«Diuen que el de calciner no és un ofici que agrade.» Així comença una cançó de Pep Gimeno ‘Botifarra’ i Miquel Gil inclosa en un dels últims documentals del cineasta Toni Canet dedicat a la producció de la calç a la Vall d’Albaida. Sens dubte, el treball d’elaborar calç a partir de la crema de pedres calcàries requeria força física per a carregar els cudols i paciència per a esperar el punt exacte de cocció dels rocs, però, alhora, la tasca exigiauna bona dosi d’estima cap a l’ecosistema que envoltavaels forns, ja que, segons la quantitat de matèria primera de quèes disposava dins de les olles –el nom que rebia la construcció cilíndrica–, el calciner havia de vigilar la flama durant un interval que podia variar entre els dos i els tres dies, incloses les respectives nits. No cal dir que requeria viure al mig del bosc, al lloc on s’alçava el forn, que de vegades comptava amb una modesta caseta per a posar-se a esguard si calia.

La producció i ús de la calç es remunten a l’època de dominació romana. L’ofici de calciner s’estenia per la costa Mediterrània. El massís de les Gavarres, a Catalunya, va ser un dels punts més importants en l’elaboració d’aquest producte d’usos domèstics, com ara l’emblanquinament de les cases, però també sanitari, ja que s’emprava per a desinfectar líquids i plantacions. A més, també era utilitzat en la construcció com a cola per a lligar el morter. Actualment, l’ús de la calç ha reviscolat gràcies al fet que és un material preuat en la rehabilitació del patrimoni arquitectònic.

Però si les Gavarres va ser un punt neuràlgic en la producció de calç fins al primer terç del segle XX –al massís català es van localitzar uns 48 forns de calç–, a la Vall d’Albaida els forns van estar en ús fins als anys 80, i només a Llutxent i Fontanars dels Alforins es va calcular quasi un centenar d’aquestes rústiques fàbriques al mig de la natura.

Els forns de calç de Fontanars daten de mitjans del segle XIX i es troben pròxims a les zones d’on s’extreia la matèria primera: la llenya per a la cocció i la pedra calcària. Els forns aconseguien certa simbiosi amb el paisatgei en l’actualitat es poden visitar gràcies a cinc rutes que parteixen de la població de la Vall d’Albaida. Tenien una capacitat que oscil·lava entre les 30 i les 50 tones de pedra. Els calciners introduïen la llenya en la boca de l’olla –la meitat del pes de les roques– perquè cremara durant tres jornades a una temperatura constant de 1.500 graus.

Les cinc rutes que recorrem pel terme de la localitat conviden els visitants a anar rere les línies de calç tant a peu com en bicicleta i a compartir les flaires de la també denominada la Toscana valenciana per a acabar el camí amb la visita a alguns dels cellers centenaris. Així, des del carrer d’Alfons XIII, la ruta 1 (6,1 km) condueix el visitant fins al forn de San Enrique. La ruta 2 (6,2 km) parteix de l’avinguda del Comte de Salvatierra i permet visitar el forn del Pato i el de la Replana; mentre que amb la ruta 3 (7,8 km), que s’inicia al carrer de la Constitució, es poden descobrir els forns de calç del Mulero, el de cals Colaus, el de cals Colaus de baix, el de cals Carreters i el de l’altet de la Moneda. La ruta 4 (4,8 km) comença a l’encreuament del carrer d’Alfons XII amb el del País Valencià i, prenent el camí de Missa, s’arriba al forn del Balcó, al del Racó de Sanxo, al de la Séquia de ca Traver i al de l’Arenal de ca Traver. Per la seua banda, la ruta 5 (7,2 km) comença al final del carrer de Josep Renau i, seguint-la, s’arriba al forn de cals Pins, al del Pou del Capellà nord, al del Pou del Capellà est i al del Pou del Capellà sud. Aquesta última ruta conclou amb la descoberta de dos forns de calç més, el del cals Frares i el del cals Frares sud, i permet acabar la marxa al celler homònim, una finca que homenatja els jesuïtes que van ocupar el celler des del segle XVII fins al XVIII.