Uns vidres polits

per Sebastià Carratalà

Cultura

Fede Galizia, 'Judit amb el cap d'Holofernes' (detall), 1596
Fede Galizia, 'Judit amb el cap d'Holofernes' (detall), 1596

“Tot és metàfora en Arcimboldo”, afirma Roland Barthes, tenint en compte que en els rostres humans que pintava l’artista, composts de flors, fruites, plantes, animals i objectes, hi trobem no sols aquesta figura retòrica, sinó altres com ara la metonímia, la al·lusió, l’al·legoria, l’antanàclasi o la paronomàsia. El 1562, Giuseppe Arcimboldo, originari de Milà, es va traslladar a Viena, on va romandre al servei de Ferran I Maximilià II i, posteriorment, a Praga, a la cort de Rodolf II, l’emperador per al qual va treballar fins que, el 1587, va decidir tornar a la seua ciutat natal. Diuen que fou ell, el creador milanès de més prestigi internacional de l’època, qui va introduir l’obra de Fede Galizia, una pintora precoç, nascuda a la capital llombarda el 1578, a la cort dels Habsburg i que la magnífica impressió que hi va produir feu que prompte començara a rebre encàrrecs. L’artista ja era coneguda des de ben petita; Gian Paolo Lomazzo, teòric de l’art i també pintor, n’havia parlat, quan ella només tenia dotze anys, per la seua capacitat per imitar els grans mestres.

Fede Galizia, 'Safata d'argent amb fruites i una rosa', 1602. Oli sobre llenç

“A finals del segle XVI, és a dir, a les acaballes del Renaixement, la natura morta que es duia a terme a Llombardia havia d'oferir alguna cosa més que allò merament visual i ho havia de fer de manera que mostrara l'enginy i l'educació de l'artista”, indica John T. Spike (Caravaggio and the Origins of Roman Still Life Painting, 2010). Això es pot observar en les figures d’Arcimboldo esmentades (les sèries dedicades a les estacions o als elements, per exemple) i en les composicions simbòliques de Vincenzo Campi (Cremona, 1536-1591) també sobre els quatre elements: terra, aire, aigua i foc. Tots dos, considerats grans pintors de la seua generació, van influir en els artistes milanesos que venien darrere, com ara Caravaggio, el primer a plasmar un bodegó autònom –atès que no formava part d’una altra escena-, Cistella amb fruites, cap al 1597, i Fede Galizia, set anys més jove, que va executar Safata dargent amb fruites i una rosa –seguint el camí obert per l’anterior- el 1602. Unes obres en què s’aprecia, d’una banda, el naturalisme i, d’altra, el caràcter al·legòric. Caravaggio, però, el 1591, ja havia hagut d’abandonar Milà i anar-se’n a Roma per no haver assolit l’èxit desitjat, mentre que Galizia aconseguia una posició respectable dins del panorama artístic.

Fede Galizia, 'Bresquilles en una cistella de porcellana blanca', 1602-30. Oli sobre llenç

Malgrat haver tingut de referent Arcimboldo, Fede no va proposar mai jocs visuals. Apunta Spike: “La majoria de les seues obres de fruites tracten el tema de la vanitas. Bresquilles en una cistella de porcellana blanca, potser la seua obra més famosa, és una digna al·legoria de les tres edats de l'home. Cada element d'aquesta composició il·luminada de manera robusta i misteriosa es combina perquè les senzilles bresquilles semblen més grans que la vida -i més glorioses. Les del centre es mostren al cim de la perfecció. Representen la maduresa. Pel contrari, les prunes de la branqueta de l'esquerra encara són verdes, mentre que les dues de la dreta, madures, s’acosten a la vellesa”. La qualitat de la producció pictòrica de Galizia ha provocat llargues disputes entre els especialistes per l’atribució de Taula amb flors i fruites a ella (el Wadsworth Atheneum de Hartford, a Connecticut, va adquirir el quadre pensant que era l’autora) o a Caravaggio, entre altres noms de prestigi, sense que de moment s’haja arribat a una conclusió definitiva.

Fede Galizia, 'Retrat de Paolo Morigia', 1592-95. Oli sobre llenç

Idèntica factura, detallista i refinada, mostren les obres d’altres gèneres que va dur a terme. Com altres pintores coetànies, el 1596, amb només divuit anys, també feu una Judit amb el cap dHolofernes en què veiem el seu nom a la fulla del coltell que empunya l’heroïna. Abans, entre 1592 i 1595, havia retratat Paolo Morigia, historiador pertanyent als Frares Jesuats de Sant Jeroni –ordre mendicant de la qual fou procurador general i a la qual correspon l’hàbit que porta: túnica blanca, caputxa de quatre puntes, coll rodó i cinyell de cuir-, escrivint en un full col·locat damunt d’un llibre obert. Els llavis, una mica premuts; el front, amb les arrugues marcades, i la mirada, dipositada en un lloc indefinit després d’haver-se llevat les ulleres, que sosté en una mà, reforcen l’actitud pensativa. Potser cercava la millor manera de concloure el poema dedicat a l’artista. A l’esquerra, al costat del tinter, damunt d’un altre parell de volums, Historia dellantichità di Milano, que Morigia havia publicat el 1592 –en el següent, La nobilità di Milano (1595), parlaria amb entusiasme d’aquest retrat-; a la dreta, les lents, que reflecteixen una imatge diminuta -Fede Galizia s’havia format al taller del seu pare, Nunzio, miniaturista- de la finestra de l’estança. La font lumínica principal que, d’una manera que no esperàvem, en aquest espai sense a penes referències, tancat en aparença, amb un fons nu i fosc, apareix als vidres de les ulleres, l’instrument necessari a l’avançada edat de l’investigador per llegir i poder endinsar-se en altres èpoques. La metàfora en uns senzills vidres polits.

[Article publicat a Diari La Veu el 21 de juliol del 2017]

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací