Un paisatge insòlit el que algunes parelles ens regalen: em contava fa anys una tia que estant ella i mon tio fent turisme per València, volien anar a visitar llocs diferents. Per no discutir van llançar una moneda a l’aire i van deixar que la sort decidira. En la seua relació van privilegiar estar junts en tot moment i donar solució al xicotet conflicte que se’ls havia presentat. Altres parelles no veurien ni tan sols un conflicte en esta situació i, en cas de sí ser així, es podria haver optat per formes de fer diferents, com visitar individualment allò que interessara i retrobar-se després.

Ambdós exemples ens presenten un xicotet acte i actitud, però amb un gran significat en una relació de parella: entendre’s.

Altres paisatges regalats que podria explicar són el d’un amic qui em deia que ell i el seu nuvi mai s’havien besat fora de les relacions sexuals. O una amiga, la qual em contava com ella i la seua parella no s’entenien, per això sovint anaven cadascú a la seua, ja que a més a més de ser molt diferents, tampoc tenien massa en comú.

Quan pensem en què podria definir una relació de parella se’ns venen al cap una sèrie d’actituds i comportaments que la conformarien. Els estudiosos del tema ens diuen que teixir i construir una relació de parella implica, en un grau o altre, realitzar activitats en comú i tindre objectius i interessos compartits. Tenim, en canvi, altres formes de relacionar-nos que ens resulten més difícils d’entendre i donar un significat quan conformen el vincle establert en les relacions. Potser hauríem de diferenciar entre estar i teixir i/o construir una parella.

Pensant en esta classe de relacions de parella em va passar pel cap l’antropòleg francés Marc Augé quan parlava dels no-llocs. Per a ell els llocs serien els espais on es pot «reconéixer la llengua» de l’altre, on la gent s’entén sabent el lloc que s’ocupa en la relació que l’espai els ofereix; on cadascú sap on situar-se i també on situar l’altre, reconeixent que tenen alguna cosa en comú i punts de referència compartits: espacials, socials, culturals i històrics. Marc Augé, defineix «el lloc» com un espai on es pot interpretar i significar la identitat, les relacions que es generen i la història que el conforme. En contraposició va conceptualitzar els no-llocs com aquells espais on no era possible portar endavant esta lectura: espais de circulació (autopistes, aeroports, etc.), de consum (supermercats, cadenes hoteleres, etc.) i espais de comunicació (pantalles, etc.). Estos espais, en general, no són de relacions socials temporalment a llarg termini, tampoc espais de quedada per a fomentar o iniciar relacions (encara que puguem trobar excepcions) i, això, encara que sí que tinguen una sèrie de pautes i codis de conducta i relació.

Podríem parlar de no-parelles en estos termes? Una certa relació ens podria portar a pensar-ho així si desvirtuem, anul·lem o no existeixen aquelles característiques amb què definim les parelles? Des d’este vessant no-parelles podrien ser aquelles on la falta d’entesa, comprensió, de confiança, de cures i ajuda mútua; les diferències entre personalitats, formes d’entendre la vida, valors; el no realitzar coses comunes que alimenten individualment i com a parella, la falta de comunicació, l’absència de paraules o que ja no naixen, el no tindre objectius ni interessos compartits, etc. conformarien la identitat de la no-parella. Així, les parelles com el sumatori d’1+1+2 (la parella) + la relació entre 1 i 1, es desdibuixarien i acabarien sent la suma de dues individualitats (1+1). I on, la parella i la relació entre les individualitats, perdrien força, es desconfigurarien i serien d’una vinculació insulsa i anodina.

Parelles que serien un circular i transitar, com béns o objectes de consum si ens apropem la teoria de la «vida líquida» de Zygmunt Bauman, on perdrien part de la seua utilitat quan s’està a elles. Estar, però no teixir ni construir, portaria a la pèrdua d’una determinada identitat, la qual cosa ens portaria a parlar de no-parelles o, com una amiga em va dir, parelles anodines. Tot i que també sabem, que la mirada externa no té per què definir la concepció ni els sentiments i emocions que internament es generen. Podríem estar projectant els nostres ideals i formes d’entendre les relacions en els altres? Sí, també ho podríem estar fent.

És per açò que no podem caure en el maniqueisme de pensar unes formes de relacionar-nos com a bones i altres com a roïns, com molt bé en una conversa un bon amic m’apuntava i també una amiga, donat que culturalment percebem la negació com l’incorrecte. I així és. Cada parella es conforma des de la seua singularitat i, individualment, a cada integrant, li poden anar bé i pot tindre ganes d’unes determinades coses en què es troba a gust i aconsegueix el benestar desitjat. No tindre en compte estes circumstàncies ens faria caure en judicis de valor des d’on «imposar» idees de com han de ser les relacions quan, sabem, que les parelles són un camp obert a opcions i possibilitats.
Esta idea, però, tampoc ens ha de fer caure en un relativisme absolut i, més, tenint en compte que la idea de no-parella presentada, vol reflexionar sobre aquells «llocs» on es perd la identitat o no es pot aportar a la relació amb l’altre, on la personalitat no té «substància», on el «compromís» s’esvaeix, però no qualsevol classe de compromís, aquell que parle d’enteniment, confiança, complicitat, compartir (més que estar junts), cuidar, objectius, etc.

Reafirmar-se, des de qualsevol opció i forma d’estar, hauria de ser des de la consciència en tot moment de què es vol, necessita i també es pot aportar.

Per a mi, crec, que sempre serà millor que no acabar mirant un la tele i l’altre el mòbil, en silenci, rutinàriament i constantment, quan, pot ser els desitjos i les ganes em portarien a fer altres coses, encara que fora tindre una conversa o acariciar-se els peus. I, sobretot, per a després, en alçar-me del sofà per anar a dormir, gitar-me al costat de la meua no-parella i, qui sap, potser tindre sexe o potser no. Potser també em donarà igual, potser a la llarga em fera sentir buit.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací