A 12 angry men (1957), en català 12 hòmens sense pietat, un clàssic del cinema dirigida per Sidney Lumet, s’ha de jutjar un adolescent acusat d’haver assassinat el seu pare. Al jurat se li expressa que un veredicte de culpabilitat significarà la condemna a mort de l’acusat. Els dotze membres del tribunal han d’adoptar una decisió de «culpable» o «no culpable» per unanimitat, com s’estableix que han de ser els veredictes en els judicis per jurats en EE.UU. (esta norma tenia la seua excepció en Oregon i Louisiana fins que la Cort Suprema dels Estats Units l’ha declarat inconstitucional en abril del 2020). El jurat està convençut de la culpabilitat del jove adolescent, a excepció d’un membre, qui amb els seus raonaments introdueix en el debat un dubte raonable per fer recapacitar el vot dels seus companys. Comença, així, la trama de la pel·lícula amb multitud de reflexions sobre la justícia, la culpabilitat, els dubtes raonables, el context que ens envolta, la vulnerabilitat, les fal·làcies, la violència i, entre altres temes, també la bondat, amb frases com la següent: «tots els bondadosos són iguals, sempre defenent les persones vulnerables».

La bondat, entesa com les actituds i comportaments que busquen i fan el bé, cobren més significat quan es dirigeixen cap a persones vulnerables. I així pareix que ho va entendre el jurat nº 8 interpretat per Henry Fonda a la pel·lícula. Igual que Gösta, el personatge d’una sèrie sueca -amb el mateix nom que el seu protagonista- del 2019 dirigida per Lukas Moodysson.

Gösta és un psicòleg infantil de vint-i-vuit anys qui comença a treballar a una xicoteta ciutat. Al vincle que manté amb la seua família, amistats, pacients i fins i tot gent desconeguda, l’ajuda sempre està present quan se li requereix fins que, el caràcter bondadós que reivindica comença a impregnar-se d’un desequilibri en les relacions que manté, degenerant en diferents formes d’abusos que acaben generant-li malestar.

La bondat és necessària i s’ha de reivindicar, i més hui en dia quan a vegades sembla insultada i maltractada, confosa i manipulada. Davant els abusos de tercers, la frase: «peques de massa bo» pot ser recurrent. Però amb ella, com tantes vegades fem, deixem la responsabilitat de qui abusa amb qui és abusat. Mai es peca per ser massa bo, ajudar, fer el bé o buscar-lo. Gösta així ho pensava i es reivindicava des de la seua bondat, autoafirmant-la. El problema de l’abús que pateix no està en ell, està amb els altres qui no són recíprocs amb la seua bondat, d’alguna manera, (re)equilibrant allò que Gösta, com pot, els facilita i obsequia. La bondat no ha d’observar-se pensant en un retorn igualitari del qual s’ha oferit, però tampoc, qui rep, ha de caure en l’abús i l’egoisme i, més, perquè si la bondat és necessària, també ho és l’agraïment, i com a tal, també l’hem de reivindicar, experimentar i oferir.

El desenvolupament de la bondat necessita l'empatia, sobretot en aquella gent més vulnerable. Arrimar-se i acollir l’altre en les seues necessitats, des dels seus comportaments, actituds i pensaments. Necessita entendre, fins i tot allò difícil d’entendre i que ens pot resultar irracional, sense que això signifique compartir o aprovar (la violència i les seues diferents formes, per exemple). Però també necessita ser entesa, perquè naix d’un ésser humà qui també vol empatia, té desitjos, és sensible i vulnerable. Gösta no troba empatia cap a ell, però segueix ajudant els altres, creant experiències reparadores, generadores d’alegria i benestar i que són un punt d’ajust cap al camí de la felicitat, fins que se’n farta i en un arravatament de necessitat de reciprocitat i empatia cap a ell, decideix fer fora de sa casa la gent que tenia al seu voltant, reivindicant la seua persona, necessitats i intimitat.

El comportament de Gösta, en este punt, no té res de contradictori. És l’efecte de diferents formes d’abús acumulatives. Resulta fins i tot narrativament interessant el fet que siguen vàries les persones que abusen d’ell, en el sentit que una sola podria resultar insignificant, però totes en conjunt formen un sumatori que es converteix en un mal-tracte significant. Una podria dir: tampoc era per a tant. Però quan sumem 5 «tampoc era per a tant», resulta que sí que ho és, tot i que de forma individual i aïllada, pot ser cap de les cinc ho entén. I açò és el que li passa a Gösta.

Un amic em contava com, després de separar-se, al temps, va decidir deixar la casa pròpia a la qual havia sigut la seua parella. On vivien, ella no tenia res ni ningú. Ni família ni treball. Ell, en canvi, sí. Tampoc ell va veure en ella el millor comportament i actituds cap a ell després de la separació. Però en canvi, sí que va veure la seua extrema vulnerabilitat i la va prioritzar. Este comportament, em va explicar, li va suposar haver de sentir que estava tonto, que no tenia sentit el que feia, que havia «pecat», que no s’estimava, fins i tot que un psicòleg al qual anava deixara d’atendre’l perquè no canviava esta situació. La seua acció, en lloc de ser valorada, va tindre i es va significar amb connotacions de rebuig i menyspreu. Ell, per això, va començar a explicar el seu comportament excusant-se amb un «ja sé que és difícil d’entendre, però ...». Així buscava mitigar la falta d’empatia cap a ell i el seu comportament.

És per exemples com els comentats i molts altres que, la bondat i la seua resposta, l’agraïment, més l’empatia necessària per a desenvolupar-les, s’han d’aprendre i ens hem de socialitzar en elles, per a inserir-les al nostre caràcter i personalitat. La bondat i l’agraïment s’han d’oferir i se’ns haurien de retornar d’alguna manera per no crear un desequilibri en els vincles i relacions que acaben generant alguna forma de mal tracte.

I si com he assenyalat, des d’un vessant individual les hem d’aprendre, també perquè necessiten estar presents socialment i culturalment com a resposta a la convivència social que garantisca la plena ciutadania de tots els seus membres.

En canvi, estem veient de ja fa temps (per no dir sempre), comportaments i actituds socials que fan mal i causen danys en multitud de persones i, sobretot, en aquelles més vulnerables: immigrants, dones, gent amb diversitat funcional, població LGTBI, població «no-blanca», gitana, etc. I el que és pitjor, que han trobat el seu «aforament» en determinats discursos polítics de partits de la dreta, en el cas espanyol com VOX o el PP.

La bondat i l’agraïment són valors universals que no poden ser limitats. No poden trobar subjectes a qui no adreçar-se. No poden ser qüestionats invalidant-los. S’han de reflexionar i trobar eixida en l’estructura social de les societats contemporànies. Els hem d'interioritzar per no caure en la banalització del mal i tot el que el conforma (menyspreu, danys, humiliacions, violència, agressions, rebuig, anul·lacions, abusos, desequilibris, etc.) com va apuntar Hanna Arendt, sense reflexionar sobre el que fem i les conseqüències dels nostres actes i actituds.

Com va fer el personatge de Henry Fonda, no podem condemnar ningú sense entendre les seues circumstàncies, a una vida amb dèficits de benestar pels nostres prejudicis, estereotips, odis i fòbies cap als altres. L’empatia ha d’estar present a les nostres accions, perquè algun dia, en este món de possibilitats, potser serem l’altre o l’altra. Com fent formacions deia: jo sóc l’altre.

Per això cal preguntar-nos quines conseqüències i danys pot generar negar la violència masclista, infondre mentides sobre la immigració, crear discursos negatius i relativitzar drets sobre la població LGTBI, generar odis, estigmes sobre la població amb problemes de salut mental, crear debats tensats, usar la desqualificació des de plataformes que són altaveus mediàtics i socials, etc.

Se’ns ha dit molt que de l’etapa COVID que vivim, eixirem més reforçats com a societat. Jo no trobe la bondat, ni tampoc l’agraïment cap a tota la gent que s’ha deixat la pell i fins i tot la vida, quan sent comentaris -cap a la gent vulnerable o cap als representants polítics del govern- que diuen que «els morts no els importen», genocides, hipocondríacs, malalts mentals, assassins.... Ni bondat, ni agraïment, ni empatia. Tampoc quan sent acusacions cap als immigrants de portar la COVID, o que no els deixen entrar a poblacions per a estar en quarantena, tampoc quan veig fotografies manipulades de cues de gent i que a diaris diuen que són cues d’immigrants per a demanar l’ingrés mínim vital quan és fals.

La bondat i l’agraïment no deixen de ser revolucionaris. Segurament, una de les revolucions pendents que com a espècie encara tenim per millorar.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací