Un llibre que jo recomanava a qualsevol estudiant que em demanava bibliografia per treballar sobre gènere era sense dubtar-ho El género en disputa, de Judith Butler. O, el text titulat "Tecnologias del gènere", de Teresa de Lauretis. Entenia -i encara entenc- que pensar el gènere com a una mena de paquet simbòlic, per tant cultural, ideològic i històric, permetia entendre com la definició d'identitats de gènere s'havia vinculat històricament a relacions de poder.

No és que la biologia no existisca, clar que existeix, però les relacions de poder s'articulen al nivell simbòlic, i eixes relacions de poder, la societat patriarcal, per entendre'ns, es basen precisamente en una suposada relació de necessitat entre l'anatomia i els paquets simbòlics corresponents al gènere. Les relacions de poder, vinculades en aquest cas a identitats pensades com a essencials, necessàries i tancades, són elements simbòlics que tenen efectes reals i ben reals. Qüestionar-les i combatre-les s'ha de produir al nivell simbòlic, trencant eixes relacions ideològiques de falsa necessitat. L'alliberament simbòlic, el trencament i subversió de les identitats de gènere establides pel patriarcat comportarà també aleshores efectes reals. Per això, per posar un exemple clar, el famós autobús d'Hazte Oír no només essencialitzava i naturalitzava les diferències entre els homes i les dones vinculant-les a les diferències anatòmiques sinó que establia implícitament -i naturalitzava de pas- rols i jerarquies. I per això, a més, té plenament sentit parlar també de deconstrucció de la masculinitat, perquè estem pensant-la també com a construcció simbòlica, ideològica i no essencial per tant.

Vinc a dir tot això perquè em preocupa molt el debat tan aspre que s'està produint al si del feminisme i que se suposa que gira al voltant de la Teoria Queer. El que podia semblar una mena de discussió teòrica i epistemològica fins i tot enriquidora està degenerant en intercanvis d'insults extremadament desqüalificadors. És de veres que la Teoria Queer simplificada pot donar lloc a determinades piruetes conceptuals que ajuden poc a aclarir el camp i els llocs respectius en el debat, però no ho és menys que des de l'altra banda s'ha anant desembocant de vegades en expressions que freguen el discurs d'odi contra un col·lectiu subaltern i oprimit, és a dir, en la pura i dura transfòbia. I és precisament això el que m'ha empés a opinar en públic sobre aquest tema, sobre el qual, precisament per la meua condició d'home, procure sempre mantindre prudència i escoltar molt més que parlar.

Aquest panorama em sembla terriblement trist perquè un discurs alliberador i de defensa de drets no pot ni deu posicionar-se en contra d'altre discurs alliberador i de defensa de drets, especialment quan entenc que no hi ha, ho mires per on ho mires, cap incompatibilitat. Però a més, aquesta aspra divisió arriba en el pitjor moment, quan precisament la satanització a la qual la caverna està sotmetent el feminisme, nou boc expiatori de la pandèmia, mostra fins a quin punt el rep con a amenaçador. L'odi ultradretà pot ser llegit com a indicador fidel de la seua força.

Em semblaria tristíssim que en aquest moment d'assetjament feixista es malgastaren energies en combatre la companya, especialment quan el que es fa de pas, en alguns casos especialment significats que he vist estos dies en les xarxes socials, és estigmatitzar i minoritzar un col·lectiu especialment vulnerable i marginalitzat. Amb humilitat ho dic. Però també amb fermesa.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací