«Els cinquanta anys de Dharma no han sigut només fer música, sinó fer política a través de la música»

Joan Fortuny Músic i fundador de la Companyia Elèctrica Dharma

per Manuel Arenas

Societat

Joan Fortuny
Joan Fortuny

«Com que "soc músic i no em fique en política"? Al contrari: "Soc músic i em fique en política!"». Ho afirma Joan Fortuny (Barcelona, 1955), història viva de la música catalana i cara visible de la Companyia Elèctrica Dharma, grup de folk-rock català que aquest 2022, Any Dharma, celebra el seu 50é aniversari. En el context de la commemoració del mig segle de vida del grup, pel qual ha rebut recentment el Premi Enderrock a la Trajectòria, Fortuny fa balanç de la història –musical, però també política i social- de la Dharma, intensament marcada per la pèrdua dels seus germans Esteve i Josep, amb els quals va cofundar la banda. El 22 d'abril del 2023, el Palau Sant Jordi acollirà el gran concert de festa d'aniversari de la Companyia Elèctrica Dharma. «No serà un comiat, de cap de les maneres», adverteix Fortuny.

Quins moments destacats defineixen la història de la Companyia Elèctrica Dharma en aquests cinquanta anys de trajectòria?

El fet d'haver arribat als cinquanta anys ja és un fet important per a nosaltres. De moments boníssims, per exemple, em venen al cap les gires que hem fet pel món, com la «Rock in Rio», on vam coincidir amb artistes com Sting o REM a Rio de Janeiro. Ara bé, els moments dolents han sigut molt dolents. Parle de les morts dels meus germans Esteve i Josep, el 1986 i el 2013 respectivament, moments en què el grup es va arribar a separar i després vam tornar-hi. Tot i que ens vam plantejar la nostra continuïtat, sempre hem pensat que el millor homenatge que els podíem fer era mantenir la Dharma viva per continuar el llegat.

Com defineix l'aportació diferencial de la Dharma a la música i la cultura catalanes?

Des que vam començar, hem intentat buscar el nostre so. El primer disc que vam fer, Diumenge (1974), encara estava molt influenciat per grups d'aquella època com Weather Report, Herbie Hancock, Miles Davis o Paco de Lucía. Amb aquell disc vam acabar contents, però pensàvem que no ens diferenciava, no ens sentíem plenament satisfets. Va ser al segon disc, L'oucomballa (1976), on vam trobar realment el nostre so; allà vam fer una introspecció i vam veure que, més enllà de totes les influències que havíem tingut a l'adolescència, havíem d'anar a la nostra infantesa, a la música que sentíem quan érem petits: música de carrer, bandes de carrer, coples, sardanes... Música popular de casa.

Quin balanç en termes de llibertat d'expressió fan des del naixement del grup?

Quan vam començar com a Dharma, perquè abans ja havíem fet altres grups, encara hi havia Franco i estàvem a una dictadura. Als anys 74 i 75 nosaltres actuàvem per tot arreu i ho féiem sota vigilància. Quan vam fer el primer Canet Rock, on ja hi havia una joventut en contra del sistema, amb el sorgiment de tot el moviment hippie, nosaltres ja vivíem en comuna i ens sentíem bastant vigilats per part de la Policia i de l'Estat. En l'actualitat tornem a estar en aquell punt en què la gent té por de dir segons què. Només has de veure els casos del Pablo Hasél i quantitat d'artistes que, pel sol fet de dir el que pensen, estan a la presó. En comptes d'anar endavant, crec que estem anant enrere. La gent s'autocensura i això és el pitjor, el fet de l'autocensura per por. Nosaltres som un grup que no només hem volgut fer música, sinó que hem estat compromesos en quantitat de causes. Això que diuen de «ah, no, és que soc músic i no em fico en política»... Al contrari: «Soc músic i em fico en política».

Vol dir, doncs, que la Dharma ha fet política a través de la música.

Exacte! Sí, sí, sí! I volgudament, a més a més. Si tu tens una opinió de com va el món, doncs l'has de donar. Per exemple, al darrer disc hem fet una cançó sobre les pasteres, sobre la gent que ve i mor al mar. Sobre aquestes coses, nosaltres volem opinar.

El 2013 mor en Josep, germà seu i bateria del grup, i Dharma es desfà. De quina manera les pèrdues han marcat la identitat de Dharma aquests cinquanta anys?

L'han marcat molt, molt, i cap a malament. Després de la mort d'en Josep, vam dir: «Bé, tu, pleguem». Ja no ens veiem amb cor. I amb l'Esteve ens va passar igual: li vam fer un homenatge al Palau de la Música... I vam plegar. I la manera que vam tornar a decidir tornar als escenaris va ser quan van tornar els Canet Rock, el 2014, i se'ns va demanar que, com que havíem començat als festivals del 75, 76 i 77, volien agafar un grup representatiu d'aquell moment. Vam pensar que el Canet Rock era molt important per a en Josep, i vam dir: «Ostres, per què no fem una petita actuació, almenys?». A ell li hauria agradat molt, tornar als escenaris. Un cop fet el Canet Rock, vam veure que havia funcionat i que teníem penjada la gira dels quaranta anys amb en Josep, i vam dir: «Ostres, per què no fem la gira?». Teníem el cuc de l'escenari, i vam fer la gira dels quaranta anys al 2014-2015.

Com viuen aquesta gira d'aniversari dels cinquanta anys, que tindrà el seu plat fort al Palau Sant Jordi l'abril del 2023?

La celebració d'aquests cinquanta anys és el més important que tenim sobre la taula ara mateix. El 22 d'abril del 2023 farem un gran concert al Palau Sant Jordi, on hi haurà convidats que pujaran a l'escenari amb nosaltres per iniciar la gira dels cinquanta anys. Volem que aquell dia el Palau siga una festa de cultura popular: amb timbalers, grallers, bastoners, bestiaris de Festes Majors... Volem que tot això entre al Palau Sant Jordi, i que es quede petit per aquesta celebració dels cinquanta anys. Volem que allà quede reflectit tot el que nosaltres hem fet musicalment durant aquests cinquanta anys. Més enllà del concert, estem preparant també un documental de la nostra trajectòria, que no volem que siga només de la història de Dharma, sinó de la història política i social del país amb Dharma com a excusa. També estem preparant un llibre biogràfic coral on tres o quatre periodistes explicaran la història del grup.

Pot aquesta gira ser també un comiat de la Dharma?

No, no, no! En principi no hi ha cap intenció. Però també et dic que vivim molt el present. Des de la mort d'en Josep, pensem molt per què hem de fer plans. La intenció de plegar no hi és, però tampoc hem planificat què farem després de la gira, si disc nou o què. Però no, el Palau Sant Jordi no serà un comiat, de cap de les maneres.