Un dels meus nebots em va preguntar fa poques setmanes si quan fóra gran seguiria estimant-lo. Evidentment, abans de res, li vaig dir que sí, que sempre l’estimaria. Seguint parlant, i en preguntar-li per què, em va respondre per si quan fóra gran era una xica o, si era un xic, portava sabates de taló, arcades, els cabells llargs i es maquillava.

Què pot portar a un xiquet de nou anys a plantejar-se si serà estimat? I que podria passar si la meua resposta haguera estat negativa? O si qüestionara els seus anhels o desitjos de futur o els desautoritzara? L’entorn de seguretat i protecció que qualsevol xiquet i xiqueta necessiten es veuria intel·ligible, confús, borrós, trencat, esquerdat, limitat o fragmentat. Es construiria des d’una base de carències i frustracions que farien fluctuar els sostenidors i suports que fonamenten una vida realment plena, i alimentaria (des de les carències i frustracions), les successives fases i etapes que van constituint part dels esdevenirs que donen sentit o complementen l’existència futura. I, d’adults, allò que a la infància va constituir una carència, es buscaria d’una manera o altra per a reomplir aquell buit, a vegades també, d’una manera desaforada i desbordant, amb ànsia, constituint part de la identitat de l’adult que, malauradament, es podria nodrir des d’absències. I és que, eixa cerca, podria ser conscientment o inconscientment un dels diferents objectius vitals que ens mouen.

Barudy, un dels neuropsiquiatres i terapeutes més importants en l’estudi de la infància i adolescència, va assenyalar la necessitat d’una esfera afectiva de bons tractes que prioritze el benestar i salut per a un bon desenvolupament infantil i adolescent i, la relació amb una vida sana i constructiva que ajude a aconseguir la maduresa. Però aquest espai no es pot conformar, si no és des de la seguretat i protecció, prenent una rellevància especial durant l’adolescència, moment en el qual es busca conformar una identitat pròpia, també en el que fa referència a la sexualitat. Per això se’ns torna necessari la construcció i visibilitat d’un món de possibilitats, on xiquets i xiquetes sàpiguen que es pot desitjar i estimar a gent del mateix sexe, que sàpiguen que poden conformar la identitat sexual i de gènere que desitgen, i que sàpiguen que hi ha cossos que no es desenvoluparan conforme al binarisme sexual home/dona. I també es fa necessari que tinguen referents adequats per a la seua edat. No podem crear un entorn de seguretat i protecció que done lloc a dubtes o qüestionaments, on determinades expressions del desig, el plaer, el cos, l’estima o la identitat no tenen cabuda. Hem de crear un entorn de possibilitats i fer pedagogia d’ell, que no és altra cosa que incloure opcions variades i diferents de present i futur.

El meu nebot també em va dir que, si quan fóra gran la gent no l’estimava, se n’aniria a viure a un altre lloc. Uns dies més tard, al carrer, es va trobar una amigueta i sa mare. Els va dir que de gran portaria sabates de taló. La mare de la seua amigueta li va dir que, que bé, i crec recordar que va parlar sobre l’altura d’algunes sabates de taló. Amb un comentari com aquest, expressava el que conforma una part indispensable del que són els bons tractes, que no és res més, com en aquest cas, que el reconeixement de l’«altre» i de les seues necessitats. Però a més a més, el fet que fóra una persona externa al seu nucli familiar també és rellevant donat que, tota la informació que des d’on siga rebem, serà important i fonamental per al nostre desenvolupament en la conformació dels nostres sistemes de relació i, ens posicionarà socialment i comunitàriament a un lloc o altre en les interaccions amb les altres persones que ens envolten als espais de relació. Amb altres paraules, el nucli familiar, la família extensa, el veïnatge, l’escola, la comunitat més propera, els grups d’iguals, les amistats, els mitjans de comunicació i la societat en general, pel tipus d’estructura social que tenim, ens crearan i facilitaran informacions que a la infància i adolescència interioritzarem, creant part del seu sistema identitari present i amb repercussions futures. És per això, que es fa necessari que no distorsionen ni limiten els sentiments de seguretat i protecció tan necessaris a aquestes etapes. Però sabem, per les realitats que encara vivim, que açò encara no sempre és així. Per açò hem de buscar els mecanismes i estratègies per a donar visibilitat a totes les possibilitats i experiències d’expressió i vida, perquè ningú es quede fora, perquè els xiquets, xiquetes i adolescents LGTBI sàpiguen que el futur també és seu.

Un altre neuropsiquiatre, Boris Cyrulnik, ens diu que quan hem viscut una tragèdia ens situem a la defensiva. Ambdós conceptes els podem ampliar i dir tragèdia, però també mal tractes, negacions, anul·lacions, humiliacions, invisibilitat, etc. I d’igual manera situar-nos a la defensiva, però també estar irascibles, irritats, enfadats, malhumorats, frustrats, ansiosos, depressius, etc. Un dels problemes d’aquestes emocions negatives és quan se’ns ancoren i no ens podem desfer fàcilment d’elles per què s’han iniciat en un moment de rellevància vital. Per sort, la resiliència, que els dos autors nomenats han tractat molt, sempre ens donarà esperances.

Les correlacions entre situacions i emocions estan ahí, i fins i tot van molt més enllà del que ens pensem. Aquelles persones que hem treballat des de la pràctica amb infància i joventut, amb les intervencions psicosocials i terapèutiques que portem endavant, sabem que per l’afectació en el desenvolupament sexual i afectiu (aquest com a element indispensable de la sexualitat) quan hi ha negació, limitació, rebuig o anul·lació (entre altres) de la identitat, les expressions, els desitjos, l’estima, del cos, el plaer i les necessitats dels adolescents i xiquets i xiquetes LGTBI ens trobem també davant formes del que hem de considerar com un abús i agressió a la sexualitat i el seu lliure desenvolupament, sabent també què l’abús i agressions no tan sols es poden donar de forma directa, també poden presentar-se indirectament, psicològicament i simbòlicament.

Despersonalitzar als xiquets, xiquetes i adolescents és negar-los l’expressió del que són o seran en un futur, creant així un entorn d’inseguretat i desprotecció que negue una esfera afectiva vinculada amb els bons tractes. Açò també ho és per als xiquets, xiquetes i adolescents LGTBI i per als que encara no podent-se afirmar com a tals, però en un futur ho seran.

Pel fet que aquesta esfera afectiva també és dona i té un vessant a un pla social i comunitari, es fa necessari ser vigilat i supervisat pels poder públics que deuen implementar les polítiques necessàries perquè això siga així i cap xiquet, xiqueta i adolescent es desenvolupe travessant entorns hostils o desfavorables per al seu present i futur.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací