Cap persona hauria de reivindicar el dret a l'existència pròpia, el dret a la vida pròpia.

El moviment Black Lives Matter (les vides negres importen) va començar el 2013 als Estats Units després de l’absolució de l’assassí d’un adolescent afroamericà. La seua història ha continuat manifestant-se després de les morts (o assassinats) de diferents afroamericans a mans de policies fins a arribar a la més recent, la de George Floyd, que ha fet que l'etiqueta amb què es va iniciar fera un salt qualitatiu internacional.

L’eslògan utilitzat, en canvi, no posa de manifest de forma directa i clara la raó per la qual reivindica que les vides negres importen. I tot i que sens dubte parlar de la importància de la vida ens remet a pensar en el poc valor que determinades persones li donen fins a poder-la arravatar, no ens diu que el que hi ha al darrere, que l’arrel de tot, és el racisme social estructural. El mateix que va fer que a les platges de Ceuta, el 2014, 15 immigrants moriren (i que es coneix pel cas Tarajal) o que està en la base de l’explotació laboral i sexual de les treballadores marroquines que recol·lecten la fresa als camps de Huelva i, que sumen al racisme, el masclisme i el capitalisme neoliberal més salvatges.

A vegades cal fer memòria i pensar en el llarg recorregut històric d’algunes accions. Els abusos policials i socials que la comunitat afroamericana està denunciant tenen unes arrels, encara que llunyanes, en l’esclavitud i colonialisme i, que tot i el pas del temps, continuen encara que les seues pràctiques siguen diferents.

Ara que hem començat el mes de juny, un mes que durant anys ha estat ple de reivindicacions LGTBIQ+ i que culmina amb les manifestacions en memòria dels fets ocorreguts els 28 de juny del 1969 al Stonewall Inn, hem de saber que venim d’una història de ràbia desbordada. Què podria haver portat sinó a les manifestacions, protestes i aldarulls posteriors que es van donar aquell 28 de juny?

La ràbia s’activa o es pot activar com a canalitzador d’emocions i sentiments com el dolor, el rebuig, l’exclusió, les humiliacions, la impotència, els abusos i/o agressions. Conceptes tots que formen part de la nostra història i de la realitat biogràfica de moltes persones LGTBI. No cal anar a l’Edat Mitjana a veure els aparells de tortura que utilitzava la inquisició per als gais, o aprofundir en el concepte de maricón i marica ja recollits com a insult al segle XVI, i que a altres països tenen connotacions de tortura i mort, com el seu equivalent en anglés faggot, (llenya) -en referència a les fogueres inquisitorials- o, en l’italià finocchio (fenoll) -en referència a les fulles de fenolls que cobrien els gais a les fogueres perquè durara més temps el foc i el dolor i, al mateix temps, no es notara tant l’olor que desprenien els cossos en ser cremats-. No, no cal anar tan lluny. Només cal mirar el present en què una dona trans va ser humiliada i insultada per la policia a Benidorm el primer de maig; en què dos homes gais han estat atacats per altres dos a Lleida el primer diumenge de juny; en què hi ha xiquets que es pregunten si seran estimats per la seua família per portar sabates de taló quan siguen grans; on hi ha bebés intersexuals intervinguts pels seus genitals no-estàndards i alguns també humiliats d’adults pels seus genitals; en què dones lesbianes són violades com a represàlia per la seua orientació sexual; on hi ha gent que ha de fugir dels seus països per què la seua vida corre perill i en els millors dels casos poden aconseguir l’estatus de refugiats LGTBI en altres territoris; en què es fan campanyes i discursos d’odi com les de diferents jerarquies religioses o líders polítics i socials com Putin, Bolsonaro, Trump o la versió espanyola de VOX i el PP. Sí, el PP també. No hauríem d’oblidar que no fa tants anys, el 19 de juny del 2005, convocats pel Foro Español de la Familia i amb el suport del PP que va tindre a alts càrrecs assistint, es va donar una de les manifestacions d’odi i rebuig més importants que la democràcia espanyola ha conegut, una manifestació en contra de la plena ciutadania del col·lectiu LGTBIQ què amagava el rebuig social i també l’odi que nosaltres d’una manera o altra els generem, encara que el rebuig i l’odi s’amaguen dient No al conegut com matrimoni igualitari o oposant-se a l’adopció per parelles del mateix sexe.

No podem tindre els ulls encadenats a tant odi, rebuig, humiliacions i exclusió. No podem pensar que són fets aïllats, igual que l’assassinat de George Floyd no ho ha sigut o cada dona violada ho és. El que hi ha al darrere és una LGTBIfòbia estructural, no ocasional, igual que el racisme i el masclisme també ho són. I és per això, que si no la parem i combatem, l’ansietat, l’angoixa, diferents i múltiples insatisfaccions, sentiments d’incapacitat o sentir-nos persones incompletes, l’enuig, l’enveja, pors diverses, vergonya per ser i expressar-nos com desitgem, depressions variades i cròniques, frustracions, sentiments de culpa i rebuig, entre altres, continuaran, possiblement, habitant les nostres vides o les d’amics i amigues que estimem.

Nosaltres no hauríem de reivindicar les nostres vides, però ja que ens toca fer-ho, posem com a subjecte d’acció a qui ens les qüestiona i diguem-los no tan sols Stop o Prou, diguem-los PARA. PARA la teua LGTBIfòbia, homofòbia, lesbofòbia, transfòbia, bifòbia, interfòbia, plumofòbia.

Recuperar la dignitat de l’existència dins el col·lectiu LGTBI ha estat una llarga lluita que encara continua i que, davant les múltiples i variades agressions que encara patim, necessitem d’una justícia restitutiva que legisle els delictes d’odi que patim, que inhabilite les organitzacions que els promouen, que paralitze les pràctiques mèdiques que ens «mutilen», que promoga la convivència lliure i igualitària de les diferents expressions de gènere, que promoga un sistema educatiu lliure d’assetjament escolar LGTBIQ i que dote de recursos i serveis a la població LGTBIQ per a aconseguir una vida sana i resilient davant els abusos i agressions sofrides (les visibles i també les invisibles, indirectes i simbòliques).

La justícia restitutiva ja no passa perquè siguem nosaltres com a col·lectiu, com ha succeït fins ara, qui ens ocupem solament de nosaltres. L’administració té un deute moral i ètic de dotar de recursos i serveis que donen eixida als malestars que la mateixa estructura social ens genera. Per això hem d’aplaudir recursos com ORIENTA a la Comunitat Valenciana i qualsevol que s’haja obert a qualsevol part del món.

I nosaltres, com a col·lectiu, tenim el deute de fer memòria i recordar que el mes, les marxes i les manifestacions de l’orgull LGTBI venen gràcies a una dona trans, bisexual, negra, amb VIH+ que es dedicava al treball sexual i que farta de repressions i abusos, va llançar una rajola a un policia, començant una revolta que ha fet història. El seu nom era Marsha P. Johnson. En juliol de 1992, el seu cos va ser trobat al riu Hudson després de la Marxa de l’orgull. En novembre de 20212 el seu cas es va reobrir com un possible homicidi.

Per tot el que ella simbòlicament representa, per les múltiples opressions que estaven ancorades al seu cos, per la seua lluita que ens ha fet més lliures, no estaria malament seguir el seu llegat creant un sistema d’empatia social i comunitària cap als altres vulnerables i oprimits. Un sistema d’ajuda mútua, solidaritat, bondat i aliances entre tots aquells que tenim a les espatlles una història col·lectiva de repressió, opressió i exclusió, com el que ha causat la mort de George Floyd.

Cap persona hauria de reivindicar el dret a l'existència pròpia, el dret a la vida pròpia. Però a vegades pareix que es fa necessari. Igual que hauria de ser necessari el que va proposar Tony Judt, si pensem que alguna cosa està malament, actuar en congruència amb eixe coneixement que tenim del que no està bé. Així farem un món millor.

És el mes de l’orgull LGTBIQ+, ballem i celebrem-lo, però fem memòria i no oblidem. Per a reivindicar-nos amb la dignitat i amb la justícia restitutiva que mereixem.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací