País de Paraules. Hui: 'sitiet'

per Eduard Ferrando, País de Paraules

Llengua

País de Paraules. Hui: 'sitiet'
País de Paraules. Hui: 'sitiet'

Ara que l’oratge ens complau i ens convida a ocupar porxades, terrasses o qualsevol lloc on poder compartir una excel·lent obra culinària com és la nostra paella, amb totes les variants, i gaudir d’aquella simfonia amb què l’arròs ompli en la justa mesura el caldero (hi ha qui en diu simplement paella o paelló) on reposarà la menja fins que la devorem, entrem de ple en part del camp lèxic que acompanya aquestes, deixeu-m’ho dir, harmòniques cerimònies on tot esdevé miraculosament ordenat. Sí, ja ho sé, paella en mengem durant tot l’any, i combois en fem a manta, però vaja, m’hi volia aprofitar de la conjuntura. Per cert, dels milanta tipus de paella que es fan al País Valencià, algú n’hauria de parlar, convidats esteu...

Bé, entre tot l’attrezzo que s’inclou perquè el ritual hi tinga l’èxit desitjat, ens quedem amb un actor que presidirà el centre de l’escenari fins que, orgullosa, arribe la paella, encara inquieta per l’allau de comentaris que s’han vessat sobre la forma en què s’ha cuinat. La paella jaurà durant una bona estona sobre un «utensili d’espart, de metall o d’un altre material sobre el qual es posen les cassoles, les olles o altres atifells que es porten a taula, per a evitar que embruten o cremen les tovalles», tal com defineix el DNV el nostre sitiet de hui. Un mot, com constata el DCVB, gairebé exclusiu del País Valencià, on n’hem documentat l’ús sobretot a la zona de la Ribera del Xúquer, la Costera i l’Horta Sud; i dit setiet a zones com ara la Vall d’Albaida o el Comtat. Al nord del país, a comarques com el Baix Maestrat, l’Alt Maestrat o la Plana Baixa en diuen llassa, i a Catalunya, en canvi, estalvis.

En el llibre Paraules en xarxa, a més del sentit ja exposat, hi ha també la definició com a «utensili per a col·locar-hi gots o botelles damunt i no embrutar la taula o les tovalles» i ho plasma mitjançant l’exemple següent: «Si u gasta tapet d’hule, que ara s’estila altra volta, ja no calen ni sitiets ni llasses per als gots», a més, afig a les subentrades una altra proposta, maruanet, que en el llibre Coses típiques de la Marina, la meua comarca, l’autor Francesc Martínez aclareix que, a diferència del sitiet, fet «d’espart gros i redó», el maruanet «és de llata». Encara una altra manera d’anomenar-lo que ja trobareu, podeu estar segurs, en la propera edició ampliada de Paraules en xarxa. Malauradament, no en sabria ubicar l’ús: capçana (actualment ja recollida), maruà, tenidor i descansador.

Sitiet és el diminutiu del mot siti, que en la tercera accepció el DNV defineix com a «lloc on pot col·locar-se algú o alguna cosa». Sobre l’etimologia, el DCVB ens revela que prové del diminutiu de la veu llatina siti, i ja en documentem l’ús en el segle xix, com proposa el professor Joaquim Martí Mestre en l’obra Diccionari de Josep Bernat i Baldoví, 1809-1884, en el seu context històric, en la qual es pot trobar el nostre mot de hui: «usava sitiet aplicat al lloc de la cuina “per deixar la cassola al tràurer-la del foch; consistix este en un rollo fet de corda d’espart grossa y redona».

Un dels nostres grans mestres també la va fer servir a la seua obra. Així, el gran Enric Valor l’anomena en una de les rondalles, no sabria dir però en quina: «Totes aquelles bastes minyones semblaven setiets, de lletges i renegrides», una metàfora potser desafortunada però que sabrem perdonar al mestre de Castalla.

De la paraula de hui en destaque potser l’aparença com a castellanisme i el fet que molts potser pensen que ho és. Si ho fóra, si el mot provinguera finalment del sitio castellà, tampoc ens hauríem de tornar bojos, perquè no és cap problema. De fet, eixe és el gran préstec que es fan les llengües en contacte, una col·laboració meravellosa entre ambdues que s’ajuden mútuament a enriquir el seu ampli vocabulari. No ho és, però, i s’entén la preocupació pels castellanismes perquè ara per ara és una llengua invasora més que en contacte i cal anar molt en compte amb els «préstecs» que ens puga introduir el castellà, ja que acostuma a fer fora de la comunicació un mot genuí del valencià. Noteu, si no, com acostumem a anomenar l’objecte de què parlem hui: posagots?, salvamantels?...

Amb tot, ara és el moment de gaudir del ritual que suposa fer una paella amb tots els ingredients fonamentals perquè siga tot un èxit: bones viandes, bona companyia, un petricó de bon humor, un bon porró que estiga sempre ple i un sitiet elaborat a mà per algun dels pocs artesans que queden per les nostres contrades i, és clar, acabar amb un bon sopar improvisat, perquè al País Valencià anar de paella inclou també en el menú una vesprada llarga i, qui sap si, per als més valents, una vetlada llarga.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací