La crida de Taula «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes»

per Josep Daniel Climent

Llengua

La crida de Taula «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes»
La crida de Taula «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes»

La crida de Taula

L'any 1930 és especialment significatiu per l’elevat nombre d’iniciatives en favor del valencià dutes a terme per diverses persones, institucions i publicacions. La finalització de la dictadura de Primo de Rivera i les expectatives de canvi polític al País Valencià i a tot Espanya van suposar el naixement d’unes noves esperances col·lectives en favor per la recuperació de l’autogovern a través de la consecució d’un estatut d’autonomia, on la recuperació de l’oficialitat del valencià constituïa una de les prioritats. Calia, per tant, aconseguir una codificació del valencià el més ràpid possible, perquè també s’havia d’assolir la seua introducció a l’escola.

És en aquest context polític i social que el juliol de 1930 la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta, publicà l’editorial titulat «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes», que podem considerar com l’iniciador de l’etapa final del procés de codificació idiomàtica.

Es tractava d’una iniciativa que pretenia «l’establiment d’unes normes fixes que deixen fora del gust o del caprici personal les formes gràfiques del valencià […] i que donen la sensació al lector de què el valencià és una llengua ordenada, coherent i apta». En aquest sentit constataven l’existència de dos problemes. El primer un «estat caòtic del valencià» perquè cada escriptor utilitzava un model ortogràfic particular, que provocava la pèrdua dels potencials lectors. I el segon, la inexistència «de gramàtics d’autoritat reconeguda», així com d’institucions, caldria afegir, que provocaven la impossibilitat d’abordar «la reglamentació ortogràfica del valencià».

Per tot açò, primerament es preguntaven «¿Com podria arribar-se a una unificació ortogràfica?», i a continuació presentaven la seua proposta: «Per a arribar a la unificació ortogràfica no veiem més que un camí. No és el de les autoritats, que ja està vist que ningú reconeix, ni el de la imposició, sinó el de l’acord». És a dir, calia arribar a un gran pacte entre els escriptors per codificar el valencià, i a poc a poc consolidar un sistema ortogràfic unitari per al valencià. Ara bé, com que no hi havia entitats culturals ni institucions oficials amb la suficient autoritat en el camp de la llengua per a impulsar la proposta, des de la revista es proposa que «la idea deu realitzar-se a través de les publicacions valencianes», és a dir, a través de les revistes en valencià del moment i de les persones que hi col·laboraven, com ara Butlletí de la Societat Castellonenca, Cultura Valenciana, L’Estel, Acció Valenciana i Taula de Lletres Valencianes.

Concretament, cada publicació havia d’elegir un representant i entre tots havien de dur a terme la «feina de redactar les normes ortogràfiques que haurien d’adoptar aquelles publicacions i tots els escriptors valencians que vullguen contribuir a la prosperitat de la nostra llengua i de les nostres lletres».

I l’editorial acabava demanant a les publicacions al·ludides «la seua resposta, pública o privada, per formalitzar la convocatòria i mampendre l’obra». «L’ocasió és oportuna», afirmaven.

La proposta de Taula va tenir una resposta immediata, i van ser diverses les publicacions i els autors que es van mostrar d’acord amb la iniciativa i van manifestar de seguida la seua voluntat de col·laborar-hi.

Les respostes a la crida de Taula de Lletres Valencianes

Una de les reaccions més primerenques fou la de la revista Acció Valenciana, que al número 8, del 30 d’agost de 1930, publicà una breu però significativa nota on mostrava la seua adhesió a l’esmentada iniciativa, i afirmaven que «ens pareix de tot punt encertada l’idea i de tot cor ens adherim». A més a més, al llarg de 1930 trobarem diversos articles relacionats directament amb qüestions lingüístiques i ortogràfiques.

Destaquem el d’Artur Perucho, «La llengua literària i la vulgar», al número 16, on fixarà la seua posició sobre el tema. Perucho considera imprescindible l’existència d’unes normes ortogràfiques per tal d’acabar amb la presència tant d’arcaismes com de castellanismes i formes vulgars en els escrits valencians. També opina que a l’hora d’adoptar una ortografia valenciana, aquesta no ha d’«adaptar massa la grafia a la fonètica de la capital», ja que és a València on trobem una pronunciació més defectuosa i dialectal.

El setmanari valencianista republicà Avant també va mostrar la seua adhesió a la proposta de Taula. Al primer número trobem un l’article sense signar, «Per unes normes ortogràfiques», elaborat segurament per Adolf Pizcueta, on no solament es mostra l’adhesió «incondicional» del setmanari a la crida de Taula, sinó que, a més, la matisa i la complementa, en el sentit d’aclarir que no es tractava d’elaborar una normativa ortogràfica definitiva sinó d’«establir unes normes elementals», i, en aquesta tasca, «potser hi haja que tindre un poc de flexibilitat en el criteri científic», és a dir, s’haurien d’acceptar algunes solucions dialectals pròpies dels valencians.

Una altra de les publicacions que col·laborà en la creació d’un ambient favorable per a la llengua dels valencians i a l’acord de Castelló va ser el Diario de Valencia, que va publicar un clar pronunciament a favor de tot el procés d’unificació ortogràfica signat per Josep Cervera Aviñó, destacat dirigent de l’Agrupació Valencianista de la Dreta. Així, en l’article «Normes ortogràfiques», proposava un gran pacte que aglutinara les diverses tendències existents entre els escriptors valencians, i per això es mostrarà partidari tant de les Normes de l’Institut com també d’integrar la tasca duta a terme per Lluís Fullana. Certament, en un procés d’aquesta transcendència, excloure un sector dels valencianistes hauria suposat la invalidació de la iniciativa.

Per la seua part, la Societat Castellonenca de Cultura també va respondre a la iniciativa de Taula, i va publicar, el setembre de 1930, l’article «Per a la reglamentació ortogràfica», signat pel seu director, Salvador Guinot, qui tindrà un paper fonamental en tot el procés, en el qual fixava la posició oficial de la Societat que «en allò que pertany a la ortografia de la nostra llengua és ben clar i conegut». Així, cal destacar la ferma defensa de la unitat de la llengua catalana i l’acceptació tàcita de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans, si bé demana un major respecte per les particularitats valencianes. «Creiem que res més pràctic i beneficiós pot ésser que acceptar les «Normes» de l’Institut, procurant que eixa benemèrita institució òbriga més la mà, adopte un criteri manco estret, més ample i comprensiu», afirmava Guinot.

Un mes després de publicada la crida «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes», Taula de Lletres Valencianes (agost de 1930, núm. 35, p. 2) va fer una mena de balanç sobre les adhesions rebudes, en què es congratulava de l’èxit de la convocatòria feta uns mesos abans, i al mateix temps, encoratjava tothom per tal d’arribar al desitjat acord. Així, per una part, constatava que «únicament un acord —com hem proposat— de les publicacions valencianes, acabarà amb l’anarquia ortogràfica del valencià» i que «la nostra iniciativa ha vingut en un moment oportú. Algun temps abans no hauria sigut viable per la falta de publicacions que pogueren realitzar-la», i altra sostenia que «afortunadament aquest acord existeix ja en la part essencial i una volta s’extenga fins a tots els detalls, podrem dir que el valencià, com totes les llengües cultes i treballades, no té més que una ortografia». I finalment la revista confirmava que «hem rebut de part d’escriptors i de publicacions valencianes la conformitat i l’adhesió al nostre punt de vista», per la qual cosa només calia «portar a cap la convocatòria, reunir-se, exposar opinions, redactar les normes i fer-les públiques».

Tot i que l’acord semblava pràcticament enllestit, des de Taula de Lletres Valencianes van haver de donar explicacions sobre el perquè no s’havia convocat encara la reunió en el mes d’octubre. A través de l’article «Per la unificació ortogràfica. La nostra convocatòria» afirmaven que «estem ara a punt de realisar allò que havíem pensat. És a dir, de celebrar la reunió», perquè, segons asseguraven, «tot el món ens ha fet l’honor de recollir la nostra crida i ha promés la seua ajuda». I encara més, afegien que «hem deixat passar una mica de temps per a que la iniciativa fóra ben meditada i inclús debatida públicament, com ha succeït».

Però, a pesar de l’ambient favorable i les respostes positives d’algunes de les publicacions més importants del moment, les posicions exposades de defensa de la normativa fabriana, per una part, i la indiferència amb què fou acollida la proposta per institucions com Lo Rat Penat, per l’altra, ajornaren indefinidament la iniciativa, i, fins i tot, els promotors decidiren esperar per a aconseguir un acord amb el consens més gran possible.

De fet, haurem d’esperar al 21 de desembre del 1932 perquè s’aproven les Normes de Castelló.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací