Estos dies, per motius acadèmics, he estat rellegint les obres teatrals de Federico Garcia Lorca i alguns treballs canònics sobre elles. Per exemple, les introduccions a les edicions crítiques de l’editorial Cátedra de Bodas de sangre i de La casa de Bernarda Alba. A aquesta darrera, a la pàgina 87 es pot llegir la següent afirmació: “Como está clarísimo, Lorca se considera anarquista, es decir, artista, apolítico, por encima de la política”. A la introducció de Bodas de sangre, dels mateixos dos autors, es pot llegir el següent, exactament a la pàgina 80: “Es trágicamente irónico que Lorca cayera pocos años después víctima de fuerzas incontrolables en la psique humana”. Segons estos textos prestigiosos escrits per autors canònics en una col·lecció d’alta divulgació llegida per generacions senceres d’escolars a tot arreu de l’Estat Espanyol, Federico García Lorca era un escriptor apolític que va morir víctima de forces incontrolables en la psique humana. Els textos són de 1989 i 1990. Per aquells anys entrava jo a la Facultat de Filologia com a estudiant.

Encara podria parlar de més coses al voltant d’eixes introduccions. Els autors, per exemple, no superen el fet que una de les famílies protagonistes de Bodas de sangre visca en una cova, i així poden teixir tota una seguida de llocs comuns que literalment vinculen la societat andalusa amb la prehistòria. Tant que parlen d’Espanya i no tenen ni idea de com és en realitat. No tenen ni idea de com és i com viu el poble, els seus pobles. Jo sempre, des que vaig llegir l’obra per primera vegada, em vaig imaginar la cova de la núvia, amb les parets blanques de calç, com una de les coves de Paterna. I. per això, com que tenia referents populars, no em va semblar gens prehistòric. I sembla que el mateix Lorca va insistir en que les coves no necessàriament havien de ser enteses com a signe de pobresa.

Escriptors com Federico Garcia Lorca (i entre nosaltres, per exemple, Enric Valor) s’acostaren al poble des d’una posició privilegiada, és cert, i no estigueren de vegades lliures d’exotisme i de paternalisme. Però també és cert que entengueren molt, perquè volien entendre, perquè sabien, per exemple, que el duende és una mena de fosca saviesa popular, però que és també i sobre tot profunda saviesa. I a la saviesa sempre cal acostar-se amb humilitat i voluntat d’aprendre. I així ho feren. I el fet de fer-ho era, per cert, nítidament i essencialment polític. Aquestes reescriptures crítiques, però, restauren la distància amb el poble, amb els pobles, que devenen exòtics i llunyans. Aquestos sabuts no poden acostar-se a ningú per aprendre, sinó que han de parlar ex cathedra -mai millor dit- sempre i sobre qualsevol cosa. Sobre les coves de l’arquitectura popular també encara que, evidentment, mai n’han vist cap.

Però el que volia contar-vos sobre tot és que jo vaig llegir aquestes dues introduccions fa molts anys i me les vaig empassar senceres. En els últims anys, moltes persones de la meua generació hem sentit quasi que despertàvem d’un somni, perquè, crítics i tot, s’haviem cregut una gran part de l’èpica de la transició a una democràcia moderna i totes estes coses. Jo recorde -sembla un somni- a un professor de l’EGB en una classe que s’anomenava “Ètica” (don Felipe, es deia) explicant que qualsevol idea podia defendre’s en democràcia per mitjans pacífics. I estic segur que ell ho creia, que aquells professors i professores dels setanta creien que estaven construint un país democràtic de veritat, superador del fosc -i també molt recent- passat de la dictadura. I ells i nosaltres pensàvem que l’època de la Restauració, i de Cánovas i Sagasta i del corrupte (i campetxano) Alfons XIII, no tenia res a veure amb nosaltres. Però els signes que mostraven que les coses no anaven com les contaven els professors d’ètica estaven per totes bandes, i ara es veuen amb tanta claredat!. Estaven per exemple en les introduccions als llibres de Càtedra de Federico Garcia Lorca, que transpuaven argumentari franquista i ens contaven als i les estudiants que Federico era apolític, i que no va ser assassinat pels feixistes de la seua ciutat sinó víctima d’una mena de força tel·lúrica: el buidaven de sentit i el desactivaven alhora que el canonitzaven. I ho feien davant dels nostres nasos d’ingenus gaudidors de la plena i adànica democràcia espanyola.

Alguns, amb bones intencions o amb presses per afegir-se a la festa de la transició monàrquica i creure’s que ja eren èlit, que de tot n’hi ha, predicaven l’oblit mentre altres no descansaven i continuaven la seua constant tasca de propaganda que allunyava l’Estat Espanyol de la seua única genealogia democràtica. I mentres, el campetxano heroi de la Transició, primer dels espanyols, pare de la democràcia a título de rei i signant del meu títol de doctor, anava, pel que sembla, robant a dos mans.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací