El dia 24 d’agost de 1977, de matinada, una xicona de 18 anys va caure des del balcó d’un quart pis a la ciutat de Madrid. Se suposava que estava a soles en el seu apartament i que havia caigut accidentalment mentre regava les plantes. Una mort absurda aleshores, d’eixes que ens recorden com de casual és de vegades el fet de seguir amb vida.

Aquella xicona es deia Sandra Mozarowski i era ben coneguda en aquella Espanya de la Transició. Era una actriu joveníssima habitual de les pel·lícules del destape, i havia aparegut fins i tot en algunes de certa rellevància per entendre el cinema i la societat d’aquells anys, particularmente Hasta que el matrimonio nos separe (Pedro Lazaga, 1977). Per eixir, fins i tot havia eixit en un episodi de la mítica série Curro Jiménez. L’acabe de veure en un clip a youtube: és una bellesa setentista, amb els cabells llargs i lleument ondulats i la càmera s’entreté en els seus ulls, el primer que ha esmentat José Maria Íñigo en donar pas a l’entrevista. M’ha cridat l’antenció la seua veu, juvenil però lleugerament greu, i ferma, contrastant amb la dolçor del rostre i la suavitat de la mirada.

Eixa dona és la que va caure des del balcó d’un quart pis. La premsa, clar, en va parlar. Era una notícia d’impacte. He vist un reportatge d’una revista del cor que la mostrava sentada en la terrassa de la qual va caure. “A Sandra le gustaba mucho estar en la terraza de su casa”, diu. Estes actrius de destape i les seues vides desordenades… Potser estava borratxa. Potser. O potser no.

Després es digueren altres coses. Per exemple que frequentava un club d’alterne, com es deia aleshores, d’alt standing, propietat de Paco Martínez Soria. I és que la ciutat sí que era per a ell. I també es va dir que havia conegut el rei Joan Carles I, molt ocupat aleshores portant la democràcia al país, i fins i tot que era la seua amiga. He llegit que era filla d’un diplomàtic rus. Elits sense fronteres. També es va dir que aquell dia que va caure pel balcó accidentalment estava embarassada.

Vaig recordar esta història a partir d’un TFG que he llegit estos dies. Parla de la novel·la de Marta Sanz Daniela Astor y la caja negra, excel.lent, i que en efecte esmenta aquesta història. I així m’he trobat teclejant el seu nom a google i llegint articles diversos i veient algun vídeo.

Crec que la història de Sandra Mozarowski ens recorda la desvergonyida ingenuitat d’aquell país que se sentia lliure objectualitzant les dones. Revers del més groller masclisme, el destape era l’apoteosi de la llibertat sense ira, que cantaven aquells. No és estrany aleshores que alguna d’aquelles actrius exercira la prostitució, ni que Paco Martínez Soria fos l’empresari. El destape era la prolongació de la caspa per altres mitjans. Tota una metàfora de la immaculada transició i les seues continuitats profundes amb el franquisme.

També me n’he recordat de l’anècdota aquella que diu que el rei Joan Carles va llençar una dona per la borda d’un iot perquè no la descobrira la reina. Sembla que aquella la replegaren. Amigues del rei Joan Carles que cauen (o les tiren) de llocs: ombres de l’èpica de la democràcia espanyola, la seua zona d’ombra on els monstres es lleven els tratges de cerimònia. Espessa impenetrable negror de les ombres: quanta ombra encara.

No sé per on estaria Villarejo en aquells temps. Ves a saber.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací