Campo de Criptana

per Manel Rodríguez-Castelló

Societat

Campo de Criptana
Campo de Criptana

En el mateix escenari en què Cervantes fa lluitar Don Quixot amb els molins de vent transformats pels seus deliris en odiosos gegants en batalla desigual, ha tingut lloc fa uns dies l’enèsima mostra d’estupidesa (per dir-ho suau) col·lectiva, aquesta vegada en forma de trist carnaval. Allà es conserven encara dempeus alguns dels molins protagonistes de la novel·la, Burleta, Infanto i Sardinero, noms que ni fets a posta per a gegants de fantasia. Ja té mèrit superar cada any els rècords que emergeixen de les profunditats abissals de l’estimable pell de brau, però és difícil imaginar un «carnavalisme» més bèstia i horrorós que el que s’ha vist a la llegendària població de La Manxa gràcies a l’Asociación Cultural [sic] El Chaparral de Las Mesas (Conca).

A ritme de música disc, obri l’alegre comitiva un grup de dones (ací el realisme és molt més lleuger que en els personatges masculins) amb un simulacre del vestit a ratlles dels camps d’extermini per darrere i un cosset de cancan tacat de sang per davant ballant i movent amb gràcia la bandera israeliana. Hi segueix un grup d’oficials de les SS armats amb metralletes perfectament uniformats i una carrossa que imita un tren amb una queen nazi ben escotada dalt de tot, en pla estètica sado-maso, amb gorra de plat, flanquejada per dos gossos dobermans i dues xemeneies de forns crematoris. Això és el que mostra el vídeo que ha corregut com un llamp i on també es veu una segona carrossa tirada per una moto alemanya de l’època amb una gran gorra de plat i una Porta de Brandenburg de cartó pedra.

Vistes i llegides les coses de l’esperpèntic i intolerable espectacle, el debat que necessàriament hauria de provocar té poc a veure amb la llibertat d’expressió, que ens empara a tots, inclosos ignorants i fatxes. Si hem de creure algunes informacions, els protagonistes de Campo de Criptana volien homenatjar les víctimes de l’holocaust, però l’únic que han aconseguit així és fer-ne escarn, col·laborant si us plau per força amb la banalització del mal contra la qual ens va alertar Hanah Arendt tan lúcidament. Siga com vulga, si ignorància o mala llet, res no pot eximir-los de la vilesa. No hi havia entre el personal que hi va participar ningú amb dos dits de front que advertís de l’error –si d’error es tracta al capdavall? També això costa d’entendre si no és en un context on és normal el silenci còmplice, on la crítica i la dissidència envers formes i modes majoritàries (que solen ser les més simples i les més ximples) són vistes amb suspicàcia quan no perseguides; en un context com l’espanyol, construït sobre la despolitització, la desmemòria i la incultura. L’àmbit de les festes populars, inclosos espectacles esportius, és terreny especialment adobat per a manifestacions de burrera col·lectiva on sota la coartada de l’apoliticisme, el plaer desbocat i la llibertat es camina alegrement cap a l’abisme de la misèria moral més abjecta. Contra això poc poden fer les lleis i molt hauria de fer l’escola, els mitjans de comunicació, les càrregues de profunditat de la cultura, la formació en la consciència crítica del món, el desplegament dels valors de l’humanisme i els drets universals, el conreu de les formes radicals de la democràcia, la sociabilitat i la responsabilitat cívica.

A Campo de Criptana, entre enganyosos molins de vent, s’han desplegat tot d’una les misèries «culturals» d’aquests temps decadents en què continua triomfant el tot s’hi val, en què s’esbomben sense ordre ni concert tota mena d’opinions i expressions tòxiques en nom d’una llibertat falsejada que està corcant els fonaments mateixos de la llibertat. No és, insistim, un problema legal, almenys no només ni fonamentalment legal. La llibertat d’expressió no val res si no funcionen els mecanismes que l’autoregulen en base a valors humans i democràtics sòlids i comunament assumits. Però a Campo de Criptana encara són ben vius els fantasmes del passat, els braços dels quals giren i giren impedint tot avanç. De la cripta espanyola emergeixen de tant en tant els més ocults deliris, els més perillosos perquè solen passar desapercebuts. Al remat és bo veure’ls en moviment immòbil, agitats pel vent incansable de la ignorància, i saber que s’endinsen en arrel profunda i els hem de combatre com el que són i no com fantasies i simulacions de democràcia.