Feminisme en vena

Contava Rebecca Whest que la gent només li deia feminista quan expressava sentiments que la diferenciaven d'un felpudo. Quina veritat tan gran i com m'identifique amb ella!

per Macu Gimeno Mengual

Societat

Feminisme en vena
Feminisme en vena

Sovint em pregunten des de quan sóc feminista. La meua resposta, poc original però certa, és que ho sóc des de quan ni tan sols tenia consciència de ser-ho. La següent pregunta, òbviament, és què és el Feminisme. I ací, segons qui la formule, la resposta canvia. Hi ha qui entén ràpidament el seu significat i qui porta anys mastegant la paraula i no acaba d'engolir-la. Llavors repeteix allò de ni masclisme, ni feminisme ... no sóc feminista, crec en la igualtat o allò altre de no parle de dones, parle de persones. Vas malament, li dic. Mentre continuem oprimides pel patriarcat, haurem de seguir parlant de dones. Nosaltres som el subjecte polític del feminisme. A més, si dius que creus en la igualtat de gènere, és que eres feminista.

Segons Victoria Sau el feminisme suposa la presa de consciència de les dones com a grup o col·lectiu humà, de l'opressió, dominació i explotació que han sigut i són objecte per part del col·lectiu d'homes en el si del patriarcat sota les seues diferents fases històriques de model de producció, la qual cosa les mou a l'acció per a l'alliberament del seu sexe amb totes les transformacions de la societat que aquella requerisca.

Llàstima que hi haja persones que -malgrat tenir una visió esbiaixada de les coses- es neguen a millorar-la. Afortunadament hi ha altres receptives. Quan algú vol entendre la realitat, quan obri la seua ment, es produeix un xicotet canvi que,  a poc a poc,  l'anirà fent una persona més crítica.

Nosaltres, les feministes, diem que una vegada t'has posat les ulleres violeta, ja no pots veure mai més la realitat sense elles.

Fa uns dies, després d'un Feminari que va recarregar les meues bateries, sopant a casa, el meu nét de set anys va completar la meua alegria en brindar pel feminisme. Em vaig emocionar com qualsevol iaia feminista pot fer-ho. Perquè sóc conscient que fa temps que ha entès què és i perquè és necessari el feminisme. Amb els meus néts parle de xiquetes i de xiquets, de dones i homes. En femení i masculí. Insistisc en la importància  de nomenar-les a elles, a nosaltres. Els explique històries i canvie contes per a fer-los igualitaris. Parlem de dones que escalen muntanyes i d'equips femenins de futbol que guanyen mundials i les victòries dels quals amb prou faenes es coneixen.

Vull creure que a poc a poc vaig deixant-los un pòsit feminista que competeix i fa equilibris amb el bombardeig masclista amb el qual es socialitzen. Hi ha contes igualitaris. Sí, clar. Els he d'encarregar a llibreries especialitzades o ajude a finançar-los en els projectes de crowdfundig. Però no els trobe quan vaig al quiosc o a la llibreria que tinc a mà. Només trobe protagonistes masculins, de models violents, d'herois impossibles.

No aconseguisc relaxar-me ni tan sols quan vaig al cinema, al teatre, a un concert... no puc llevar-me aquestes ulleres violeta i deixar passar que som invisibles o només apareixem com mares o objectes sexuals. I què dir de quan vaig a un museu. Llavors sempre se'm ve al cap allò de les Guerrilla Girls:

Tenen les dones que estar nues per a entrar en el Metropolitan Museum?  Ni en el Metropolitan, ni en la majoria dels museus del món trobarem amb prou faenes obra realitzada per dones.

Mire per on mire, m'és impossible obviar la discriminació històrica que patim les dones. La desigualtat, la pobresa, la violència masclista en totes les seues formes. Es pot obviar a les dones quan parlem de persones migrants? Puc deixar de costat la realitat de la violència sexual que pateixen les dones en els seus èxodes a la recerca d'oportunitats? M'oblide de les xifres de la bretxa salarial, la forma més visible de la discriminació laboral de gènere? Oblide les interminables hores que dediquen les dones a Àfrica a cercar aigua? Em pose una bena quan vaig a un centre comercial i en les proximitats veig dones i xiquetes prostituïdes? Ignore que som les dones, el cinquanta-u per cent de la població, les que continuem criant i cuidant quasi en exclusiva, les que mantenim el món? Oblide les dones que moren per avortaments clandestins? Les que gesten criatures en les granges ucraïneses per a satisfer els desitjos de qui té diners per a comprar-les? Deixe de costat les violacions de les temporeres de la maduixa?  La mutilació genital?  Les condicions de les treballadores del servei domèstic?

La llista és interminable. Però està clar que -encara que totes les dones estem discriminades- aquesta discriminació no ens afecta igual segons la posició social, l' origen, el color de la pell, la religió, l'orientació sexual i tantes coses més. Per aixó parlem d'interseccionalitats.  Per a Kimberlé Crenshaw el feminisme interseccional lluita pels drets de totes les dones, però sense oblidar que una dona blanca, cisheterosexual, amb poder econòmic i accés a l'educació reté privilegis per sobre les altres.

Si creus que l'arrel de la desigualtat social en totes les societats fins ara existents és el patriarcat opressor, la dominació de l'home sobre la dona, llavors -com jo- ets una feminista radical.