en El País que comptava amb un passaport rus i un altre d’espanyol. He vist el seu treball periodístic i mai he trobat propaganda russa. Pense que és una de les persones que compta amb més contactes al Donbass. És a dir, es tracta d'un dels periodistes més especialitzats a aquella zona. Parla rus, crec que durant la II República Espanyola el seu avi va estar a Rússia i ell mateix va nàixer allí; d'ací en vindria la connexió. Al meu entendre, ha sigut víctima de la militarització de la societat i del fet de crear trinxeres per part de molts mitjans. Per la seua part, crec que les associacions de premsa no han dit res sobre aquest tema. L'acusen sense més d'espionatge, per la qual cosa li poden caure molts anys de presó. Diria que aquest és el conflicte amb més propaganda des de fa molt temps.

Què aporten a la labor que estàs fent els diferents testimonis d'ucraïnesos que has anat trobant-te pel camí? Tens alguna anècdota que consideres rellevant?

La ciutat d’Uzhgorod tenia adés cent mil persones i d’unes setmanes ençà s'ha desplaçat molta gent fins a la zona. Són aquells que no volen deixar el país, però sí que volen anar fins aquest lloc, que està a dos quilòmetres de la frontera amb l'OTAN. És a dir, que si es descontrolara més la situació, podrien eixir d'allí relativament de pressa. El sentiment general és que guanyaran, no tenen cap dubte d'això. M'ha sorprés. Al principi de la guerra, des d'Espanya, jo veia moltes notícies sobre que els ucraïnesos estaven aconseguint moltes baixes contra els russos. Vaig pensar que en estar nosaltres en la zona de l'OTAN es tractava de propaganda d'aquest costat. No obstant això, ara crec que sí que és així. D'una banda, estan molt més motivats que els russos, malgrat que compten ja amb huit anys de guerra si tenim en compte el que esdevé al Donbass. La xarxa de voluntariat és extraordinària, la qual cosa fa que es descarregue a l’exèrcit de moltes tasques i que es puga concentrar en el front. A més, no els agrada que els donen ordres. Tenen a molta gent preparada que diuen estar esperant a quan arribe la guerrilla per a saber quan disparar. Diuen que els ucraïnesos tenen una mentalitat molt independent, per la qual cosa veig difícil una victòria fàcil de la invasió. Rússia pot augmentar l'escalada amb armament nuclear en el moment que considere. És un escenari on no sé què passaria. Ja va arribar a fer-ho els EUA amb Hiroshima i Nagasaki. Els estatunidencs ja es van emportar aquell trofeu per haver llançat bombesatòmiques en aquelles ciutats. Pel que fa a testimonis, cal recalcar que estan molt convençuts que guanyaran. Ells no ho han triat, simplement lluiten i punt.

Molts xiquets fa setmanes que viuen al metre de Kíiv. Creus que els més xicotets són conscients de la situació que estan patint?

En certa manera, et colpeja menys que quan ja tens de quinze a vint anys. A aquestes edats ja tens una noció de com va el món. Per la seua part, crec que els xiquets s'adapten molt bé, fins i tot a situacions tan complexes. Vaig llegir que quan veus als xiquets travessar la frontera, al voltant d’un cinquanta per cent no sap realment el que està passant. Els veus creuant ponts i de vegades les cares que mostren més el terror de tot el que estan vivint les trobes més sovint en les persones majors.