L’eterna versió oficial, la maleïda versió oficial

per Manel Arcos

Cultura

L’eterna versió oficial, la maleïda versió oficial
L’eterna versió oficial, la maleïda versió oficial

Si no ho recorde malament, és a la primavera de 2004 quan comence a investigar el fenomen del bandolerisme valencià que es va manifestar al llarg del segle XIX. Ara s’han complit els setze anys, tot just els mateixos que he dedicat a conéixer a fons els periòdics d’aleshores, tant d’ací com d’allà. A usades que setze anys, si són ben aprofitats, donen per a molt i, si tens interés, brinden el suficient marge de maniobra per a recollir els fruits després de passar hores i hores consultant, llegint, observant, prenent nota i interpretant. Ho dic amb coneixement de causa i amb tota la sinceritat del món.

Una de les conclusions que he tret, gràcies al temps que he invertit en l’estudi del tema, és que la premsa de l’època, per regla general, funcionava com a altaveu del poder executiu. És clar que ambdues parts obtenien el corresponent benefici, tal com ocorre normalment en els sistemes basats en relacions de clientelisme. El govern, fos del color que fos, necessitava una premsa servil, fidel i controlable per als seus fins propagandístics. A canvi, els rotatius que es prestaven al joc rebien favors i protecció governativa. Val a dir que aquella va ser una pràctica endèmica durant tot el Vuit-cents, per més que es va accentuar notòriament a partir de 1875, any en què es va restaurar a Espanya la monarquia borbònica. Això es repetia, any rere any, manara el partit que manara. Tota informació que eixia de qualsevol òrgan o qualsevol institució de l’Estat era copiada al peu de la lletra, una i altra vegada, per les grans capçaleres de València, Madrid i Barcelona. Ningú o quasi ningú no s’atrevia a qüestionar-la. Parle, sens dubte, de la famosa «versió oficial», tan desitjada per la complaent «premsa ministerial». Hi havia, però, una minoria crítica, representada sempre per la «premsa d’oposició». Aquells diaris, quan ultrapassaven les anomenades «ratlles roges» establides per la Llei d’Impremta, eren suspesos temporalment pel governador civil de la província. Fins i tot, hi hagué qui va ser víctima de greus represàlies per denunciar públicament la conducta d’Isabel II. És el que li va succeir al professor Emilio Castelar y Ripoll, qui en 1865 va ser deposat de la seua càtedra a la Universitat Central de Madrid després de publicar l’article «El rasgo» en «La Democracia», periòdic madrileny que dirigia el mateix Castelar.

Reprenguem el fil i tornem al punt de partida. Quin paper va fer la premsa del moment quan es tractava de publicar la mort d’un roder? Senzillament, el de còmplice o col·laborador necessari. Vegem-ho tot seguit. Durant el regnat d’Isabel II, el Sexenni Revolucionari i els primers quatre anys de la Restauració, l’Estat combat la delinqüència a l’àmbit rural mitjançant campanyes brutals de repressió. Entre 1845 i 1879, almenys cinquanta-quatre valencians cauen abatuts quan són traslladats en cordes de presos. L’escenari sempre és el mateix: camins i determinats paratges. Són llocs idonis perquè la violència institucional puga ser exercida d’una manera desgavellada i despietada i, sobretot, perquè al capdavall no hi haurà testimonis oculars ni proves en contra. Concretament, els mètodes utilitzats per les forces i cossos d’ordre públic són dos: or­ganització d’emboscades, d’una banda; i aplicació de la llei de fugues o de la llei de custòdia, d’una altra. Uns mètodes que, tot i suposar un desaforament en tota regla, seran venuts, immaculadament maquillats, a través de l’arma manipuladora de la «versió oficial» i, posteriorment, seran difosos per mitjà del filtre instrumental de la premsa amiga, la ja esmentada «premsa ministerial». Com a exemple il·lustratiu i aclaridor, extrac un passatge de la pàgina 135 de la meua obra «Bandolers de llegenda en terres del Xúquer i el Túria» (Edicions del Sud, 2018). En ell, es narra el final «oficial» que van tindre el xivà Ricard Royo Bisbal, anomenat Pauet perquè era fill de Pau Royo, veterinari de Llombai, i el riba-roger Josep Cerezo Alcàsser, dit el Blauet:

 

[...] Pauet i el Blauet eren capturats a la capital del Principat «per una casualitat providencial, amb noms suposats i proveïts de la documentació necessària que du tota perso­na honrada». Com que el jutjat de Carlet els havia reclamats, els dos eren enviats cap allà a mitjan gener de 1879, però... segons les dades oficials proporcionades per l’autoritat, en arribar sobre les sis de la vesprada al barranc de l’Almaguer s’hi presentava a la vora dreta, a l’altura de la casa de la Xivana, un esbart de quatre a sis subjectes, cridant i disparant contra els guàrdies civils que custodiaven Pauet i el Blauet, «els quals van córrer cap al grup, per la qual cosa va ha­ver necessitat de contestar a l’agressió». La lluita durava un quart d’hora i, al capdavall, els dos presos eren abatuts. Quan perdien la vida, Pauet i el Blauet estaven processats pel Consell de Guerra Permanent de València, tribunal especial que entenia en les causes incoades als segrestadors, d’acord amb la Llei sobre Segrestos de 8 de gener de 1877, una norma que de bell antuvi només era d’apli­cació a les regions militars d’Andalusia i Granada, Ciudad Real i Toledo i que, a partir de novembre del mateix any, també va vigir al País Valencià.

 

Comparem, ara, aquest relat amb la versió que s’ha transmés oralment de generació en generació i que encara, hui en dia, es conserva. El 8 d’octubre de 2010, quan em trobava a Alfarb, poble de la Ribera Alta, amb motiu de la presentació del llibre El Tio Joan de la Marina, els alfarbins Miquel Sanz, més conegut com el Roig, i Paco Pardo m’explicaven el final que van patir Pauet i el Roig de Catarroja —en realitat, es referien al Blauet de Riba-roja—, versió que sempre s’ha contat a Alfarb i que podem llegir a continuació:

 

Pauet i el Blauet s’amagaven a cal Tio Forroll, qui vivia en la penúltima casa del Raval d’Alfarb. Els dos bandolers, encara que tenien molta confiança en el Tio Forroll, mai soltaven els mosquetons, ni fins i tot quan se n’anaven a dormir. Es veu que, després d’un temps, el Tio Forroll va pactar amb la Guàrdia Civil l’entrega dels dos roders, però primerament havia d’aconseguir que estigueren desarmats. Una nit, després de convéncer Pauet i el Blauet que es desferen de les armes abans de gitar-se i quan els dos estaven torrats com a soques, va donar la contrasenya corresponent i de seguida van aparéixer en l’habitatge quatre parelles de la benemèrita. Tot seguit, quan la Guàrdia Civil se’ls emportava detinguts pel riu (que està al final del Raval) cap a l’horta, el Blauet anava plorant i Pauet li va dir: «No sé perquè plores si ja saps què ens faran!». I tant que Pauet sabia quin destí els esperava. De fet, el cap dels guàrdies no tardava a deixar-los-ho caure sense embuts: «Bé, com ja sabeu on anem, voleu dir l’última voluntat?». Aleshores, Pauet va respondre: «Només li demane mitja hora per anar al poble i li done la meua paraula que torne», a la qual cosa el guàrdia li va contestar que ell no podia fer això. Pauet volia executar la venjança i liquidar el Tio Forroll per haver-lo delatat. Al cap d’un temps, el Tio Forroll va comprar moltes terres a Alfarb, potser amb els diners que s’havien deixat Pauet i el Blauet a sa casa.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací