País de Paraules. Hui: 'lluendo'

per Eduard Ferrando, País de Paraules

Societat

País de Paraules. Hui: 'lluendo'
País de Paraules. Hui: 'lluendo'

He de començar, necessàriament, dient que m'encanta el mot de què parlaré hui. Potser perquè l'he escoltat sovint a casa, tant de veu de ma mare com de les iaies, o potser perquè és un dels castellanismes que trobe que no ha substituït cap mot nostre, o potser perquè no deixa de ser curiós que sempre hagen sigut els puntals femenins els qui m'han «acusat» durant la meua infància de ser un lluendo. Amb la perspectiva del temps entenc una miqueta el context i m'atrevisc a teoritzar sobre el tema, perquè identifique l'ús de lluendo referit només a infants i estranyament l'he escoltat per a gent més gran. Per això intuïsc que la vinculació més propera de les dones amb els fills en els darrers anys pel nostre característic teixit social (eufemisme gratuït el meu) fan que, potser, siga la dona qui més l'haja utilitzat, almenys en el meu cas. Com no pot ser d’una altra manera, no té cap valor la meua pseudoteoria...

Bé, al tall, que és el que ens toca ara. En el llibre Paraules en xarxa, el mot de hui ve inclòs com a entrada amb la definició següent: «Nan que es cola a les cases de la gent per a fer malifetes, com ara canviar objectes de lloc, regirar calaixos o desfer el punt de ganxo», o també per a anomenar el «xiquet que no para quiet però que fa gràcia», definició que el mateix llibre relaciona amb el mot arduet, que també fa referència al xiquet que, per dir-ho d’alguna manera, li costa estar quietet a la cadira. Per altra banda, l'Alcover-Moll (el Diccionari Català-Valencià-Balear) destaca en l'entrada que el mot és una deformació de la paraula castellana duende, cosa que es pot intuir si atenem l'ús que es fa arreu de les contrades del nostre país prim i estirat, on podem escoltar també el mot com a huendo o duendo, que fan més evident la procedència castellana. També es fa servir molt la forma donyet, que al contrari que lluendo, sí que està inclòs en el DNV amb la definició següent: «Esperit fantàstic, imaginat per la superstició popular, que habita en certes cases o en certs paratges, turmenta la gent durant el son i causa alteracions i desordes», és a dir, hi tornem a la referència fantàstica que ja s'avançava en Paraules en xarxa i també en el DCVB i que ens recorda que a qui anomenem lluendo no és, precisament, a qui acostumem a dir que és un santet.

Aprofundint una mica en el que hi ha en el DCVB, i sense la voluntat d’insistir massa en el vessant mitològic, sí que m'agradaria destacar l'ús que es fa del referent a duende a la resta del territori. Així, tant a Catalunya com a les Illes Balears es fa servir follet [fuʎét], amb la base etimològica de la paraula foll, per a evocar l'«esperit familiar, creat per la imaginació popular, que habita en certes cases i es dedica a fer entremaliadures i sorolls, encara que sense malvolença» i també fa referència a l'«infant entremaliat, molt bellugadís o fugisser». L'absència de mala intenció de què parla la primera definició es veu alterada a les illes de Mallorca i Eivissa, d'on diu el DCVB que un follet és un «esperit diabòlic que certes persones duen damunt, generalment dins d’una bossa o sarró, i que està al servei de qui el du i li confereix propietats màgiques especials, principalment la de poder fugir o descomparèixer misteriosament», noteu el canvi de to? Diria que quan ma mare em deia lluendo no es referia a això i, si és així, li demanaré disculpes en veure-la...

Seguint la cerca, trobe una manca de registres en el corpus literari valencià, on només hi ha registrades dos entrades, ambdues a l’obra Hòmens, falagueres i altres relats, de l'escriptor xativí Toni Cucarella. A més, en els dos casos el mot lluendo fa referència a l'ésser mitològic, més que no a un infant a qui li atribueixen la condició, noteu si no: «I Sílio s'adormia, convençut que aquell renou que se sentia a la cova no el provocava el tràfec inquiet d’un invisible lluendo, sinó un vulgar i inofensiu ratolí», o l'esmena següent: «...el Saginer que es bevia la sang dels xiquets que corrien els camps a la dula, i el Mutoroni i el Moro Mussa i els lluendos…», que m'encanta perquè parla encara dels nostres «monstres».

Comptat i debatut, la presentació del mot de hui és potser una divagació entre vagues testimonis i referències inexactes. Tal volta és perquè la procedència mitològica hi confereix un to imaginatiu que no som capaços de superar, però em té igual. La paraula és viva, existeix i es fa servir arreu del territori. Potser molt poc perquè han canviat les nostres referències de nens, potser perquè ja s'han acabat els contes a la vora del foc o potser perquè els herois i els monstres ja fan referència a pantalles i no a la imaginació. Del que sí que estic segur és que cal contribuir a recuperar-les i, a més, si ho fem entre els més menuts de casa, contribuirem a fer que romanguen eternament entre nosaltres, com els nostres monstres.

[Article publicat a Diari La Veu el 27 d'octubre de 2017]

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací