Miguel Bosé com a símbol
Que Miguel Bosé s’haja convertit en una patètica caricatura d’ell mateix té la seua gràcia. Enteneu-me, al rotllo aquest d’animar la gent perquè es lleve la mascareta que uneix intel·lectuals de tan reconegut prestigi com l’esmentat Bosé i Willy Bárcenas no li trobe punyetera gràcia. No sé on viuen la gentola aquesta que es va manifestar ahir a la plaça Colón de Madrid (no sé que té eixa plaça que hi ha que veure el tipus de manifestacions que atrau) que no coneixen cap sanitari o cap malalt o cap persona del seu entorn ha mort. Ja em sembla difícil. Però en qualsevol cas em sembla d’una gravetat i d’una irresponsabilitat inconcebibles. A més, com és a Madrid troba l’habitual altaveu en els mitjans de Madrid. I com són de bona família i no porten estelades ni republicanes la policia contempla la festa i els deixa escampar tranquil·lament el virus. També ho fa de fet la presidenta madrilenya amb el seu maquiavelisme neoliberal. Supose que com el nom del virus comença per “corona” no s’acaben d’animar a lluitar contra ell.
Però vos deia que el fet que Miguel Bosé, amante bandido, alertador que Don diablo se ha escapado, que tan malament es va portar amb Linda, corazón de seda, s’haja convertit en el líder i referent d’aquesta colla de tronats té gràcia. És com un símbol. Una altra icona de la Cultura de la Transició en caiguda lliure mostrant el que hi havia darrere d’aquella pose de buida modernor lleument progre: Miguel Bosé, com Alejandro Sanz, cortesà del Campetxano i de Guaidó, i ara defensant no sé quins deliris al servei de l’ultradreta; Joaquín Sabina, arribista decadent cantant una versió rimada del aporellos en un carnaval, i el senyor de la bodegiya, company infatigable de nostàlgies amb José María Aznar clarificant el record del seu passat (i els xicotets detalls de calç viva del seu passat) amb l’eloqüència del seu present.
Moltes coses indiquen la decadència de la cultura de la transició, del seu horitzó de pensament: el trencament de silencis i la caiguda de màscares. Mentrestant, el Campetxano continua fugit no sé sap on, el Preparat de grotescos passejos populistes, els cortesans lloant les glòries de la monarquia, i Pedro Sánchez defensant-la amb la mateixa convicció amb la qual és capaç de defensar qualsevol cosa, convertit en el més aferrissat rapsoda de les glòries del Preparat i convertint el PSOE en el partit dinàstic suposadament d’esquerres necessari perquè la restauració borbònica continue endavant cap a un futur gloriós de compiioguis impunes. I a punt a més de cantar-li a Podemos allò que cantava Miguel Bosé d’”ahora que te abrazo pienso en otra”…
Estem mentrestant atents i atentes perquè potser siga la dreta qui una vegada més prenga la iniciativa i la crisi de la Cultura de la Transició es resolga una vegada més en involució. De moment, entre negacionisme i brams inarticulats, la premsa cavernària està donant la matraca amb una suposada necessitat de recentralització per a lluitar contra la pandèmia. Amb una mà desestabilitzen i la neguen, amb l’altra mà demanen recentralització per combatre-la de manera eficaç i en l’embolic sempre guanyen.
Amb una ultradreta, a més, que no es talla un pèl i preten reconvertir el descontent de sectors populars en brams desclassadors racistes, masclistes i nacionalistes espanyols, és a dir, res de nou, la vellà tàctica del feixisme històric. I l’esquerra, una part important de l’esquerra política, dient a la gent que no és el moment i al Preparat, per acció o per omissió, allò de lo que diga el señorito… El que vosté dispose ben disposat està i al Campetxano que no li falte de res. Menys mal que diu la Constitució que regna però no governa. Serà que el borboneig no conta com a govern.
En resum, com diu el clàssic, que la prudència no ens faça covards… No siga cosa que, per a variar, ens acaben passant per damunt.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!