País de Paraules. Hui: 'marjal'

per Eduard Ferrando, País de Paraules

Llengua

Marjal de Pego i d'Oliva. /WIKIPEDIA
Marjal de Pego i d'Oliva. /WIKIPEDIA

Sovint hem comentat la importància que la gent faça servir les paraules que formen l’inventari lèxic de la nostra llengua perquè ocupen el lloc que els correspon i, sobretot, que usen aquelles que s’han vist arraconades per la mateixa evolució de la societat usuària de la llengua en qüestió. En el nostre cas, el canvi social ha anat acompanyat d’altres factors que ni ara ni ací comentaré.

Hui, però, és important que pugem a l’escenari de «País de paraules» un mot evocador, representatiu d’un escenari immens i que cada any ens regala unes imatges arreu del territori absolutament meravelloses: «marjal». I ho considere important perquè seria una gran pèrdua que aquest «aiguamoll situat a la vora de la mar, generalment cultivat i dotat de canals de drenatge», tal com defineix el Diccionari Normatiu Valencià (DNV), desapareguera del nostre paisatge perquè és un autèntic regal per a la vista veure eixes infinites superfícies inundades d’aigua, de vida. I, quan u mira el que han fet amb l’Albufera de València... Uf!, m’entra un no sé què...

He de confessar sense cap tipus de rubor que em sent una miqueta agosarat per endinsar-me en aquesta, podríem dir, aventura lèxica perquè el cas de hui implica molt més que analitzar un mot i ubicar-ne l’ús. Efectivament, parlar de marjal és obrir un autèntic ventall de mots que fan referència tant a la fauna i la flora d’aquests autèntics vivers que ens ofereix la natura, com a l’enorme repertori d’eines o tècniques de conreu que s’han fet servir al llarg de la història per a treballar-les. Promet ficar-m’hi algun dia.

Anem primer a la part lingüística. Marjal prové de la veu àrab marj, que vol dir ‘prat’, amb la qual cosa ja podem entendre la idoneïtat de la definició per l’analogia visual que suposa ambdues coses. L’origen àrab no hauria de sorprendre ningú, ja que bona part del camp lèxic de l’agricultura prové de quan a les nostres contrades, els nostres avantpassats (els àrabs) començaren a adonar-se que habitaven una terra extraordinàriament fèrtil i implantaren tot un sistema tan summament efectiu que encara hui hi roman com a llegat insubstituïble. Després arribà el rei Jaume I, i aquesta mania invasora que sembla que tenen els reis, i va ‘conquerir’ el que passaria a ser una part de la corona catalano-aragonesa. Però, és clar, la terra es conquesta però la llengua no, i per això el tresor que ens regalaren els àrabs el guardem amb tanta cura. No em vull desviar però. Precisament ja en documentem l’ús de marjal en les cròniques de Jaume I (bé, ell les dictava, diuen que, ai els reis!), com documenta el Diccionari Català Valencià Balear (DCVB). Com tothom podrà imaginar, el mot apareix en moltíssimes obres de la nostra literatura, així, el podem trobar en el Curial e Güelfa (que ara diuen que ja han trobat l’autor, encara que també hi ha qui diu que no) o també al Tramvia groc del mestre Joan Francesc Mira, o el famós Gràcies per la propina de Ferran Torrent. Però a mi m’ha agradat especialment trobar-lo en un llibre que recull documents jurídics: Vint processos criminals d'Albalat de la Ribera (1611-1666), de Rafael Fresquet i Vicent Josep Escartí, perquè mira, m’he enganxat, com si fóra una sèrie, a un cas d’agressió on els testimonis apunten que: «li tirà la machinetada i arribà a ell, dit testimoni, i li donà altra machinetada i li pegà en les espatles, de la qual machinetada està algun tanto nafrat, i procurant de fugir per la marjal, anant camp a través, fuigué fins a l’hato de Bertomeu Diego de Sueca y allí se salvà d’ells... », no em direu que no enganxa la història?

L'arròs comença a cercar el sol a la marjal d'Albalat de la Ribera. Foto: Juli Jordà

Precisament a la zona d’Albalat de la Ribera i a tota la Ribera Baixa, les marjals, cada primavera, emmirallen el nostre cel mentre empenten l’horitzó cap a un racó infinit de la mirada. I és que, estic completament segur que tothom que conega l’Albufera de València, i les marjals que s’han creat al seu entorn, ha deixat anar la vista mentre cerca un límit en aquell immens mirall que no acaba d’arribar mai.

La marjal de què parlem, a més, és també un dels principals motors econòmics de la comarca, i m’atrevisc a dir (hui estic que me n’isc) que de tot el País Valencià: el cultiu de l’arròs. En aquestes immenses extensions completament inundades, comencen a mostrar-se poc després d’escampar la llavor els primers testimonis que l’arròs s’ha arrelat a la terra i cerca amb fruïció el sol intens que a l’estiu el secarà i deixarà pas a la sega i, com sempre, a la preparació perquè un altre any renasca la vida de la terra.

A més de la marjal de l’Albufera de València, també podem trobar la de Pego-Oliva, Peníscola, Almenara o Elx, per destacar-ne les més importants (que em perdonen la resta). Precisament de la d’Almenara m’arriba un testimoni que explica com fa no massa temps encara s’hi plantava arròs. Ara, però, la gent acostuma a plantar vitualla per a autoabastiment aprofitant la baixada de l’aigua que deixa una terra extremadament fèrtil. A més, i una miqueta molest diria jo, matisa que no és només d’Almenara la marjal, ja que també els municipis de Quartell, Sagunt i la Llosa tenen el seu racó de marjal que senten com a seua. Finalment, mostra cert desencís perquè actualment és l’home qui decideix quan ha de baixar l’aigua i quan no (mitjançant maquinària), mentre que abans era la mateixa natura qui posava les condicions. Coses de la civilització...

Crec que hui cal que em disculpe per la poca aportació lingüística que he transmés amb el mot marjal. Però crec honestament que es tractava de mostrar que a cada paraula que es perd l’acompanya un tros immens de la nostra història, de la nostra cultura, de la nostra terra... I per això cal que posem de la nostra part per fer-ne ús, per cuidar-la, per acaronar-la, perquè només així ens podrà regalar imatges com aquestes marjals nostres que cada any fan que cel i terra raonen a cau d’orella...

Aquesta expressió i moltes més les podeu trobar en el llibre Paraules en xarxa, que podeu consultar i descarregar ací.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací