Una setmana després de la fugida / espantada / canvi de residència sense més importància del Campetxano encara no m’he recuperat de l’estupor. I no només pel fet que campetxanament s’haja anat a gaudir tranquil·lament dels xicotets estalvis que ha anat acumulant al llarg dels anys d’inviolabilitat, que això ja s’estava rumorejant des de fa un temps, sinó per com ha sigut, pels detalls i per la participació del govern auto-anomenat el més progressista de la història farcit de republicans asintomàtics, com es diu ara.

La roda de premsa de Pedro Sánchez del mateix dilluns de l’espantada, la del final de curs que diuen, ja havia sigut molt clarificadora. Després d’una hora de rellotge explicant com Espanya és guai, ho té tot control·lat i és una democràcia de les més molones, comença el torn de preguntes, i aleshores la democràcia superguai comença a grinyolar: ell no sap on està el campetxano, respecta les decisions de la Casa Reial i el que ha parlat amb ells és confidencial. Tan confidencial és que a hores d’ara encara no sabem on va a passar el seu daurat retir el Campetxano, si a Portugal, a Nova Zelanda, a Abu Dabi, qui sap, quin misteri hi haurà. Com tampoc està clar si el govern ha deixat fer perquè la corona pot fer el que li vinga de gust i ja després el govern eixirà a dir que és el millor possible, o sí l’espantada ha sigut consensuada i negociada per eixa socialista també asintomàtica que és Carmen Calvo. El que sí està clar és que quan es va publicar la carta -al seu fill, que els súbdits no mereixen explicacions- l’emèrit ja havia eixit del país cames ajudeu-me, i que sembla que s’ha dut un parell de Guàrdies Civils perquè li facen de escortes. Supose que els diners eixiran del capítol eixe de despeses imprevistes del presupost de la Casa Reial abans anomenat assignació a l’emèrit.

Quà ha fet mentrestant el Preparat? Res. Anar-se’n a Marivent i anunciar que té una agenda apretadíssima de vida social i turisme illenc per la qual cosa no està de vacances. Mentres, els súbdits més esforçats, fidels i una mica llepabotes es dediquen a transmetre el missatge que ací no ha passat res, que el Campetxano no té res a veure amb la corona, i que el fet de tindre un cap de l’estat hereditari i inimputable és la forma més evolucionada de democràcia consolidada. I que Juan Carlos ens va dur amb generositat i campetxania la democràcia, que no se’ns oblide.

El PSOE, amb honroses excepcions (com la valenciana Sandra Gómez) ha vingut a dir això mateix i que no és el moment. D’una banda, que el xicotet detall que l’heroi dels relats de la Transició siga un corrupte impenitent no haja modificat ni una coma del discurs que es ve repetint des del 78 és simplement vergonyós, és prendre’ns per imbècils directament. Però que això ho continue fent el PSOE és un insult entre d’altres coses a tots els socialistes que van donar la seua vida per defendre la República o van acabar a l’exili, com el meu admirat Max Aub. Són a hores d’ara un partit dinàstic amb molt xicotetes escletxes que defensa per damunt de tot el dret d’una família a estar per damunt de la llei per dret diví hereditari. Ho puc entendre, i hauria d’estar curat d’espant perquè mare meua amb l’heroi del canvi Felipe Gonzàlez. Però malgrat tot no deixa d’escandalitzar-me i de posar-me trist.

I Podemos? Què ha fet mentres tot açò passava? Tuitejar molt fort. Com si ells no estigueren en el govern. És com si sentiren que havien de mostrar la seua disconformitat -bé està- amb un poquet de gesticulació per a continuació mostrar per la via del fet (i per omissió) que el tema tampoc és tan important i que no és el moment. Té gràcia que el Preparat els odie, perquè són a hores d’ara els seus principals valedors precisament perquè estan neutralitzats i li donen legitimitat per estar en el govern que ara mateix protegeix i dóna cobertura a la corona. Però vaja, tan preparat com està el Preparat ell sabrà.

Mentres tant crec que la gent en general cada vegada enten menys la monarquia i les inviolabilitats vitalícies i hereditàries. Però, a nivell de l’Estat Espanyol, no hi ha cap partit seriosament republicà, amb capacitat d’oferir una alternativa il·lusionant a aquest règim que de tantes maneres mostra el seu esgotament. Els nítidament republicans som els perifèrics, I per ahí hem de felicitar-nos.

Però de veres, intel·lectuals de Podemos, ànimes càndides, tant que havíeu llegit a Ernesto Laclau:  no veieu que la República és a hores d’ara el vertader significant flotant precisament perquè la monarquia simbolitza la corrupció i la política de senyorets? Per què no ho proveu a veure què passa? Perquè la república que esperem, i que acabarà per arribar perquè açò no se sosté, pot ser la solució d’una vegada per totes a molts problemes, socials i territorials. Però eixa república, federal, i vertaderament democràtica, de ciutadans i ciutadanes lliures i iguals davant la llei i reconeixedora de drets, ha de vindre de la demanda del poble, dels pobles. Que d’acord entre les elits ja en tinguérem un i ja hem vist l’empastre que va eixir.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací