Ni tan sols l'accent!

per David Barrachina

Societat

Tara Moore / Getty Images
Tara Moore / Getty Images

Fa unes setmanes vaig escoltar a un conegut programa de radio com un periodista explicava les dificultats que havia tingut per trobar treball a diferents mitjans de comunicació per culpa del seu marcat accent andalús. Contava també que ell no era un cas aïllat, que coneixia molts periodistes que els havia passat el mateix per seu accent català, gallec o eusquera i què havien esmerçat temps i diners amb logopedes per a corregir aquell «defecte» tan vergonyós per a trobar feina. Deia que eren, no els directors de les cadenes els qui ho imposaven, encara que sí els seus agutzils, eren els de dalt, els qui posen la pasta per a que allò sone «com deu mana», els del poder, el de debò.

Els governs centrals, centralistes a més no poder, simples corretges de transmissió de l’establishment,  no volen ni escoltar remotament que a Espanya hi han uns parlars diferents al castellà. A Madrid, per exemple, com a capital de l’estat, no hi trobarem cap retolació que done entendre a algú que aquest país és un país de països, amb llengües diferents a l’oficial i que, a banda del castellano també n’existixen d’altres. És l’odi al diferent, el menyspreu al que consideren subcultura, encara que, per a subcultura hauria de ser la d’ells, la castellana, donat que quan allò encara hi era un poblatxo manxec ací ja s’havia escrit en català el Tirant lo Blanch, a Galícia les Cantigues en gallec i al País Basc existia una rica tradició oral en euskera secular.  Per tant, si algú pot mirar a algú altre per damunt del muscle, com fan ells, seriem nosaltres els qui podríem dir-los allò que tant sovint ens diuen a nosaltres: paletos. Però no ho fem, perquè, entre altres coses, tenim també més educació que no ells. El poder espanyol no ha estat mai un ben educat ni menys, respectuós.

Però, deixant a banda qui es pot mirar millor el melic, tornem al tema de l’accent. És que, si de cas, no s’ens entén quan parlem castellà si ens es nota eixe accent valencià-català amb una tonalitat concreta en la pronunciació que també varia segons quines comarques? Doncs clar que s’ens entén!! i tant! però els fa sentir-se insegurs: és la por per l’existència de «l’altre» o dels altres. Són com Robinson Crusoe en descobrir una petjada humana, la por a saber-se observat per un o uns diferents quan es creien sols a aquesta illa que consideraven seua, en solitari. És també el feixisme encobert que hi ha darrere del desig de solitud, el no saber-se exclusiu, el desig uniformista d’Olivares, el deliri espanyolista de Menendez Pidal, la recerca contínua de restauració  que com la roda històrica de Nietzsche sempre vol tornar al seu punt de sortida per a que tot continue com sempre, sense eixir-se’n del pla idealitzat a Covadonga, com si eixe «sempre» haguera estat alguna vegada una realitat i no una dèria recurrent d’una Castella imperialista i pobra, famolenca i envejosa.

L’accent, els accents, els hi posa nerviosos, sí, els recorda que no són els únics que habiten aquesta terra de conills i, sabedors de la seua feblesa d’altiplans ressecs de rostolls i camins de pols, desconfien dels qui, parlant un idioma diferent, han tingut sempre per davant la mar i el cel blau i pensen que si un dia prenen consciència de la seua vàlua, ells poden tornar a tindre que cercar-se la vida en comptes d’arrabassar-la als demés i ja no els queden Cortés ni Pizarros que massacren indígenes ni molts menys, frares que beneïsquen les seues azañas.

Quina importància tenen doncs els accents? Fa pocs dies una parella alemanya fills de pares valencians em contava amb tota naturalitat que a Alemanya ells parlaven alemany als seus fills per a que no se’ls notara accent ni espanyol ni valencià i no ser així discriminats ni mirats com a forasters malgrat ser ja segona generació alemanya, fins i tot, els tallen el pèl a la manera d’allí per a mimetitzar-se més donat que, diuen, els emigrants el porten més curt.

Ni la renúncia a la pròpia personalitat pot ser més evident ni l’èxit nazi més total. Qui són ells doncs? Ací, demanant l’eliminació, també, dels accents,  ells cerquen allò: que assumim la desintegració com a poble: és la seua eterna croada. Ells no fan res sense intenció finalista, per tant, si cal polir la parla, cal polir la pròpia. El no tindre clar que no serem res si no som poble, amb accent, és mortal.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací