Cató el Vell, després de l’esglai que per a Roma va ser la segona guerra púnica on inexplicablement Anníbal no acabà amb ella quan ho tenia tot a favor, finalitzava sempre els  seus discursos al senat  amb: Carthago delenda est  (Cartago ha de ser destruït) perquè sabia que una altra oportunitat com aquella no l’anaven a tindre per a salvar-se si es repetia allò. Ortega i Gasset, intel·lectual gens sospitós de ser d’esquerres, publicà al diari El Sol el 15 de novembre de 1930 un article amb títol: Delenda est monarchia, on quedava clar què era el que demanava, perquè no ser monàrquic era, i és, més que una qüestió política, que ho és, és, sobretot, una qüestió socialment moral i particularment ètica sobre la que el filòsof reflexionava. Cinc mesos després els Borbons eixien cap l’exili i es proclamava la II República espanyola. Per què?

Paul Preston, un dels millors hispanistes contemporanis, a la seua obra Un pueblo traicionado, entre altres coses descriu el que va ser l’anomenat: informe Picasso; informe que el prestigiós General Juan Picasso (tio del genial pintor malagueny) elaborà sobre el desastre de la guerra al protectorat espanyol a Marroc. Desastre provocat per la nefasta gestió dels governs espanyols i, sobre tot, per la corrupció haguda; corrupció que anava des de ministres i generals al propi rei Alfons XIII. Després de varis intents sense èxit, avortats pel propi govern, per a què aquest informe es debatera a les Corts, quan per fi semblava que anava a fer-se públic, com que de segur anava a descobrir-se,   per exemple, perquè havia costat la vida a  més de 10.000 soldats espanyols a una sola batalla, la d’Annual, entre el 22 de juliol i el 9 d’agost de 1921, tots fills de treballadors, joves del poble pla, donat que els fills dels rics es podien lliurar del servei militar pagant una quota; i també els robatoris i els negocis bruts del poder, fins i tot amb l’enemic (tràfic i venda d’armament, queviures, roba, drogues, etc) per evitar aquesta possibilitat, el general Miguel Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923 donà un cop d’estat animat pel propi rei  que veia així ajornada sine die la difussió de la seua canallada (una més) pel que no pogué menys que cridar: Olé los hombres! i mai més es sabé d’aquell informe, burlant-se així (una vegada més) del poble. Una amnistia reial a 1924 exonerà  de responsabilitats els culpables, entre els que estava, clar, el propi rei Alfons XIII.

Ara, 97 anys després, l’establishment es tira al carrer per a tapar l’últim escàndol (altre més) que sense dubtes, a qualsevol país democràtic però amb vergonya, seria motiu més que sobrat per a la caiguda sense contemplacions de la monarquia regnant. No crec que cap país del món (llevat Espanya) consentira un rei com Carles I dilapidant els diners públics amb Corines i altres fulanes, tenint milions a paradisos fiscals o utilitzant, segons es diu, els seus viatges oficials per a evadir diners d’uns i altres en quantitats tals que tenia una màquina al seu palau per a comptar-los. Cada nova notícia ens fa ridícula aquella de Botswana. Un país com aquest no es pot riure d’allò i menys si es té vergonya i un mínim sentit de la decència, i ja no diré res de l’ètica perquè aquesta gent no té ni idea del que és. Què més ha de fer un rei per a què el poble diga: prou de monarquia? Quin Borbó ha estat mereixedor de la corona? Felip VI? Perquè?  Forma part del lligat i ben lligat del testament franquista. La situació social general fa inviable mantindre una família així indefinidament.

Les lleis poden ser acceptades perquè al moment de ser redactades es confia en què la seua bona aplicació comporte un resultat acceptable des de la vesant política, social o, fins i tot, moral dels pobles però quan es veu a les clares que han estat un error (un horror) és evident que cal canviar-les el més aviat possible, per trellat i per sentit de responsabilitat. Però els restauradors de 1978 no estan per la tasca i preferixen més donar la mà a aquesta monarquia, encara que amb una pinça al nas, que ser coherents amb el sentir popular que dia rere dia es tira les mans al cap. Açò és la conseqüència d’haver fet una transició pactada amb la corrupció històrica i no trencar amb ella: un intent d’amnistia com aquella a 1924. Cada cop es veu més clar què varen ser els pactes de la Moncloa i el seu rerefons: una traïció acordada. Traïció, com Preston la titla, la gran mentida política al poble espanyol del segle XX. Per quants carrers l’home ha de passar, com cantava Bob Dylan,  per a que no vullga donar ni un pas més sobre aquest femer?

No és suficient posar un quadre cap per avall per a manifestar el rebuig a una institució ni informes Picasso que ens revelen les últimes xoriçades coronades: ja en sabem prou, massa. Les monarquies són un residu arcaic sense espai moral a la història actual del pobles moderns, un dinosaure de presència injustificable i ridícula; la democràcia no pot entendre de corones heretades perquè sí, sense mèrit, per decret. Aquest sistema antic ha portat a governar-mos a autèntics subnormals sense que el poble haja pogut fer res pel que a una democràcia és de sentit comú que aquest puga decidir qui és o qui deixa de ser el seu cap d’estat, entre altres coses. Quin argument racionalment lògic pot preferir Felips o Eleonors a dit a altres persones elegides lliurement?  La Constitució no pot ser un bunker per a corruptes (presumptes, val) ni consagrar inviolabilitats a violadors i si volem sentir-mos amos, em de poder triar a tots els nostres criats. Con escrigué Joan Timoneda, el poble ha de ser l’únic senyor i mai més gos que llepa l’aspra mà de l’amo.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací