Una arqueologia del vi a través de cinc objectes

per Jaime Vives-Ferrándiz Sánchez, Vicultura

Societat

Celler medieval rehabilitat al complex cultural Bombas Gens de València.
Celler medieval rehabilitat al complex cultural Bombas Gens de València. | Diari La Veu

Ens agrada dir que el vi forma part dels estils de vida mediterranis però convé saber que no ha sigut sempre així: la dieta mediterrània tal com la coneixem hui s’ha configurat amb el canviant pas del temps. És necessari escodrinyar les condicions en què s’han desenvolupat els fets per a, en aquest cas, considerar el vi com un problema històric. 

Repassaré la història del vi en terres valencianes durant l’Antiguitat a través de cinc objectes. La selecció és personal però significativa, perquè es tracta de coses vinculades a la seua producció, comercialització i consum. Reconec el valor dels objectes per a poder contar històries immerses en allò quotidià, algunes de transcendents, unes altres de mundanes, però totes són narratives de gent arrelada a la terra... i al mar.

Àmfora de l’Alt de Benimaquia, Dénia. Fa 2600 anys

Àmfora de l’Alt de Benimaquia, Dénia. Fa 2600 anys
Àmfora de l’Alt de Benimaquia (Dénia) dipositada al Museu de Prehistòria de València (foto: Arxiu del Museu de Prehistòria de València).

La paraula àmfora designa un gran contenidor ceràmic amb dues xicotetes anses destinat al transport marítim de productes, normalment derivats d’una explotació agrària especialitzada. Les primeres àmfores en terres valencianes són d’origen fenici i van contenir vi importat del sud de la península. Però aquesta àmfora de Dénia conta més coses. Procedeix d’un assentament al Montgó, on, allà pel segle VII a. de C., s’estava produint vi i s’envasava en àmfores destinades al comerç interregional via marítima.

Els alfarers locals es van inspirar en un model d’origen fenici molt en auge en aquells anys i altament funcional gràcies a la seua característica forma de sac i perquè era fàcilment manejable per una persona a causa de a la seua no excessiva capacitat, d’entre 30 i 50 litres. Es va imitar el model fenici d’àmfora perquè hi va haver influència de gent d’origen fenici en la transmissió tecnològica per al desenvolupament de la primera vinificació.

Llavor de raïm del Tossal de les Basses, Alacant. Fa 2400 anys

Llavor de raïm conservada del Tossal de les Basses (Alacant) (foto: Guillem Pérez Jordà).

És quasi una obvietat dir que la vinya és la protagonista principal de la història del vi. No obstant això, de vegades, és la gran oblidada. Per això he d’apel·lar a la història de les plantes. Aquesta llavor de raïm es va trobar en una zona artesanal portuària en el segle IV a. de C. Està perfectament conservada perquè es va mantenir durant més de dos mil·lennis dins d’un pou inundada en aigua, en condicions anaeròbiques. Les restes vegetals es conserven sols en situacions d’extrema aridesa, humitat o carbonització. El més habitual en els jaciments és trobar restes carbonitzades, bé per motius culinaris bé per motius accidentals. Però, excepcionalment, com en aquest cas, es troben restes en contexts humits que permeten conservar-les perfectament.

Paradoxalment, aquesta humil llavor és un testimoni indirecte del poder vinculat al vi. Des de la introducció del cultiu de la vinya, cap al segle VIII a. de C., les iniciatives agràries han depés de gent amb la capacitat de mobilitzar mans per a treballar i amb les perspectives d’obtenir beneficis rotunds en la seua comercialització. A més, entre ibers va existir una clara ideologia al voltant del valor del vi i del seu consum en els més importants esdeveniments, amb motiu de festivitats o en cerimònies funeràries.

Cup de la Illeta dels Banyets, el Campello. Fa 2300 anys

Vista general de les dues cubetes del cup de la Illeta dels Banyets (el Campello) (foto: Arxiu del Museu de Prehistòria de València).

Les instal·lacions per al premsatge del raïm atestades abans de l’època romana no són nombroses. Aquestes de la Illeta dels Banyets estan fetes amb pedres revestides d’una capa de morter de calç per a assegurar l’estanquitat necessària per a recollir el most. Aquest detall constructiu és molt revelador perquè és una solució també utilitzada en altres cups de púnics –poblacions d’origen semita–, com ara a Sardenya o a Cadis, a diferència de totes les conegudes al món ibèric local, on el revestiment és de fang.

Ací el raïm es carregava des del carrer per una finestreta. La xafada es realitzava en taulons sobre una cubeta que deixava caure el most, per un orifici, a una pileta inferior, des d’on es transferia a altres envasos.

Aquestes estructures es van construir en una xicoteta península oberta al mar, una zona portuària que contava, a més, amb espais de mercat, temples i magatzems. En terra ferma també hi va haver una zona terrissera per a produir contenidors ceràmics amb què envasar aquests productes i comercialitzar-los pel mar. De fet, en pocs llocs s’aprecia tan clarament la relació entre explotacions agràries i intercanvis mediterranis.

Aquest va ser un extraordinari port multicultural freqüentat per ibers, púnics i grecs durant més de dos segles, que van parlar el llenguatge comú del comerç.

Estàtua del déu Bacus, Aldaia. Fa 1800 anys

Rèplica de l’escultura coneguda com a Bacus d’Aldaia, exposada al Museu de Prehistòria de València. L’original està al Museu Arqueològic Nacional de Madrid (foto: Arxiu del Museu de Prehistòria de València).

Fa un segle, en la partida coneguda com l’Ereta dels Moros, a Aldaia, es va trobar una magnífica escultura de marbre blanc de Bacus, déu del vi per als romans. L’escultura té unes dimensions un poc més menudes que les naturals i mostra el déu vessant vi des d’una gerra, que sosté amb la mà dreta, a una pantera que està als seus peus. En la mà esquerra sosté un bastó o tirs.

Aquesta estàtua adornaria alguna estança d’una luxosa residència de camp dels segles II-III d. de C. els propietaris de la qual es mostrarien plenament integrats en el poder romà i podrien estar iniciats en la religió bàquica. En triar una escultura de Bacus, expressaven una ideologia de prosperitat al voltant del vi i del cultiu de la vinya. De fet, al voltant de les ciutats de Saguntum (Sagunt), Valentia (València), Edeta (Llíria) i Dianium (Dénia) hi va haver importants projectes agraris per a cultivar vinyes, fer vi i transportar-lo en àmfores locals cap a circuits internacionals. Aquestes iniciatives contribuirien a la riquesa dels seus propietaris que, potser, buscarien en Bacus la seua protecció.

Àmfora de Palestina, Punta de l’Illa (Cullera). Fa 1400 anys

Àmfora de la Punta de l’Illa (Cullera) (foto: Arxiu del Museu de Prehistòria de València).

En la imatge es reprodueix una xicoteta àmfora de Palestina del segle VI d. de C. L’àmfora és globular amb estries en tota la seua superfície exterior, realitzades amb el fang encara fresc, per a poder manipular-la millor durant el transport. Les clares diferències regionals en la manera de fer les àmfores permetien identificar l’origen i, de vegades, el contingut per la forma de l’envàs. Les xicotetes dimensions i la característica forma globular d’aquestes suggereixen el comerç de vins més distingits que altres.

Es va trobar a la Punta de l’Illa de Cullera. Allí va haver un monestir visigot del segle VI d. de C. dedicat al culte a Sant Vicent Màrtir. Es va ubicar sobre un antic illot enfront del mar i comptava amb construccions adjacents a manera de bateries de magatzems. En aquests espais es van trobar envasos de productes de diversos orígens i, entre ells, un bon número d’àmfores de vi procedents del Mediterrani oriental, concretament de Palestina. És interessant relacionar aquesta instal·lació monàstica amb una xarxa eclesiàstica més àmplia, el poder de la qual impulsaria la importació de vi de Terra Santa en la costa mediterrània peninsular. El valor d’aquest vi residiria no sols en el fet que era de qualitat, sinó en la seua forta dimensió simbòlica religiosa, encara que segurament el seu consum no es va limitar a les pràctiques rituals cristianes.

Article publicat en el número 1 de Vicultura. Estiu’19

Vols llegir més articles com aquest? Subscriu-te a Vicultura, la revista de vins i cultura valenciana en paper i trilingüe.

subscripcions@vicultura.com