Després de molt de temps venent que el nou pavelló construit per Juan Roig anava a ser una instal·lació captdavantera, moderníssima i plena de glamour per a desfer totes les expectatives amb el nom més caspós imaginable: “Casal España Arena” sembla una broma, o la versió macro del local social d’un partit d’ultradreta.

El fet em sembla molt més que una anècdota. En primer lloc, per la manera barroera com aquest benemèrit empresari ha sortejat -per no dir enganyat- les autoritats municipals. S’insisteix molt a dir que els diners són seus, però a sovint els exègetes del mecenes obliden que l’Ajuntament de València cedeix terreny públic, amb la qual cosa també posa capital. Retindre el nom fins signar el conveni és una jugada lletja i em puc imaginar l’il·lustre pròcer celebrant amb els seus amigots -aquells amb els quals va coincidir per casualitat un dia de manifa feixista a l’Albereda, per exemple- la cara que se’ls hauria quedat als rojos i separatistes en haver d’empassar-se el mot Espanya. Juan Roig amb la seua cultura del esfuerzo fa i desfà al nostre país i sembla que les autoritats estan resignades a fer-li seguidisme i a patir els menyspreus que el prohom tinga a bé fer-los.

Això em sembla penós. Però el que és encara més greu és el provincianisme de la burgesia valenciana, malalta encara del que Josep Vicent Marqués, amb la seua lucidesa habitual, anomenava “mala consciència”. Saben en el fons que la seua condició de valencians els impedeix encaixar en el concepte hegemònic i homogeni d’Espanya. Se senten, com si diguérem, espanyols amb defecte. I per això han de sobreactuar el seu espanyolisme fins a més enllà del raonable. Fins i tot a Madrid hi ha un Madrid Arena. Però aquest senyor necessita que quede clar que ell se sent muy español y mucho español encara que ningú ho haja posat en dubte. Volen fer-se perdonar el seu defecte, com va dir en certa ocasió Maria José Català en un acte del PP, afalagant l’amo. I no saben que el poble -i la cançò de Fèlix Estop- diuen que l’amor d’amo és aigua en cistella. Quan més vulguen afalagar-lo més els despreciarà. I més xicoteta i feble tindran la dignitat. I hauria de saber-ho en realitat, perquè així és, pel que sembla, com actúa ell amb aquells dels quals se sent l’amo.

No ens hem d’estranyar. Aquestos dies Kim Lim, la filla del propietari del València C.F. recordava en les xarxes socials que el club és seu i que poden fer el que vulguen amb ell. Amor d’amo. Fins i tot carregar-se-lo si els abelleix, o convertir-lo en el que és, un joguet únicament per a les especulacions d’un membre de l’oligarquia financera global, per a que jugue comprant i venent jugadors i fent caixa amb el seu amic i companys de negocis Jorge Mendes com si fos un equip de  la Play Station. I el més trist és que tenen tota la raó: el club és seu. I fa molta pena recordar l’alegria amb la qual aquest fet va ser rebut per una part important de l’afició del València.

La societat valenciana no va ser capaç de sostindre el seu equip, l’equip que porta el nom de la Ciutat i Regne, el nom del país, l’únic de la ciutat que té afició popular més enllà dels límits del Cap I Casal. I la seua burgesia se’l va carregar jugant amb especulacions cutres, amb bambolles immobiliàries, amb deliris de grandesa i amb servilisme amb els governs corruptes del PP. I per als desmemoriats eixa vertadera desfeta va començar el dia que, amb una campanya mediàtica i populista infame, es van carregar el president que havia sanejat el club amb serietat i trellat, és a dir, l’enyorat Arturo Tuzón. I no recordeu qui se’l va carregar, qui va agafar el club quan estava sanejat per començar el circ dels pelotassos i la bufa? Francisco Roig, Paco Roig per als amics i per als pobres d’esperit que li van vendre les seues accions a canvi d’un rellotge coent, que jo me’n recorde dels envelats a la porta de Mestalla. Del Roig al blau, que diria Alfons Cucó, de Paco a Juan. El meu país és tan petit que des de dalt d’un Casal Espanya sempre es pot veure el Casal Espanya veí.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací