Ai, quina pena! Ai, quina pena! Aquest govern no se n'assabenta

per Marea Roja

Societat

La setmana de 16 al 22 de desembre va ser una setmana molt embolicada. Acompanyaments diversos, permanència en el Punt d'Informació, enganxada de cartells per a l'acció del dia 20 amb la performance inclosa, la qual es va representar sense assaig previ. Un dia abans vam tindre reunió amb la secretària autonòmica, que ens va informar que, per a agilitar la tramitació de la RVI, les tres revisions dels expedients s'anaven a reduir a una, però per a la nostra sorpresa la durien a terme els Serveis Socials, que tindrien la potestat de decidir si la persona cobrava o no. Davant aquella decisió de la Conselleria, l'acció que teníem programada per a l'endemà calia més que mai, una acció que havia de fixar la nostra postura, i així ho vam fer. L'acció va quedar gravada en un vídeo que publicarem en uns dies. Ara com ara, repliquem el vídeo de la companya Elvira i el text de l'acció. Una abraçada, la redacció.

«Després d'anys d'espoli i estafa, que no crisi, la situació en les nostres terres és desoladora. Un creixement exponencial de les desigualtats, un augment de la pobresa i una pèrdua de drets envaeixen els nostres pobles. Davant això, un govern que es diu progressista treu una llei que segons diuen vol arreglar les destrosses.

Però treu una llei burocratitzada i intervencionista que encara que pal·lia certes malalties no afronta la gravetat del problema. I així estem moltes persones, esperant aqueixes engrunes que no arriben, d'una banda pel boicot d'alguns ajuntaments que no volen que això funcione (destaquen en aquest aspecte els ajuntaments d'Alacant, Torrevella, Oriola i Monòver, però sabem que en són molts més i en la mesura que els descobrim els anirem denunciant) i, per una altra, per la mateixa perversió de la llei, que busca qualsevol escletxa per a negar l'ajuda o, en el millor dels casos per a retardar-la, perquè cal revisar i revisar i revisar... No siga que els pobres tinguem diners sota el matalàs.

Arriba el Nadal i moltes persones sol·licitants, que fa 12, 13, 14, 15 o 16 mesos que intenten aconseguir alguna cosa, esperen cobrar i acudeixen davant les autoritats en espera de resposta. Els Pare Noel de torn (és a dir, Ajuntament i Generalitat) amb certa displicència els entrega un paquet a cadascun.

“La paga, la paga”, pensen mentre l’obren amb certa ansietat, però, per a la seua decepció o confirmació d'aqueixa desconfiança que davant les injustícies nia en els cors, veuen que només hi ha un cristma acompanyat de Carbó.

La decepció es mostra en les seues cares, una decepció que es tradueix en incredulitat, que a uns els porta a la resignació i a uns altres al suïcidi.

Algunes persones que veuen la situació riuen perquè com menys pobres, millor, però unes altres s'indignen i corren a evitar que el suïcidi es complisca.

Arriben a temps, després de salvar-les i de conversar amb elles les convencen que eixa no és la solució, que el problema no s'arregla així i que cal ajuntar-se i lluitar per a forçar que els endarreriments s'acaben, perquè cap persona quede desemparada i per a això cal canviar la llei i exigir una llei justa, perquè diners hi ha però se’ls queden uns pocs que en els seus despatxos afirmen: “Arribar a rics ens va costar el vostre”.

Davant tanta injustícia i menyspreu, alguns pobres s'organitzen i comencen a manifestar-se.El govern progressista no entén la protesta i afirma: “Si hem creat la llei més avançada per acabar amb la pobresa, per què protesten?”. Ai, quina pena! Ai, quina pena! Aquest govern no se n'assabenta.

Perquè el govern no entén que per tal d’acabar amb la pobresa no cal donar ajudes condicionades, sinó repartir la riquesa, una riquesa creada per totes les persones, tinguen ocupació o no en tinguen.

Per a començar, caldria declarar una moratòria del pagament del deute perquè aquest pagament s’endú més del 25% del pressupost. Una vegada declarada la moratòria, caldria analitzar que part d'aquest deute s'ha de declarar il·legítima perquè va ser generada per l'espoli del qual parlàvem al principi.

La manifestació segueix i el govern els diu: “És que no podem fer res més”. Ai, quina pena! Ai, quina pena! Aquest govern no se n'assabenta

Quina pena d'un govern que afirma que no pot fer res més i que estudia la realitat des d'un despatx en una huitena planta. Ai, quina pena! Ai, quina pena! Aquest govern no se n'assabenta

La manifestació segueix i canvia de lema, perquè les persones que la formen apunten una solució:

Som persones,
no objectes d'un sol ús,
per això exigim
la Renda Bàsica de les Iguals.

https://lamareasevuelveroja.blogspot.com/2019/12/ay-que-pena-ay-que-pena-este-gobierno.html