País de Paraules. Hui: 'petricó'

per Eduard Ferrando, País de Paraules

Llengua

País de Paraules. Hui: 'petricó' /Benjamí Villoslada Gil
País de Paraules. Hui: 'petricó' /Benjamí Villoslada Gil

Els mots, o més ben dit, l’ús dels mots acostuma a ser un fidel reflex de l’evolució social tant a escala cultural com econòmica. Així, diferents camps lèxics han vist com algunes paraules perdien presència entre els parlants per la mateixa evolució social de l’època. Estic segur que tothom seria capaç de pensar ara mateix un nombre bastant elevat de paraules que ja no fa servir, bé, almenys els qui fa més temps que parlem el valencià...

Hui propose fer una revisió al camp que correspon a les unitats de mesura, un dels inventaris lèxics possiblement més afectats per la modernització dels aparells destinats a tal fi, i m’arrisque a dir que també per la globalització que ha fet que prenguem com a unitats de mesura magnituds provinents d’altres zones del món. Vos sonen noms com onça, pam, arrova, o àrea...?

Potser una de les menys habituals la trobem en el llibre Paraules en xarxapetricó, que defineix com a «mesura de líquid equivalent a la quarta part d’un porró». Crec que porró no cal definir-la, però per si de cas algú no la coneix, cal que sàpia que un dels deports més autènticament valencians és beure’s al gallet el vi, la cervesa o un bon canari elevant amb mestria el porró i encertant de ple dins d’una boca àvida de rebre el líquid que raja del broc més estret del recipient. De fet, l’activitat té un gran seguiment, per exemple, al poble d’Antella, la Ribera Alta, on a l’estiu és tremendament efectiu suportar la calor intensa amb un bon bany a l’assut del riu Xúquer i rematar-ho amb un bon porró de cervesa o canari per a mitigar la set i alimentar l’ànima.

No em vull desviar, però. Tornem-hi. Una volta situat el mot fem una cerca pels llocs habituals. Primer, com no, al grup Rescatem paraules de l’oblit per a conéixer quin ús se’n fa a tot el territori. De la consulta podem extraure que és un mot que es fa servir a tot el domini lingüístic. Trobem que habitualment s’utilitza entre la gent (insistisc en allò de no dir grans) que més temps fa que parla la nostra llengua. Així, els companys del grup en testimonien l’ús a comarques com ara la Marina Alta i el Baix Maestrat, al País Valencià, i el Garraf, la Garrotxa o el Barcelonès, a Catalunya. Això sí, sempre documentada com a unitat de mesura que equival a la quarta part d’un porró, a més, sovint se’n documenta l’ús tenint com a referència un producte en concret: l’oli. Si tenim en compte la definició que l’AVL fa de porró, «mesura de capacitat per a líquids equivalent a 94 centilitres», podem aproximar un petricó a la quantitat d’un quart de litre.

Pel que fa a l’origen del mot no ens queda massa clar, però trobem una teoria que apunta a «un origen incert, probablement d’un preromà indoeuropeu derivat del nom indoeuropeu del nombre quatre», cosa que podria explicar la relació amb el quart de litre que representa el mot com a unitat de mesura, i evidenciaria un llarg recorregut de la paraula a través del temps i de les llengües que han servit d’eina comunicativa al nostre territori.

Ens interessa també la segona definició que proposa el DCVB, que diu que també pot ser un «recipient de vidre, de forma de porró, però més petit, dins del qual cap la quarta part del porró pròpiament dit», i en situa l’ús a la zona prepirenaica, concretament a les localitats de Ripoll i Bagà. També l’inclou el DNV, per tant obviarem la localització per a centrar-nos en el possible procés mitjançant el qual el mot representa també l’objecte en qüestió. Ara, podem afegir al nostre inventari lingüístic col·lectiu com, una unitat de mesura, a través d’un eixamplament de significat, pot donar nom a un recipient que ve a solucionar la possible inexactitud de mesurar un petricó en un recipient més gran, tota una lliçó de recursos i d’adaptació lingüística a les necessitats socials de cada època.

Una adaptació manifestada també socialment, perquè potser una de les coses que la societat actual hauria d’aprendre i canviar és el fet de fer servir els propis recursos, en aquest cas en forma de recipients, per resoldre les necessitats de cada família. M’explique mitjançant l’escena següent: el pare arriba a casa després de collir dos precioses tomaques i unes cebes de l’hort. Amb molta cura les neteja i comença el ritual per preparar una ensalada que engalanarà la taula del dinar amb un roig intens i atractiu. De sobte, s’adona que no queda gens d’oli i li mana al fill: «- Blai, per favor, pots anar a l’almàssera i dur un petricó d'oli?», Blai, sense cap retret, agafa el petricó de la taula i s’acosta a la gerra d’on farà rajar, lentament, aquell líquid dens, amb un color tan intens i pur que s’acosta al verd natural de l’oliva que li ha donat vida. Blai, després d’ensumar hipnòticament aquella flaire que perfuma tota la sala, tanca l’aixeta, acosta l’oli al pare i imagina delerosament el moment de menjar-se aquella deliciosa vianda i sucar el pa amb l’oli amb dedicada fruïció. Passaria això ara? Diria que no habitualment, segurament aniríem a la botiga a comprar oli i ens enduríem un recipient de plàstic que ens acabarà fent nosa, i potser també una bossa que acabarà déu sap a on! En fi, coses del ‘desenvolupament...’

Encara una coseta més, una dita meravellosa amb el nostre mot de hui que denota el nostre tarannà festiu i alegre: «Té més paraules un petricó de vi que un missal en llatí», per als bons entenedors, tot dit, per als qui els costa una miqueta més, un consell: feu-vos un parell de petricons de vi, i ho entendreu...

Tot plegat fa evident que l’evolució pròpia de la nostra societat fa canviar la llengua, que demostra una adaptabilitat sorprenent per a solucionar les necessitats dels usuaris a la realitat del moment. Potser és cert que en el món global en què ens ha tocat viure, on la comunicació diària pot esdevindre en multitud de llengües amb només un clic, la interferència lingüística esdevé major, cosa que posa en perill la genuïnitat d’alguns mots i fins i tot la desaparició d’altres que ja no poden tindre tant de recorregut.

I per això són fonamentals obres com Paraules en xarxa, perquè són capaces de posar a l’abast de tothom la llengua viva, la que ens estimem, la que ens han transmés les veus dels nostres, la que parlem mentre acaronem els nostres fills, la que es xiuxiueja a cau d’orella, la nostra, la de sempre, la de tots...

Aquesta expressió i moltes més les podeu trobar en el llibre Paraules en xarxa, que podeu consultar i descarregar ací.

[Article publicat a Diari La Veu el 5 d'abril de 2017]

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací