Moltes vegades em pregunten si ja estic curada, si ja estat tot com abans i si ja no tinc por de tornar a caure. La resposta curta per a les preguntes és no, no i de vegades.

Al punt en què es troba la meua vida, pense que jo, com a cas particular, mai estaré curada del tot. Si és que és viable parlar de cura a un Estat on la preocupació per els pacients mentals o de Trastorns de la Conducta Alimentaria és més ben poca i els recursos són, sobretot a l’últim cas, inexistents. Diuen que som els grans oblidats de la Sanitat Pública. I si sols fora això...

Per a ser sincers, la por que sent no és per a la recaiguda. Més bé, és l’estigma social el que em provoca el terror a reconèixer que jo vaig voler ser (i de vegades encara vull ser-ho) com Ana i Mia i totes les malalties mentals que elles comporten.

La lluita contra els monstres no acaba quan et donen d’alta definitiva i et diuen amb un somriure: “Enhorabona, ho has aconseguit. Ets molt valenta”. En eixe moment, per a mi comença un compte enrere per a contestar a la pregunta de quan tornaré a caure, si passarà més temps que l’última vegada, o si, per fi, ja no estaré tan perduda quan torne a vindre el fantasma de la malaltia.

Ja sé detectar molts dels símptomes que preveuen a Ana, però sempre em sent tan perduda, tan incompresa i tan avergonyida, que sempre intente fer callar les veus que l’anorèxia m’envia. Irremeiablement, la depressió i l’ansietat sempre l’acompanyen.

No sé posar en paraules el que se sent quan s’aproxima la recaiguda. És una sensació que mai li desitge a ningú. La por, la culpa, els plors d’amagat. Sentir-te el pitjor ésser sobre la Terra. La imatge distorsionada de l’espill, que havies aconseguit mantenir ben lluny, comença a veure’s més nítida que mai. I en cada recaiguda és pitjor.

Moltes vegades, mon pare (que té el cel guanyat per estar sempre sofrint, inclòs més que jo, aquesta merda junt a mi) m’ha preguntat si en cada recaiguda sent el mateix que la primera vegada. La resposta sempre és la mateixa: NO. Cada recaiguda fa que em senta encara més perduda que en l’anterior, ja que, malgrat saber dintre meu tot el que va a passar, no puc entendre el per què tenint ja recursos per a reconèixer i poder posar-li remei, torne a caure.

És tant gran el sentiment de soledat, incomprensió, ràbia i impotència, que pràcticament em resulta impossible lluitar contra la malaltia fins que estic ben a dins.

Soledat per no poder expressar-me bé i no tenir algú adequat que m’ajude a eixir del meu propi aïllament. Incomprensió perquè tots entenen que un alcohol s’emborratxe però no que algú deixe de menjar “perquè vol” i no entén que és una malaltia com l’alcoholisme. Ràbia perquè no les malalties mentals no reben l’atenció que deurien i s’estigmatitzen als mitjans de comunicació. Impotència perquè per molt que lluite sent que mai eixiré guanyadora i ningú vol posar fi a aquests mals.

Moltes vegades, recorrent el camí obscur ple de pedres cap a la llum i la llibertat, mentre les racions de menjar són cada vegada més menudes, pense en agafar el camí fàcil i curt i acabar per sempre aquest malson. Després pense que la meua experiència pot ajudar o servir per a què comencen a canviar les coses i comencen a tractar aquesta malaltia amb l’atenció que es mereix.

És aleshores, quan agafe més forces per seguir endavant i eixir-me’n victoriosa, per un temps que cada vegada és més llarg.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací