La paradoxa de Popper
Karl Popper fou un filòsof austríac (1902-1994) que, entre les moltíssimes aportacions al món del pensament, n’hi ha una que es diu així: la paradoxa de Popper perquè planteja, com tota paradoxa, una aparent contradicció que assenyala una veritat i ve a dir que, a una societat tolerant, la tolerància il·limitada, fins i tot amb els intolerants, els tolerants seran eliminats pels intolerants.
Allò no vol dir que cal limitar la llibertat d’expressió, no, però sí que cal prohibir les manifestacions de tot tipus que no estiguen formades per raonaments racionals susceptibles de ser debatuts públicament i posats en contradicció doncs podria ser que, una llibertat il·limitada poguera qüestionar els arguments racionals fins i tot per la força o les armes: Deguem reclamar en nom de la tolerància el dret a no tolerar als intolerants fins i tot, reclamar que tot moviment que predique la intolerància quede al marge de la llei, per criminal. (K.Popper)
Estem a una societat on molta gent rebutja la democràcia perquè pensa que aquesta consagra el dret a tot. Aquestes persones confonen llibertat i llibertinatge, com una mena de dret sense limitacions.
Jo tenia una professora a la universitat que deia que l’article primer de tota llei és no xuclar-se el dit i tal vegada els demòcrates se l’hem xuclat massa al permetre residir al nostre cos el càncer de la intolerància que intenta, com la història ens demostra, matar-mos.
Un exemple claríssim som el poble valencià. Alguna vegada m’he referit ací al problema de la tolerància que es tingué amb la redacció de la constitució espanyola i que ens portà i ens porta al desficaci territorial polític i administratiu actual però és al País Valencià on més clarament podem veure quin és el resultat de la tolerància i com els intolerants aconseguiren enganyar-mos fent-mos creure que ens donaven alguna cosa quan, en realitat, no ens estaven donant res: ací, l’última paraula encara hi és a Madrid. Ens fan creure que estem jugant a ser autònoms quan en realitat som per enllà com uns infants jugant sota la mirada paterna que en qualsevol moviment que a ella li paresca perillosa enseguida diu: No, xiquet, això no es fa!. I punt.
La tolerància amb els intolerants, a més a més d’absurda, n’és una mostra de debilitat sempre aprofitada pel rival. Jo sempre havia tingut com a màxima de la tolerància i la llibertat d’expressió aquella famosa frase atribuïda a Voltaire que diu: Menyspree el que tu dius però donaria la vida pel teu dret a dir-ho, però vist el vist i llegit Popper, és obligada una reconsideració del tema.
J. Rawls, filòsof americà que investigà sobre el tema de la tolerància, va concloure que els grups més intolerants eren els qui més s’aprofitaven de la tolerància per a difondre els seus missatges sent, alhora, els més intolerants amb els tolerants. Tots sabem com han arribat els grups feixistes al poder a Europa: valent-se de la tolerància per a, després, instaurar la intolerància, per tant, cal aprendre de la història i no xuclar-se el dit.
Els valencians conscients de la personalitat històrica, jurídica i cultural valenciana, en determinant moment, a 1982, renunciaren a una bandera, a una denominació, a uns drets històrics, a un reconeixement comú de l’idioma, a una autonomia real i moltes coses més, foren els tolerants del moment, els dits pragmàtics, però, en què ha esdevingut eixe pragmatisme? Evidentment en una derrota front els intransigents que ben poc hagueren de concedir per a sortir amb la seua. Si Alfonso Guerra pogué dir, com a president de la comissió parlamentària institucional de les corts després de la reforma de l’estatut català, que s’havien passat per la pedra aquest, no calgué que ningú ho diguera de l’estatut valencià a 1982 perquè els intransigents també se’l havien passat, a tope, i d’aquelles pluges, aquests llots.
Cal doncs, ser intolerants amb els intolerants si no volem ser engolits. El poble valencià ja ha «ofrenat» prou tolerància, ara cal frenar. No ens queden més dits que xuclar, no podem fer més el ridícul davant els governs centrals. A Madrid li ve molt bé la tolerància perifèrica, viu d’això, mama d’això. El respecte a l’estat no pot ser un respecte religiós, pensar que sense aquest consens rouseauià tot se'n va l’aire és suïcida. L’estat no pot estar per sobre de les persones o els pobles perquè són elles i ells els qui li donen la raó de ser i no a l’inrevés i si això no es té clar, comprem ja el taüt.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!