Les filles de Thomas More

per Sebastià Carratalà

Cultura

Les filles de Thomas More
Les filles de Thomas More

Al voltant del 1527, Hans Holbein va dur a terme l’esbós del retrat de la família del seu amic Thomas More a la sala principal de la residència del jurista, escriptor i polític a Chelsea. Una obra en què veiem, a l’esquerra, dempeus, Elisabeth, la segona filla, de 21 anys, amb un llibre sota el braç; al costat, Margaret, la filla adoptiva, de 22 anys, comentant algun aspecte d’un text amb l’avi, John More, assegut, al centre, igual que el cap de casa; al seu darrere, Anne Cresacre, de 15 anys, la futura nora; a l’altra banda del pare, John More, l’únic fill, de 19 anys, llegint; a tocar, Henry Patenson, el bufó; a la dreta, assegudes en uns tamborets baixos, Cecile, la filla més jove, de 20 anys, i Margaret, la filla gran, de 22 anys, amb sengles volums sobre la falda, i, a l’extrem, sota la finestra, Alice, la segona esposa, agenollada en un reclinatori i capficada en alguna lectura pietosa. Totes les dones hi apareixen amb un llibre, llevat de la promesa de l’hereu, de la qual no veiem les mans. El pintor, que coneixia bé la casa, no féu cap distinció en aquest sentit entre elles i l’únic fill.

En aquesta època, hi havia moltes veus que s’oposaven a l’educació femenina, perquè la consideraven impossible o inútil. Joan Lluís Vives, també bon amic de More, és un dels primers autors que trenquen els prejudicis existents quan, el 1523, a Institutio foeminae christianae (De la institució de les dones cristianes), defensa la instrucció de les fadrines joves, les casades i les vídues, ja que “la major part dels vicis de les dones d’aquest segle i dels anteriors té el seu origen en la falta de cultura”. Diu la historiadora Martine Sonnet que l’humanista valencià “era plenament conscient d’abordar alguna cosa encara sense tractar, però sobre la qual reflexionarien amb ell altres pensadors –i no els menors- lligats als dos moviments d’idees dominants aleshores: l’humanisme i la Reforma”. Aquesta obra de Vives en què proposava un programa d’estudis i consells per portar endavant la tasca va tindre quaranta edicions i es va traduir a l’anglès, l’holandès, el francès, l’alemany, l’espanyol i l’italià. Calia que les xiquetes aprengueren a llegir a fi que, lliures de la ignorància, tingueren accés a les obres més importants de la civilització: l’Evangeli, el Fets dels Apòstols, les epístoles del Nou Testament, els llibres històrics i morals de l’Antic Testament, i els textos dels Pares de l’Església i d’altres autors clàssics com ara Plató, Ciceró i Sèneca.

Erasme de Rotterdam compartia els punts de vista de Vives. El 1526, en una carta adreçada al reformador Guillaume Budé un poc abans de traure a la llum Christiani matrimonii institutio (La institució del matrimoni cristià), dedicada a Caterina d’Aragó, escriu: “No rebutge el consell dels pares que crien filles virtuoses mitjançant el treball manual. Tanmateix, no hi ha res que ocupe tant la ment de les noies com l’estudi. Aquesta és la ocupació que protegeix millor la ment del perillós oci. D’aquí sorgeixen els millors preceptes, d’una ment entrenada i desitjosa de virtut... No veig per quin motiu els marits temen que les seues esposes siguen menys obedients si estudien... En poques paraules, al meu parer, no hi ha res pitjor que la ignorància”. Evidentment, com assenyala Margaret L. King (Mujeres renacentistas. La búsqueda de un espacio, 1991), “Erasme no era un feminista […] No obstant això, reconeixia la capacitat de les dones d’aprendre les mateixes matèries que els nois i admirava profundament les estudioses del seu temps, en especial Margaret, filla del seu amic Thomas More, qui segurament va servir de model per a la dama educada que discuteix amb un abat i el refuta en un dels seus col·loquis”. Cal esmentar que, amb 19 anys, Margaret va traduir a l’anglès el comentari d’Erasme al Parenostre, demostrant un gran domini del llatí i una sensibilitat teològica sorprenent.

Apunta King que Thomas More potser fou la font d’inspiració més important de l’humanisme femení a Anglaterra. Va formar les seues filles en els estudis clàssics més elevats, que incloïen llengües, retòrica, filosofia i matemàtiques. “Tots són éssers humans la naturalesa racional dels quals els distingeix de les bèsties; tots estan igualment capacitats per a l’estudi, mitjançant el qual es cultiva la raó i són com la terra llaurada que germina quan se sembren les llavors dels bons preceptes”, afirma en una missiva al tutor de les joves. El resultat dels seus esforços va ser tan impressionant que molts dels contemporanis que en seguien l’exemple justificaven la seua empresa amb l’èxit que ell havia obtingut. Malgrat això –adverteix Pamela Joseph Benson, a Invention of the Renaissance Woman (1992)-, el primer propòsit de l’educació havia de ser perfeccionar la seua vida espiritual. Un perfeccionament que els oferia eines magnífiques per aconseguir una proximitat a Déu més gran i, alhora, per convertir-les en bones companyes per als marits. Tanmateix, hi ha que tindre en compte l’autonomia espiritual que els proporcionava en una societat que els coartava la llibertat d’acció.

 

[Article publicat a Diari La Veu el 31 de març del 2017.]

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací