«La llibertat, Sancho, és un dels més preciosos dons que als homes van donar els cels», li diu El Quixot a Sancho. I raó tenia. Però la llibertat que tanca aquesta frase descontextualitzada, com una cosa abstracta, necessita concretar-se per a saber de l'ús que d'ella es fa. Tal qüestió és fonamental en la nostra societat, ja que al·legant a ella es materialitzen comportaments, actituds i opinions en pro de la llibertat individual, d'expressió, consciència o pensament, entre altres.

Som lliures o no som lliures? Nombrosos autors s'han posicionat en un d'aquests paradigmes. Sartre, per exemple, ens dirà que sí que ho som, encara que la pràctica de la llibertat implica assumir decisions i això és responsabilitat pròpia. Engels i Husserl, en canvi, diran que no som lliures, si no producte de condicionants i determinismes. Ens situem on vulguem, sí que el concepte de llibertat com la capacitat i el poder d'obrar, comportar-se, triar i prendre les pròpies decisions segons la pròpia voluntat, és comuna entre totes dues posicions.

La llibertat, d'aquesta manera, ha sigut estendard de nombroses lluites socials al llarg de la història en la consecució de drets, en el rerefons dels quals residia la negació o limitació del propi concepte i, això, creguem que som un producte de determinats condicionants o que la llibertat resideix en les pròpies decisions.

Actualment existeix una mirada extensament comuna de la llibertat des d'una vessant individualista (i també d'aquest individualisme que és summament egoista). Es pensa en ella com allò del que disposem i/o tenim o, en defecte d'això, si ens falta, perquè ens l'han robada, usurpada o limitada. I és per això que la concebem com un dret individual. Però no, la llibertat no és un dret individual en si mateix.

La llibertat l'exercim i practiquem individualment, però com a éssers socials i relacionals que som, la llibertat és un dret en un context relacional que es fon i nodreix en les relacions i interaccions humanes. És a dir, qualsevol ésser humà ha de sentir-se lliure en el si d'una interacció i relació (que és al mateix temps des d'on emanarà l'exercici de la llibertat), però per a això ha de tindre en compte als «altres» amb els quals es relaciona. És el que Stuart Mill va denominar «principi d'indemnitat», és a dir, el fet pel qual tota persona hauria de ser lliure de realitzar els comportaments que desitge mentre no danye a tercers. És per això que la llibertat són les accions de responsabilitat nodrides de l'empatia i assertivitat necessàries que s'haurien de desprendre cap als altres amb els quals s’està en relació.

La pràctica de la llibertat, d'aquesta manera, ha d'enquadrar-se en els principis de l'empatia i assertivitat social i relacional i, considerar als «altres» com a subjectes plens d'enunciació. Així es tiny d'emocionalitat en «recollir» l'altre, acceptar-lo, considerar-lo i valorar-lo des dels seus propis sentiments i emocions. Però d'igual manera la pràctica de la llibertat no es pot desprendre de la raó, ja que es desenvolupa en i des de la convivència que es desprén de les relacions i interaccions humanes i pot necessitar (directa o indirectament, conscient o inconscientment) de reflexió i anàlisi en poder-se trobar amb desavinences, incompatibilitats, tensions o conflictes. La raó ens ajudarà a enquadrar-la en el marc de les relacions i interaccions humanes.

És llavors que la pràctica de la llibertat ha d'observar els perjudicis i danys que pot causar en l'«altre» i, davant el xoc o disputa amb els propis, saber valorar les intensitats, nivells i gradacions de les seqüeles i conseqüències que amb els seus actes podrà causar. És per això i atés que la pràctica de la llibertat és un acte amb implicacions relacionals i socials que pot afectar els «altres» i a la societat que, necessite a vegades de regulacions, no per a regular-la a ella, si no per a regular la convivència que d'ella es deriva.

Açò fa que, en moltes ocasions, en lloc de parlar de restriccions a la llibertat individual, hauríem de parlar de restriccions dins la llibertat relacional. Però sabent al mateix temps, si eixes restriccions formen part del xoc i tensions entre diferents maneres de concebre la individualització de les pràctiques de la llibertat que necessiten d'una regulació en pro de la convivència que no genere danys i perjudicis de gran importància i intensitat en l'«altre/s».

La regulació, per això, hauria de fer prevaldre disminuir els danys atés que, des d'aquest paradigma, la convivència augmentarà en benestar (encara que no siga exactament el desitjat per totes dues parts) i tindrà en compte a aquells potencialment més vulnerables dins d'una relació. Un aspecte que ens parla d'una dels senyals d'identitat de les persones: la humanitat.

Pot ser que, a vegades, els límits que percebem a la nostra llibertat siguen més els límits que tenim en la nostra manera d'analitzar i percebre el món i al/els «altre/s» amb els quals ens relacionem. Ara, que tant es parla de llibertat, hauríem de reflexionar més sobre tot açò.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací