El director islandés Guðmundur Arnar Guðmundsson dirigia el 2016 la pel·lícula Heartstone (Hjartasteinn). Una història d’amistat i amor entre dos xics adolescents a una xicoteta localitat islandesa. El descobrir del desig i l’amor no tindria res d’especial en una història adolescent si no és perquè es tracta també del descobriment de l'homosexualitat, en silenci, des de l’anonimat i negació davant els iguals, on Kristján, el seu protagonista, acaba hospitalitzat després d’un intent de suïcidi en no acceptar la seua realitat.

Aquest procedir és etiquetat amb el concepte d’homofòbia interioritzada, entesa com el rebuig, odi o por per l'homosexualitat pròpia i que s’estén, també, amb prejudicis interioritzats, quan s'infravaloren i menyspreen comportaments i actituds lligats als valors i la cultura homosexual en un/a mateix i els altres, tant si s’ha acceptat l'homosexualitat, com no. En el primer cas, s’entén i s’estén, també, a les incomoditats, vergonyes o pors, com anar de la mà pel carrer amb la teua parella, expressar determinats gustos sexuals, que se sàpia la teua orientació al treball o públicament, reprimir la ploma, menysvalorar pràctiques com ser passiu en les relacions entre hòmens, etc. I tot açò no sols amb un/a mateix, també quan es veu expressat amb els altres.

Una pregunta que ens podríem fer és, si entre la població heterosexual es dóna l’heterofòbia interioritzada amb les mateixes característiques que el que s’ha denominat homofòbia interioritzada. I la resposta és no. Ni es dóna, ni existeix. Podríem dir, per açò, que l’homofòbia interioritzada també es caracteritza com la creença que ser homosexual és pitjor o està per davall de ser heterosexual. I tot i que es sap que és un mecanisme psicològic d’adaptació davant la por al rebuig i agressions socials que s’ha interioritzat en haver estat exposats a l’homofòbia de l’entorn o a la inexistència i/o invisibilitat de l’homosexualitat com a forma de vida i relació, no es posa suficientment l’èmfasi en el caràcter social i cultural de les emocions, actituds i comportaments de negació, rebuig, odi, por, vergonya, culpa, etc. que genera.

A un dels diàlegs de la pel·lícula Los chicos de la banda (1970) de William Friedkin un dels seus protagonistes diu: «si pudiéramos no odiarnos tanto a nosotros mismos... si pudiéramos aprender a no odiarnos de esta manera ...». Aquestes paraules són l’exemple del que anem explicant i són, també, l’exemple de com situem la responsabilitat del rebuig i violències socials cap a un mateix.

No podem parlar d’homofòbia dins una persona homosexual. No podem situar les actituds negatives, discriminatòries, amb prejudicis i excloents d’odi irracional cap a l’homosexualitat que definirien l’homofòbia, en la població homosexual.

Per què una persona es voldrà fer alguna classe de mal, quan al mateix temps, la denominada homofòbia interioritzada és un mecanisme psicològic que busca adaptar-se a l’hostilitat del medi amb la creença que reduirà danys? El que s’ha interioritzat és la por, el rebuig, la vergonya i la culpa que genera l’homofòbia heterosexual. La gent heterosexual homòfoba no té baixa l’autoestima, l’autoconcepte deteriorat, ansietat o depressions. La seua homofòbia no genera una distorsió de l'autoimatge pròpia, ni de l’autoconcepte o autoestima, i és evident donat que no es dirigeix cap a ells. Aquesta és la diferència i, també, un criteri comparatiu a valorar.

És la societat en la qual vivim la que ens ha dificultat estimar-nos i estimar les pràctiques i elements culturals que conformen les vivències de les relacions homosexuals. Rebutjar l'homosexualitat pròpia no és homofòbia interioritzada, és una de les conseqüències de l’homofòbia social, és una gestió emocional que no té l’aprenentatge i habilitats per a fer front a situacions que desborden el món propi, és afrontar un abisme per al qual no ens han preparat i és creure que no hi ha oxigen que ens permeta respirar més enllà de l'heteronormativitat.

La denominada homofòbia interioritzada beu de fonts psicoanalítiques i d’una psicologia neoliberal que situa tota responsabilitat en la individualitat i en la no afrontació de determinades situacions per l’acomodament en elles. Però des d’una altra perspectiva l'homofòbia interioritzada és una forma de depuració de responsabilitat d’una societat que posa l’accent en la víctima en lloc del victimari, desposseint-la de tal categoria i situant-la en la del victimisme, que posa l’èmfasi en la responsabilitat individual per a eixir de tal situació i veient el malestar com una mena d’actitud autoinfligida de qui no afronta l'esdevenir propi.

No, no és homofòbia interioritzada. Per molts motius: per què el concepte d’homofòbia té una connotació negativa i no ens podem sentir culpables d’un malestar que té el seu origen en una estructura social, que a més a més ens violenta. Per què d’aquesta manera neguem el caràcter i responsabilitats social, cultural i les arrels que fomenten el malestar que sentim. Per què culpabilitzem i posem tota la responsabilitat en qui pateix l’homofòbia del que fa, (com ha passat en molts comentaris que s’han fet a les xarxes socials, en l’eixida de l’armari de Pablo Alboran, -per homosexuals i no- atacant l’eixida de l’armari, el moment en què ho ha fet o la necessitat de fer-ho ara, sense respectar la seua lliure decisió de fer-ho).

Emprar la paraula homofòbia per a referir-se al malestar que sentim i que gestionem com podem, és un joc pervers que crea, justament, més homofòbia. Explorar nous conceptes, seria una alternativa més que desitjable per situar la responsabilitat en qui realment la té.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací