Cal un debat lingüístic, no una batalla absurda

És absolutament infame que els polítics valencians que no fan servir la llengua pròpia del nostre país ni tenen cap proposta per garantir-ne la supervivència, facen servir aquest tema amb la intenció d’aconseguir uns vots que acabaran garantint una acció de govern completament estèril en planificació lingüística

per Eduard Ferrando

Llengua

Cal un debat lingüístic, no una batalla absurda
Cal un debat lingüístic, no una batalla absurda

Al nostre País Valencià, quan s’albiren eleccions, el tema de la llengua tremola mentre navega recurrent entre els discursos dels qui el fan servir per aconseguir rèdit electoral. A aquesta eventual tendència, s’hi suma l’habitual inestabilitat que es produeix entre els qui es declaren ortodoxos i els defensors de fer dogma de la llengua del poble; i tot sense oblidar l’absurda voluntat de deslligar la natural i demostrada unitat de la llengua catalana i les seues maneres de parlar-la arreu del domini lingüístic d’aquesta.

Però anem per parts. En primer lloc, és absolutament infame que els polítics valencians que no fan servir la llengua pròpia del nostre país ni tenen cap proposta per garantir-ne la supervivència, facen servir aquest tema amb la intenció d’aconseguir uns vots que acabaran garantint una acció de govern completament estèril en planificació lingüística. De fet, és paradoxal que tota aquesta voràgine de discursos com a adalils de la llengua, es transforme després en una inacció política que el que fa és precisament desarticular el paisatge lingüístic necessari per a sensibilitzar un poble cada cop menys obert a la possibilitat que la llengua pròpia del territori desaparega i deixe un insalvable buit cultural. En segon lloc, l’etern debat entre l’ortodòxia i la idoneïtat de fer servir un lèxic en l'àmbit formal que reculla les formes populars o no. Un debat que té sentit entre aquells que tenen el bagatge necessari per a defensar una posició o una altra, però que de cap manera ha de transcendir en una lluita perquè, de fet, no ho és ni ho ha sigut mai, però malauradament el debat existent entre els lingüistes ha tingut ressò a través, sobretot, de la globalització espontània de la comunicació i de l’ús interessat i inoportú que molts han fet servir, cosa que ha esdevingut factor de descohesió entre els mateixos usuaris de la llengua. Finalment, la flagrant manca de rigor acadèmic dels qui neguen la unitat de la llengua, als quals, no cal ni dedicar una sola línia.

Tot plegat dibuixa un escenari molt complicat d’entendre. És cert que el debat és necessari per a bastir una efectiva política lingüística que vinga a garantir la supervivència de la llengua. Això sí, no ha de ser desplaçat de l’entorn ni el context on és realment necessari, perquè generar debat al voltant de la llengua al carrer, esdevé en la majoria dels casos un símptoma més d’inestabilitat. I a més, si no som capaços de deslligar la mediocritat política de la lingüística acadèmica, la situació actual generarà un vertader risc de desaparició, perquè el que cal és sensibilitzar a tothom que una llengua és un patrimoni vinculat a la comunitat que la parla, i que si s’arriba a perdre per inacció o per contraplanificació, estarem amputant cruelment un dels principals trets identitaris i cultural de tot un poble.