La Mancomunitat de Municipis de l'Alcoià i el Comtat, en col·laboració amb la Coordinadora pel Valencià, organitza la V edició de la Ruta de Contacontes 2020 durant els mesos d'agost i tardor. Una iniciativa necessària, en uns moments en què s'estan suspenent molts actes culturals. La ruta consisteix en un espectacle de narració oral en cadascun dels dèsset pobles que integren la Mancomunitat. Els espectacles es faran respectant la normativa actual i prenent les mesures de precaució necessàries, de manera que siga una oportunitat per gaudir de contes i llegendes en família. Durant l'agost, està confirmada la participació d'Almudena Francés, Eva Andújar, Lluís Abad, Jordi Carbonell, Carles Llinares i Sílvia Colomer. L'horari i els detalls de cada ruta s'anunciaran per les xarxes socials i a la pàgina www.alcoiacomtatpelvalencia.org.

Les narradores orals Tània Muñoz, Almudena Francés i Eva Andújar conversen amb Francesc Gisbert, un dels animadors de la Ruta de Contacontes. Parlen sobre la necessitat d'organitzar activitats de narració oral, ara més que mai. La pandèmia no ens pot deixar sense cultura.

Tània Muñoz, tens una llarga trajectòria de narradora oral. I a més, organitzes alguns festivals, com el del Maestrat Viu, a Atzeneta del Maestrat. Com valores l'experiència?

Diria que ha estat una experiència transformadora i inspiradora, veritablement com passa amb els contes. En primer lloc perquè m’ha permès entrar en contacte amb el territori de manera més profunda i conèixer persones i realitats de les comarques de Castelló. Entendre com fan les coses i veure i conèixer el poble d’Atzeneta de la seua mà ha estat un regal. A més a més, el festival s’ha convertit en un punt de trobada. Trobada per a la gent del poble i la comarca, per a persones de diferents àmbits professionals: docents, narradors, il·lustradors, músics, etc. i gent que s’estima les històries contades de viva veu que ha vingut des del Tarragonès a l’Alcoià. Si teníem un objectiu era aquest i l’hem vist complert més enllà de qualsevol espectativa.

I com va ser, Tània, que et decidires per contar històries?

Vaig decidir dedicar-me a contar històries perquè alguna cosa dins meu em deia que eixe era el meu lloc en el món. Contar una història em provoca un sentiment de pertinença a la humanitat, de ser part del tot i de celebrar la vida, a cada cosa que passa. Crec que les històries són la pròpia vida. Contar-les recupera i reforça el lligam entre les persones, per molt diferents que siguem, perquè al final tots tenim els mateixos sentiments, les mateixes vivències, les mateixes angoixes. Crec que el moment de contar i escoltar històries és un moment de silenci, d’escolta, és un moment compartit, únic, que no tornarà.

Eva Andújar, tu també t'has convertit en una de les narradores valencianes de més anomenada. Enguany, a pesar de la Pandèmia, participes en el programa de diversos espectacles de narració oral i en cicles com ara Contes a Silla o la Ruta de Contacontes de l'Alcoià i el Comtat.

Cert. És una iniciativa preciosa, poder contar per a un públic familiar i pròxim. Reunir-nos amb el veïnat i contar-nos és una cosa preciosa. I dic contar-nos, perquè en esta situació de proximitat, no és només el narrador o narradora la que conta, hi ha veritables artistes entre el públic! Avui dia la narració forma part de les arts escèniques i treballem en molts escenaris diferents.

I tu, Eva, com va ser que volgueres ser rondallaire?

Perquè m'apassiona! Vaig arribar a la narració d'una forma gradual, però sembla que tots els meus passos em dirigien a ella. Jo treballava en una empresa d'animació infantil i em vaig adonar que qualsevol activitat que fes, passava pels contes. Explicava els jocs com a relats, les temàtiques sempre eren fantàstiques… fins i tot, els menús dels berenars tenien fil conductor! Un dia Almudena Francés em va convidar a fer una sessió de contes en una biblioteca i des d'eixe moment no he volgut fer cap altra cosa que no siga contar.

Com és la teua vida de narradora oral?

Molt intensa! Hi ha moltes coses que fer abans d'anar a contar. Vols la meua recepta? Una tassa d'oficina: projectes, pressupostos, factures, agenda…Un pessic de comercial: xarxes socials, pàgina web, cerca de nous espais… Quilos i quilos de lectura, per a trobar contes, autors, muntar sessions… Formació a cullerades, no puc fer-ne tanta com m'agradaria. Tot això es barreja bé i en comptes d'en el forn, ho puges al cotxe. I comencen els quilòmetres i també la part més bonica de l'ofici. Compartir tot això amb el públic. Ací arriben els col·legis, les biblioteques, les places, els festivals… Ja t’ho havia dit, molt intensa!

Almudena Francés, una altra de les nostres artistes de la paraula. Tu, què fas per a contar tantes i tantes històries?

Per a preparar un conte, en llig molts abans, fins que trobe un que em convenç del tot. Aleshores cal traduir-lo al valencià, si no ho està, i també a la meua pròpia manera de contar. Diccionari en mà (de sinònims, de rimes, l'Alcover-Moll, la Flexió Verbal... ) busque les paraules que més s'apropen a la meua manera de parlar. En el mateix procés busque les imatges del conte, l'ubique en un lloc concret i el que més feina em porta però més em diverteix li busque els motius. Eixes frases curtes que per molt que les diga sent que sempre obren portes i apropen la història als oients i a mi. Per exemple: "Era la nit més fosca de tot l'any...", "No tornava fins que al cel es podien contar mil estels...", "La cova que amaga tots els perills...", "Una vella de negre amb sabates negres..."

Després me'l conte mentre faig el dinar, mentre camine, mentre escure, mentre conduïsc, mentre m'estic adormint... fins que no em cal tornar-mel a contar perquè ja ho sé tot, els personatges són de la família, els espais són coneguts... i ja mai més torne a llegir el conte original, ni la traducció, perquè seria com llegir una descripció d'un amic per recordar qui és. Ens semblaria que aquella descripció que vam fer al principi queda curta o massa llarga... Per molt que haguérem escrit sobre ell, el nostre amic, és més del que diu el paper, són records, enyorances, instants, té racons que vas coneguen cada vegada que te'l trobes...

Què té per a tu la narració oral, que no t'aporta una altra activitat?

Un dia, fa uns anys, li vaig dir a Eva Andújar... jo vull dedicar-me al que cap en una maleta. Abans havia contat, però ho havia combinat amb altres feines. Un setembre, que és quan sembla que comença realment l'any, vaig veure clar que jo volia dedicar-me només a contar, fer tot això que he explicat abans.

Segurament em van decidir el públic i les històries que havia trobat, el públic em tornava multiplicat allò que jo li donava i les històries m'havien començat a donar respostes. Fins aleshores havia treballat amb gent, i encara ho faig, tinc una vocació i una formació social, necessite de l'altre com l'aigua, no sé fer res si no és amb els altres. De xicoteta pensava que seria infermera (missionera em deien les monges), treballadora social, mestra... Vaig estudiar educació social i m'apassionava i encara ara m'apassiona treballar amb grups de persones, trobar la manera de fer col·lectivament allò que necessitem, tindre objectius comuns... D'alguna manera, cada vegada que narre, a xicoteta escala, també passa això. Estem tots: oients, conte i jo, en comunió, perquè la protagonista arribe a bon port, per acabar amb el dolent de la història...

Què creus que aporten les històries orals a la vida de les persones i dels infants?

Les històries tradicionals són com el putxero de la nostra casa natal, sempre té el mateix gust, tot i que podem distingir que avui no li han posat moniato o que els cigrons no s'han acabat de coure... és el nostre putxero, el distingiríem entre uns quants, tot i que, hi haurà de millors, cap com el nostre. El nostre paladar, s'ha acostumat a eixe punt de sal, el nostre organisme ha integrat eixa digestió, el nostre cervell l'espera... Però si mengem altres putxeros, per molt diferents que siguen, sabem que ho són, els podem trobar semblances i diferències amb el nostre, reconeguem quasi tots els ingredients, encara que ens poden sorprendre amb algun que nosaltres no fem servir, o alguna manera de cuinar-los, però no deixa de ser putxero i fins i tot, si no ens escolten, podríem alabar el gust del cuiner o cuinera.

Així són les històries tradicionals, tenen una estructura que reconeguem i ens dona tranquil·litat a l'hora d'escoltar-la, ens poden canviar els ingredients, ens agrada deixar-nos sorprendre amb ingredients nous, amb altres formes d'expressió. però en el fons no varien les històries. Responen a preguntes ancestrals i ens retornen el que ens va faltant d'humanitat. Per molt allunyada que siga la història, ens reconeguem en ella i en els personatges, perquè en tota història tradicional sura l'ànima humana. L'ésser humà sempre ha necessitat que li contaren qui era però avui en dia, crec, que encara més. I això fan les històries de tradicionals.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací