Max Aub
Jo vaig descobrir Max Aub en 1993. Va ser cosa del professor Joan Oleza, que en aquell moment estava dedicat a reivindicar la seua figura, a donar a conéixer la seua obra als universitaris i universitàries, i a que se li fera justícia en la seua ciutat, en la que va decidir que era la seua ciutat, perquè un és d'on estudia el batxiller, va dir, i ell, que va viure en tantes, el va estudiar a l'Institut Lluís Vives.
Aquell descobriment em va somoure profundament. Vaig llegir un llibre rere altre, i vaig ser familiar amb els seus jocs de paraules, amb el seu barroquisme, amb la seua passió, amb els discursos conceptuosos dels seus personatges. I vaig fer la guerra amb Vicente Dalmases i amb Asunción Melià, i amb tants i tants personatges històrics i ficcionals com poblen les seues novel·les, contes i obres de teatre. Davant els meus ulls ansiosos cobrava vida el món d'abans de la desfeta, el que va poder ser, i va arribar a ser breument i després acabà a l'exili i a les cunetes. I ho feia a més des de València, contat per un valencià.
I com passa amb els escriptors que ens fascinen i ens apassionen vaig tenir la sensació que em parlava a mi. En la densitat i profunditat de les meues conviccions republicanes crec que van ser molt importants aquelles lectures, i també en la meua aferrissada defensa del que va suposar la Segona República, la meua voluntat de no caure mai en paranys d'equidistàncies ni tebieses, de, per exemple, desterrar per a sempre ja del meu llenguatge allò de bàndol nacional i parlar de rebels, de facciosos, de feixistes, del que eren, perquè els llocs comuns mai són innocents ni neutrals i el nom és la perspectiva.
Des d'aleshores és extranya la meua classe en la qual no incorpore una obra seua. Ho poden confirmar aquest curs els estudiants de la Universitat dels Majors de Gandia que han llegit amb mi Campo de los almendros. O els de Textos teatrals Contemporanis del Grau en Estudis Hispànics que any rere any coneixen Emma i totes les coses que li havien passat De algún tiempo a esta parte.
A més, un dels llibres que més m'han impressionat i que per tant més han contribuit a que hui siga el qui soc, és La gallina ciega. Diario español. Després l'he recomanat una i altra vegada. Crec que la seua lectura em va obrir els ulls sobre la ciutat a la qual vaig nàixer dos anys després de la seua desencisada visita i crec que amb la mirada penetrant d'aquell vell republicà que venia per comprovar el que havien fet els feixistes amb el seu país vaig deixar enrere la meua innocència sobre l'exemplar Transició, sobre la societat que la va acometre, sobre la pervivència del franquisme en tantes coses, sobre les continuitats que transicionaren suaument.
M'agradava pensar que les queixes i l'amargor de Max Aub sobre l'absència de lectors de les seues obres a Espanya i a València quedaven desmentides en part per la meua lectura i per la d'altres companys i companyes de generació. I m'haguera agradat tant poder dir-li que no, don Max, que s'havia enganyat, que s'havia passat de pesimista, perquè sí hi ha gent que el llig i rep el missatge i jo, que tenia un any quan va morir, el llig, i sé perfectament per quin carrer anava Vicente Dalmases per trobar Asunción.
Per això em va emocionar molt conéixer anys després la seua néta Teresa. I encara més quan, amb motiu d'un article que vaig publicar sobre la representació de la ciutat de València en l'obra de Max Aub, un dia em va arribar un email signat per Elena Aub Barjau. No oblidaré mai l'emoció en veure el seu nom a la safata d'entrada. A Max no vaig arribar a temps de dir-li com d'important era per a mí la seua obra, però la seua filla sí ho va arribar a saber.
Esta setmana hem rebut la notícia de la mort d'Elena. I m'ha fet molta pena. I he sentit que havia d'escriure aquestes línies en el seu homenatge. I, una vegada més, en el de son pare, el llegat del qual amb tanta dignitat i constància va saber sostindre.
Ara cal continuar llegint Max Aub i ensenyant als valencians i les valencianes del segle XXI com va veure el món, i la vida, i la societat, i la nostra ciutat. Com va escriure tot això. Com ho va somniar la seua generació. Perquè el futur ha d'estar edificat sobre la memòria, i no pot haver democràcia plena en aquest país si no enllaça amb la seua vertadera memòria democràtica.
Visca la República.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!